Mexico Taxi Project

Ara que ja han passat les vacances de Nadal i que tenim a prop les de Setmana Santa, proliferen les campanyes d’anuncis de les diferents oficines de turisme del món per a promocionar els seus països respectius i captar turistes.

A Barcelona podem veure anuncis de Marroc que ens inciten amb el seu exotisme a vèncer la possible por de molts dels ciutadans que només senten a parlar del Marroc quan va acompanyat de paraula immigració.

Una reticència similar ha de superar l’oficina de turisme de Mèxic per a captar turistes dels Estats Units i el Canadà per aconseguir que vagin a visitar els seus “Veïns al Sud de la Frontera”. El nord-americà, procliu a exagerar o notar només els punts negatius de les coses, ha deixat de visitar Mèxic en massa des que va anar augmentant el grau de violència entre els diferents grups mafiosos del país. Les notícies americanes tendeixen a posar en relleu i donar èmfasi a les imatges de les matances entre criminals, sense indicar que, en realitat, l’índex de criminalitat i d’homicidis a Mèxic és molt inferior a països que es creuen segurs com Honduras o Brasil. Fins i tot a la ciutat de Washington hi ha més assassinats que a México D.F.

Per això, l’oficina de turisme de Mèxic ha engegat una campanya mediàtica per internet i televisió destinada a explicar, amb testimonis reals, la veritable situació tranquil·la del país. 

La podeu seguir a través del web: www.mexicotaxiproject.com

Mitjançant gravacions ocultes en l’interior de taxis, els passatgers de retorn de Mèxic als EUA són entrevistats pel taxista i acaben confessant la veritat: “no han tingut cap incidència i han passat unes meravelloses vacances”.

A tothom que li pregunten respòn: Hi tornaria.

De moment, la campanya ja serveix per a que molts americans hi comencin a anar...

Altre cop, el Dakar

Com cada any per aquestes dates, el Dakar ja ha començat i podem veure el resum de l’etapa al telenotícies i en programes de televisió especialitzats. I per a seguir mantenint la tradició, incongruentment, aquest ral·li de competició encara continua anomenant-se Dakar tot i que des del 2008 no finalitza a la capital senegalesa. Ni tan sols el ral·li africà per antonomàsia continua recorrent el continent africà i en l'edició d'aquest any 2012 circularà per Argentina, Xile i Perú.

En cert sentit, s’ha perdut gran part del sentit de l’aventura del primer dels París-Dakar, aquell ideat per Thierry Sabine el 1977 per a utilitzar el desert, on s’havia perdut un temps abans durant una competició, com a fons d’escenari per a demostrar les habilitats dels pilots i de les màquines. La mort de Sabine en un accident d’helicòpter a Mali el 1986 probablement va fer distanciar més el Dakar del que havia estat la seva idea original. Sense ell, el traçat va començar a canviar lleugerament. El 1992, per exemple, ja no va acabar a Dakar, sinó que el ral·li va consistir en una cursa que travessava Àfrica del Nord al Sud fins a Ciutat del Cap. I en anys posteriors, en algun cas ni sortia de Paris. El 2005 el ral·.li va iniciar-se a Barcelona, un tribut sens dubte a la multitud de participants (i guanyadors) que Catalunya ha aportat al Dakar.

El Dakar és actualment un fenòmen mediàtic que es mostra a més de 190 països del món i que mou milions d’euros. Aquesta popularitat és la que van aprofitar els terroristes islàmics per a amenaçar el ral·li el 2008, l’únic any en què s’ha hagut de cancel·lar. Ni els incidents (com la desaparició de Mark Thatcher, el fill de la Primera Ministra britànica el 1982) o els accidents (com la mort de Sabine o la d’altres pilots o vilatans) o el canvi de continent han reduït la participació al Dakar, i encara avui en dia segueix tan potent com al principi.

Això sí, l’essència d’aventura potser sí que ha estat en part abandonada per una essència més comercial i la famosa música de Jean-Michel Jarre (Révolutions) ja fa molt que no se sent com a sintonia del Dakar...  

Nou frau de les línies aèries

Ara imaginem que tenim quinze dies de vacances i que decidim anar-les a passar a París. 
Quan hem d'agafar el vol d'anada a l'aeroport de Barcelona, un trànsit especialment dens ens impedeix agafar l'avió i se'ns escapa.
Quina ràbia!, pensem, però tot té solució. Tenim uns amics que van cap a Bèlgica amb cotxe l'endemà, i accedeixen a dur-nos a París, de manera que només perdem un dia per a arribar-hi, i podem gaudir de la resta de les vacances.
Visitem la Torre Eiffel, Montmartre, Notre Dame, els Champs Elysées, Les Invalides, i fins i tot podem anar al Loire i a Versailles. 
En definitiva: gaudim de tota la capital francesa.
Fins que és el dia de tornar.
Perquè tot i que som a París i vam pagar al seu moment un bitllet d'anada i tornada, ens adonem, quan anem a l'aeroport, que la companyia aèria contractada, sense avisar-nos per a res, ha estripat el nostre bitllet, ens ha eliminat de la llista de passatgers i ha venut el nostre seient de tornada a algú altre.
Acabem de ser objecte d'un tipus de frau que les companyies aèries utilitzen impunement per a robar als seus usuaris. Si en comptes d'anar a París posem que és Mèxic i la companyia aèria Lufthansa, tindrem un cas real que m'ha passat en pròpia carn.
Se'n diu política no-show: si perds l'avió d'anada, et robem la tornada. I aparentment totes les companyies aèries tenen aquesta política.
I després diuen que perden diners... 
És per això que els han de recuperar robant als seus clients?
Ens podem quedar de braços plegats?

Un segle de l'arribada al Pol Sud

Avui fa un segle de l’arribada de Roald Amundsen al Pol Sud, finalitzant així la cursa que havien mantingut Noruega i el Regne Unit (amb Amundsen i Scott al davant) per a ser els primers en arribar-hi.

L’aprenentatge de les tècniques esquimals i dels trineus de gossos que Amundsen va realitzar durant el seu viatge de descoberta del pas del Nord-Oest uns anys abans van resultar ser vitals per a poder aconseguir l’objectiu en menys temps que Scott que, equipat amb animals deficients (els ponis de Shetland queien com a mosques al clima antàrtic), va acabar havent d’arrossegar amb tracció humana el seu pesat trineu.

La cursa del Pol Sud representa, en major grau que la cursa entre Peary i Cook pel Pol Nord (vegeu Último Grado al Polo Norte per a més informació), la competició de l’obsessió, ser el primer en entrar als llibres d’història, en aportar prestigi al país i en plantar una bandera.

Com els antics conquistadors espanyols en arribar a Amèrica, Amundsen plantà la bandera Noruega al bell mig de l’Antàrtida un dia com avui de fa cent anys, donant fama mundial a la recentment independitzada Noruega (com ho havia fet el seu predecessor polarista Fridtjof Nansen).

Robert Falcon Scott arribaria al Pol Sud 33 dies després. Desil·lusionat i sense un bon equipament, tot el grup d’Scott moriria durant el retorn. Les anotacions al seu diari posen la pell de gallina. El Regne Unit ho va viure com una humiliació nacional.

Amundsen retornà a Noruega triomfant. Per sempre més va quedar lligat a les zones polars, i participà després en expedicions al Pas del Nord-Est i al Pol Nord sobrevolant-lo amb el dirigible Norge.

Va desaparèixer el 1928 quan participava en una missió de rescat dels membres de l’expedició d’Umberto Nobile.

La base americana al Pol Sud, Amundsen-Scott, va ser batejada en honor dels dos expedicionaris que van competir pel Pol. 

Per sempre més, quedaran units allà on el destí els va separar.

Llista Newsweek d'autors de Viatge

La literatura de viatges està considerada un gènere menor dins del món de la narrativa, possiblement sense reconèixer que moltes de les obres clàssiques són, en realitat, llibres de viatges, des de l’Odissea a Moby Dick, passant pel Quixot.

La revista Newsweek va publicar fa poc la llista dels dotze millors autors de llibres de viatge del segle XX. Amb els seus millors volums publicats, aquests són:

Freya Stark (1893–1993)

-The Southern Gates of Arabia: A Journey in the Hadhramaut (1936)

Martha Gellhorn (1908-1998)

-Travels with Myself and Another (1978)

Norman Lewis (1908-2003)

-A Dragon Apparent: Travels in Indo-China (1951)

Ryszard Kapuściński (1932-2007)

-Another Day of Life (1987)

Dervla Murphy (1931- )

-Full Tilt: Ireland to India with a Bicycle (1965)

Patrick Leigh Fermor (1915-)

-A Time of Gifts: From the Hook of Holland to the Middle Danube (1977)

Jan Morris (1926-)

-Venice (1955)

V. S. Naipaul (1932-)

-An Area of Darkness: His Discovery of India (1964)

Cees Nooteboom (1933-)

-Roads to Santiago (1997)

Colin Thubron (1939-)

-Among the Russians: From the Baltic to the Caucasus (1983)

Paul Theroux (1941-)

-The Great Railway Bazaar: By Train through Asia (1975)

Tim Mackintosh-Smith (1961-)

-Travels with a Tangerine: In the Footnotes of Ibn Battutah (2001)

Les comparacions sempre són odioses i, com a revista americana, Newsweek ha seleccionat autors principalment angloparlants. Però tot és un inici, i la llista de Newsweek, tot i faltar-hi algun altre autor important en anglès, com Bill Bryson o Redmond O’Hanlon, o de la nostra terra com Jaume Mestres, Xavier Moret o Jaume Bartrolí, si ha de servir per a reclamar la importància del viatge dins el panorama global literari, haurà complert el seu propòsit.

Potser, gràcies a aquesta llista, es comencen a recuperar els viatges d’altres autors precursors, com les cartes des de les Illes Sandwich (ara Hawaii) que escrigué Mark Twain el 1866, o les cròniques de Robert Louis Stevenson al llom d’un ase a Travels with a Donkey in the Cévennes, del 1879.

A veure si la literatura de viatges pren finalment el protagonisme que li pertoca. I és que, al final, qualsevol escriptor que escrigui sobre la vida és un escriptor de viatges, ja que la vida, ens ho mirem com ens ho mirem, és un llarg viatge.  

ALASKA 8. El descobriment d'Alaska

Des de la recentment fundada Petropavlovsk, a la Kamtxatka russa, el 1741 Vitus Bering i part dels seus homes es van fer a la mar i es dirigiren cap a l’est. Una tempesta va separar els dos vaixells de l’expedició a prop de les boiroses illes aleutianes. El Sant Pau, comandat per Alexei Chirikov, va arribar fins a una terra coberta de pícees, i el capità va enviar a terra onze homes per a inspeccionar el terreny. Cap d’aquells homes no va tornar. Chirikov va enviar vuit mariners més a investigar, però quan van haver passat els dies i ni aquests ni els altres homes no havien tornat al vaixell, Chirikov va repensar-se la idea de desembarcar i va decidir entornar-se’n. Al cap d’uns anys, circularia entre els indis Tlingit una llegenda que feia referència a l’arribada d’uns homes blancs. Explica la història que un ferotge guerrer Tlingit vestit amb pells d’ós va eliminar un a un els nouvinguts. Al seu retorn cap a Petropavlovsk, Chirikov encara va perdre vint homes més a causa de l’escorbut.

El destí del Sant Pere, capitanejat per Bering, va resultar en un inici més prometedor. El 15 de juny del 1741, va arribar a l’illa de Kayak, prop del que després seria la ciutat de Cordova, a Alaska. Bering no va poder desembarcar a l’illa, però sí que ho van fer alguns dels seus homes, entre ells l’alemany Georg Wilhelm Steller, que viatjava amb l’expedició com a naturalista. Steller reconegué entre els ocells que es passejaven pels arbres de l’illa un cosí del gaig blau americà, i aquesta va ser la primera prova tangible que l’expedició havia arribat realment al Nou Món des de l’oest. En honor d’aquell descobriment, la Cyanocitta stelleri, de cua i ales de blau cobalt i el cos i el cap encrestat de color negre es coneix avui en dia com a Gaig d’Steller. Steller a més també dóna nom a dos altres animals: una espècie d’èider i el lleó marí d’Alaska.

L’illa de Kayak no era habitada per cap tribu indígena, i això va permetre que la tripulació del Sant Pere pogués avituallar-se d’aigua fresca per al viatge de retorn fins a Kamchatka. Però a l’illa i a la resta de costa que van explorar, no van trobar-hi menjar i, amb una tripulació cada cop més afeblida per la fam i l’escorbut, Bering va decidir a l’octubre tornar cap a Kamchatka. Ell no hi arribaria mai. El Sant Pere va naufragar a l’illa que des d’aleshores duu el nom de l’explorador, i ell mateix i uns quants dels seus homes hi van perdre la vida. La resta de la tripulació va aconseguir passar l’hivern de mala manera, principalment gràcies a la matança de llúdrigues marines que no tenien por dels homes i que els van proporcionar aliment i roba d’abric. A la primavera següent, els supervivents van construir una nova embarcació amb les restes del naufragi i van arribar a Kamchatka pocs mesos després.

Alguns d’aquells supervivents del Sant Pere van tornar a Sant Petersburg amb els records d’aquella odissea, i entre aquests souvenirs, els abrics fets amb les pells de llúdrigues que havien matat. Aquelles pells finíssimes no van passar inadvertides als pelleters de la capital russa, que hi van veure un potencial enorme i van començar a enviar expedicions a Alaska per a tornar amb pells de llúdriga. Aviat, la nova terra es va omplir de mercaders que intercanviaven o compraven pells als nadius. Es va fundar la Companyia Russo-Americana, que tenia el monopoli de la pelleteria i, arrossegades per aquesta, les ciutats al nou territori van començar a florir i créixer. L’arribada dels primers missioners ortodoxos va marcar l’inici d’una època d’estabilitat i de pau, ja que la religió i els matrimonis interracials van permetre que els indígenes acceptessin els russos sense gaires entrebancs.

Aquells missioners russos ho van fer tan bé que encara avui la religió ortodoxa és la que té més fidels a Alaska, i és gràcies a aquests que en més de vuitanta comunitats natives es manté el llegat cultural de l’Amèrica Russa.

ALASKA 7. Traces d'Ortodòxia

Anant cap a l’alberg on vull passar la nit, a la part alta de la ciutat de Juneau, segueixo el costerut Main Street fins a 5th Street, flanquejat a banda i banda per cases solitàries de dos o tres pisos, revestides de fusta de colors cridaners i amb cotxes gegantescos aparcats davant dels seus portals. Algunes d’aquestes cases són velles, i daten de la pròpia fundació de Juneau. Esparses entre aquestes cases centenàries hi ha unes quantes esglésies força antigues. En un radi de quatre carrers n’hi compto tres: l’Església de la Sagrada Trinitat, la Catedral de la Beneïda Verge Maria i l’Església de Sant Nicolau.

De les tres, la més interessant és la de Sant Nicolau. És de parets de fusta pintada de blanc amb finestres de marcs de color blau cel. Però a banda del color cridaner, el que és més espectacular és la planta arquitectònica: té vuit cares, una per a cadascun dels set dies de la setmana més el vuitè per al dia del Senyor segons la litúrgia ortodoxa russa. La teulada de vessants inclinats està coronada per una ceba daurada rematada amb una creu russa. L’església la van construir a finals del segle XIX els indígenes Tlingit amb l’ajuda dels miners d’origen eslau, per a  tenir un lloc d’oració per a la pràctica de l’ortodòxia russa que era, aleshores, i ho segueix sent en l’actualitat, la religió de major seguiment entre els indígenes del sud-est d’Alaska.

Ens hem de remuntar al descobriment d’Alaska per a entendre la presència de l’església russa en territori americà: Alaska va ser descoberta pels russos. El gran explorador danès Vitus Bering, que treballava en comissió del Tsar Pere el Gran, va descobrir ja durant la seva primera expedició del 1728, que Sibèria i Amèrica estaven separades per aigües marines. No va veure la terra que hi havia més enllà a causa de la boira i el mal temps, però sabia que els dos continents estaven separats. Posteriorment, els cartògrafs van homenatjar el gran explorador batejant el tros de mar que separa els dos continents més grans del globus terrestre amb el nom d’Estret de Bering.

Bering va aconseguir tornar a Sant Petersburg per a informar el Tsar i, amb el suport d’aquest, el 1733 va tornar a marxar amb la missió d’explorar amb més profunditat aquella nova terra. L’expedició va començar per terra, i més de deu mil homes van trigar set anys per a creuar tota Sibèria i arribar a Kamchatka. Bering arribà a la costa del Pacífic d’aquesta península i hi construí dos vaixells, el Sant Pere i el Sant Pau. Allà on hi havia hagut les drassanes improvisades hi va fundar una ciutat que va batejar amb el nom dels dos vaixells: Petropavlovsk.

ALASKA 5. Herència minera

Davant del mar, en una plaça, una escultura de bronze de dos miners operant una trepadora pneumàtica recorda l’origen miner de la ciutat. Quan el 1880 Joe Juneau i Richard Harris van descobrir or als rierols propers a la que és ara la ciutat de Juneau, homes i dones d’arreu del món van venir cap a la zona il·lusionats pel metall preciós. Alaska començà a significar esperança, llibertat i somnis fets realitat. Aviat, però, les palletes que es podien recollir pel mètode tradicional de la pala i el plat van començar a escassejar i l’única manera que permetia arribar a l’or era excavar directament a la roca, una empresa que difícilment els miners individualistes que havien explotat la zona fins aleshores podien dur a terme.

L’extrema pobresa de la mena de mineral demanava a crits tècniques més efectives per a extreure’n l’or. Per cada unça de mineral del metall preciós es necessitava processar vint-i-vuit tones de mena. Amb els miners van venir els enginyers i financers necessaris per a tirar endavant aquelles extraccions. Això era feina de grans companyies, que no van trigar a formar-se per a explotar els jaciments. De les moltes que es van crear les més profitoses van ser la Treadwell Mining Co., l’Alaska Juneau Mining Gold Co. i l’Alaska Gastineau Mining Co. L’activitat d’aquestes poderoses empreses va perfilar la història i la població de la ciutat.

Més tard van arribar els mercaders, comerciants, pescadors i les seves famílies, i al tombant de segle Juneau havia deixat de ser un poble i ja era una ciutat. Les mines donaven treball i riquesa als seus habitants però a la vegada omplien l’aire amb el soroll incessant de la seva maquinària. Molts dels empleats es queixaven que durant la nit no podien dormir, però d’altres hi estaven tan acostumats que quan les màquines paraven per Nadal i per la festa de la independència del quatre de juliol, es queixaven que no podien dormir a causa del silenci.

A partir del 1906 Juneau va esdevenir la seu del govern territorial i, quan les mines van tancar el 1944 a causa de l’esgotament de la mena, l’economia es va focalitzar en un altre punt que va esdevenir igualment profitós: el govern i el seu funcionariat. Actualment una porció molt important de la seva població treballa per al govern estatal, federal o local.

I gairebé es pot dir que tota la resta es dedica al turisme.tyle-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I gairebé es pot dir que tota la resta es dedica al turisme.

ALASKA 4. Red Dog Saloon

Juneau no és només la capital d’Alaska, sinó que també és la capital dels creuers que ressegueixen els fiords del sud-est d’Alaska. El gran port de Juneau permet l’arribada de cinc creuers simultanis i molt sovint aquests cinc coincideixen, abocant als carrers de la petita capital ingents quantitats de turistes àvids d’experiències.

Per sort, les experiències que busquen aquesta mena de turistes es limiten a les que poden trobar a la gran quantitat de botigues de souvenirs i tota mena d’objectes luxosos que hi ha a la part baixa de Franklin Street, el carrer principal de Juneau. Aquells turistes que són més aventurers pugen als autocars que ja els ha preparat la mateixa companyia del seu creuer per a anar a trepitjar el centre d’informació de Mendenhall Glacier o agafen el telefèric que els duu fins a sis-cents metres d’altitud, per sobre els arbres del Mont Roberts, per a contemplar les vistes del canal de Gastineau i passar el dia al restaurant i a les botigues del complex.

Per a aquells que volen recuperar-se de tanta activitat, el dia pot acabar amb un reconstituent al Red Dog Saloon, l’ancestral bar que ocupa un edifici de fusta en una cantonada davant de la biblioteca. És una de les atraccions principals de la ciutat, i quan hi entro encuriosit pel seu renom veig el per què.

L’entrada té les típiques portes batents de les pel·lícules del Far-West, sota un gran rètol amb el nom del bar i el seu logotip, la silueta de perfil d’un terrier de color vermell. Com que és mig matí, encara no hi ha l’onada de turistes que l’ocuparan a partir de mitja tarda. Només una parella d’ancians nostàlgics ocupa una de les taules rodones que hi ha a l’ampla sala interior, amb el terra ple d’una gruixuda capa de serradures i les parets de planxa de fusta envellida plenes d’objectes i souvenirs de tot tipus.

El bàrman, que sosté els pantalons sobre un gros ventre amb els mateixos tirants vermells que venen a la botiga del saloon, em mira de reüll mentre renta gots de cervesa i parla amb una parroquiana asseguda a la barra. Li pregunto si puc fer fotos. Arronsa les espatlles resignadament. Tu mateix.

Una de les parets és plena de targetes de visita dels milers de clients que s’han refrescat la gola amb les begudes del saloon, una altra exposa una col·lecció de caps dissecats de tots els grans mamífers que es troben per les muntanyes dels voltants, i en una altra hi pengen les armes que els haurien pogut matar, entre elles una de les pistoles del mític Wyatt Earp. A la paret darrera la barra del bar hi sobresurt el tòrax i el cap d’un immens grizzly, que té la resta del cos a l'altra banda de la paret, que comunica amb la botiga de souvenirs del saloon. En un angle hi penja una col·lecció de flotadors salvavides i al centre de la sala, a la grossa columna central que suporta el sostre de fusta hi han penjat la figura d’un llenyataire que escapa d’un ós dissecat que el persegueix columna amunt. Pintada sobre la fusta, es llegeix una advertència: «Si les nostres begudes, menjar o servei no arriben al nivell que desitjaries, baixa el nivell».

M’imagino l’aspecte que devia tenir l’interior d’aquest o de qualsevol altre saloon de la ciutat a finals del segle XIX, quan els bars eren plens de miners de la zona que anaven a refrescar-se les goles plenes de pols de mineral després de les dures jornades laborals i a buscar-hi tota mena de distraccions. Juneau vibrava en aquella època amb les màquines que foradaven la muntanya buscant el mineral i amb la frenètica activitat que la indústria minera començava a adquirir a Alaska.

Ara la ciutat només vibra amb la presència d'onades turístiques abocades pels creuers. I aquests, com les onades, són intermitents.

ALASKA 3. Indis i busos a Juneau

Tot i ser la línia principal, l’autobús blau cel que em duu fins al centre de la ciutat de Juneau només passa un cop cada hora per la parada on m’espero. L’autobús és aquí el transport dels pobres que no es poden permetre un cotxe, de la gent gran que ja no pot conduir i del jovent que encara no té setze anys per a poder dur el seu propi cotxe. Dues senyores d’edat avançada baixen unes parades més enllà davant del Fred Meyer, el supermercat més gran de la zona, i un trio d’indis Tlingit, l’ètnia local, puja davant d’unes cases atrotinades en un dels suburbis de Juneau pels quals passem. No semblen gaire alegres. La dona, immensament grassa, s’enfila amb dificultats dins l’autobús i cau pesadament sobre un dels seients. A banda i banda d’ella s’hi asseuen els dos indis i no es dirigeixen cap paraula mentre dura el trajecte, amb la vista fixa al terra o fora la finestra. Un d’ells duu una camisa texana ornamentada amb un llaç de cintes al voltant del coll. L’altre, amb un barret negre de cowboy sota del qual en sobresurten llargs cabells negres i molt greixosos, amb uns texans estripats, botes Dr. Martin’s amb cordons taronja exageradament amples, una jaqueta americana negra i una corbata feta amb un mocador negre, crida encara més l’atenció. Per si no fos prou extravagant, duu un bigoti mal afaitat, unes ulleres fosques que li cobreixen mitja cara, i amb la mateixa assiduïtat amb què el seu company tus amb sonoritat tuberculoide ell s’arregla el llarg serrell que li tapa el front sota el barret. El trio indi baixa davant del Regional Bartlett Hospital i desapareix parsimoniosament cap a l’entrada del centre de salut, amb un silenci trencat només de tant en tant per l’estossegar malaltís de l’home del llaç.

Diuen que Juneau és una de les capitals d’estat dels EUA més bonica. Els seus carrers són plens de flors, ja sigui als testos penjats dels fanals, en els parterres entre l’asfalt, als testos davant de les botigues o als jardins de les cases baixes i multicolors que omplen les faldes boscoses del Mont Roberts. Hi ha pocs edificis alts, i més que una gran metròpoli sembla un poble que ha crescut ràpidament però que encara conserva l’encant de les petites poblacions.

L’autobús em deixa a Admiral Way, just davant de l’enorme edifici de la biblioteca, que domina un moll amb dos o tres hidroavions amarrats i un aparcament ple de grans trucks i furgonetes, amb caixes de càrrega posterior destapades i una omnipresent nevera al darrera per a mantenir freds els refrescos. Pujo a la biblioteca a l’últim pis d’un edifici de pisos per a aparcaments. L’alçada dels pisos la converteix en una  magnífica talaia per a observar la vista i els grans finestrals s’obren directament sobre l’aigua del canal de Gastineau, el tros de mar que separa Juneau de l’illa de Douglas. Amunt i avall del canal hi circulen llanxes recreatives, vaixells de pesca i ocasionalment s’hi enlairen o amaren els omnipresents hidroavions. 
Durant gran part de la setmana, però, la visió sobre l’ample canal i les cases residencials de l’illa de Douglas, sobresortint cadascuna d’elles com petites illes en un mar de pícees fosques, queda reduïda a uns quants camarots del creuer de luxe que atraca al moll davant de la biblioteca.

ALASKA 2. Óssos i cotxes a Juneau

Surto a fora de l'aeroport de Juneau amb un petit mapa que m'han donat a l’oficina de turisme i les indicacions per a trobar una botiga de càmping on pugui comprar un cartutx de gas per al fogonet. Sota una pluja fina que m’obliga a treure el Gore-Tex del fons de la motxilla, camino per la vorera de la carretera fins a la intersecció amb Glacier Highway. Espesses nuvolades envolten els cims coberts de pícees que envolten l’aeroport pel nord i tapen també el sol que podria escalfar una mica l’ambient al sud. El resultat són deu graus centígrads de temperatura i la seguretat que la encara farà més fred. Fa olor de terra molla i aroma de pi.

Amb espasmes sorollosos, circulen per la carretera immensos pick-ups i furgonetes Dodge, Ford i Chevrolet tan grans com petits autobusos. Molts més vehicles són aparcats fora dels centres comercials que hi ha espargits per aquesta zona, l’única part de la ciutat que encara té espai per a engrandir-se, ja que el nucli antic de la capital d’Alaska ocupa una petita franja costera encaixonada entre el mar i la muntanya.

A les afores hi ha uns quants centres comercials, i en un d’ells hi trobo una botiga d’esports per a l’aire lliure, una sala plena de canyes i carrets per a la pesca, cartutxos i roba de camuflatge per a la caça. El dependent m’indica on trobar les bombones de gas. És un home prim, alt, de cara allargada, cabells rossos que li cauen de sota la gorra de beisbol amb el logotip d’una coneguda marca de canyes de pescar i un bigoti a l’estil fumanxú que li ressegueix la boca.

–D’acampada, oi?

–Sí.

–Aleshores potser et serà convenient un d’aquests.

M’ensenya un expositor amb tota una col·lecció de recipients i esprais. Un repel·lent per a mosquits, una essència de cérvol perquè els caçadors atreguin els mascles, un sabó que elimina del tot l’olor humana de les peces de roba,... Però el que el dependent sosté entre les seves mans nuoses és una llarga bombona de gas amb una trompeta al final, com una d’aquelles sirenes enllaunades. La fotografia del fulletó publicitari que l’acompanya és prou explicativa. Hi ha la foto d’un primer pla de la cara d’un ós grizzly, amb les grosses mandíbules obertes i les llargues dents plenes de sang i babes en actitud agressiva.

–Aquest és el millor esprai per a óssos que tenim. Pebre i altres productes irritants a alta pressió. Una ruixada a la cara de l’ós i tens deu minuts per a desaparèixer del seu davant.

El fulletó explicatiu va més enllà i detalla, amb gust macabre, com el propietari de l’empresa fabricant va ser atacat per una óssa que el va deixar malferit i gairebé mort. Una fotografia de pocs moments després de l’atac, amb la cara de la víctima ensangonada i plena de ferides, mostra amb tot color les conseqüències d’un atac d’aquestes característiques. Si no hagués estat pel seu company de caça, que duia un petit esprai de pebre, les conseqüències d’aquell atac haurien estat fatals. Des d’aleshores, el supervivent de l’atac es va concentrar en millorar els productes de seguretat i actualment el seu catàleg conté una variada col·lecció de mides d’envasos que formen un núvol de pols de capsaïcina que abasten des d’un metre (per aquells més arriscats i que volen dur menys pes) fins als deu metres, i tota una sèrie de complements per a dur-los penjats del cinturó, la motxilla o fins i tot del bastó de trekking.

Tinc previst endinsar-me en terra d’óssos, i la visió de les fotografies em deixa amb un regust amarg a la boca.

–És necessari tot això?

–Home! Necessari, necessari, no... És un element de seguretat que et pot salvar la vida. Tu mateix...

Li dic que no puc portar tant de pes, que ja vaig carregat i que no vull gastar-m’hi tant. Què em recomana? Surto de la botiga amb un parell de campanetes. No repel·leixen atacs d’óssos, però si les portes enganxades a la motxilla mentre camines, el seu soroll foragita els óssos. O això és el que diuen.

És el mínim per a sentir-me una mica segur.

ALASKA 1. Destinació Alaska

Vist a través d’una de les minúscules finestretes del Boeing 747 que em duu d’Anchorage a Juneau, el paisatge que albiro entre els núvols s’endevina solitari, erm i gelat. Una espessa capa de núvols encatifa la costa, però de tant en tant, s’obren unes amples clarianes i puc distingir llengües de glaç quilomètriques que acaben morint al mar. Aquí i allà, a intervals, apareixen algunes muntanyes de gairebé sis mil metres de roca i glaç que s’eleven per sobre el mar de núvols. Sóc a Alaska, la terra del gel, els óssos i l’or. On l’home, l’animal més insignificant que hi habita, intenta domar una terra salvatge, indòmita i perillosa. Alaska, l’última frontera, on la natura encara és natura.

La primera impressió que tinc d’Alaska és la que té tothom que associa el nom amb el d’una terra freda: extensions sense límit de gel i roca, de llargues glaceres i cims escombrats per vents huracanats. Una immensitat rugosa d’altes muntanyes, moltes de les quals no han estat encara conquerides per cap home i moltes de les quals no han estat ni tan sols batejades. Immensa com un subcontinent, si n’agaféssim la silueta i la sobreposéssim sobre un mapa d’Europa, Alaska tocaria Florència, Estocolm, Belfast i Atenes, però tot i ser l’Estat més gran dels Estats Units és també el menys poblat, amb menys de 700.000 habitants.

I també n’és l’Estat més desconegut. Possiblement perquè les condicions meteorològiques només són favorables una quarta part de l’any, o potser perquè queda molt lluny de la resta dels Estats, Alaska ha estat i és la gran oblidada de la Unió. Els Lower 48, com anomenen als Estats del sud, contemplen Alaska amb recel. En veuen les riqueses i les anhelen, però temen la terra salvatge, el clima hostil i el fred mordaç. 

El primer que veig en baixar de l’avió al petit aeroport de Juneau, la capital d’Alaska, és un ós bru. Gros, pelut, amb llargs ullals sobresortint d’una gran boca oberta i amb les potes del davant aixecades amenaçant-me amb les urpes esmolades. Retrocedeixo instintivament. L’ós no es mou, i quan m’hi acosto veig que sota les potes hi ha una placa de bronze amb el nom del caçador i el lloc on va matar l’animal. Al final, el nom del taxidermista, l’autèntic artista d’Alaska. Qualsevol espai públic a Alaska es pot fer servir per a mostrar aquestes macabres obres d’art: aeroports, bancs, biblioteques o fins i tot supermercats són les improvisades galeries on s’exposen els animals dissecats per les hàbils mans dels taxidermistes. Un petit ós de color canyella, un immens grizzly dempeus sobre les potes del darrera, una ovella de Dall de pèl blanc i corns recargolats o uns quants ocells de llargues potes són només uns quants exemples de la multitud d’espècies que decoren les sales públiques i privades.

Això és Alaska, terra salvatge. 


Aquest és el primer d'una sèrie de relats que vaig fer l'Agost de 2005 a Alaska. Els penjo inicialment al Blog d'Altaïr.

Nome, allà on acaba la Iditarod

Al costat de l’ajuntament de Nome, Alaska, hi ha un arc format amb tres troncs de fusta massissa. Durant tot l’any reposa apartat a una banda del carrer com si l’haguessin castigat i estigués fent penitència. Però quan arriba el febrer, l’arc es converteix en el protagonista de la ciutat, perquè tothom espera impacient veure el primer trineu de gossos que passarà per sota les lletres gravades al tronc: «END OF IDITAROD DOG RACE, 1049 miles, Anchorage, Nome». Aquest arc de més de dues tones de pes és la meta d’arribada de la cursa de trineus de gossos més coneguda del món, la Iditarod.
Vaig estar una estona contemplant-lo i fotografiant-lo, pensant en la quantitat de mushers que haurien passat per sota seu des del 1974, quan Red Olson, un llenyataire de Fairbanks va esculpir-lo i el va regalar al poble de Nome.
Era agost, i tot i que era tard al vespre, la llum del sol encara abocava una llum intensa sobre el carrer principal del poble. Uns immensos pick-ups circulaven sobre la terra batuda amb brunzit de potència. Uns quants esquimals sortien tentinejant d’algun dels quatre bars que servien alcohol en una de les poques comunitats no seques que hi ha al llarg de la costa del Mar de Bering. Aquí hi venien els esquimals que volien beure. Un parell de gossos van travessar furtivament el carrer i van desaparèixer per un dels carrerons que duien al mar.
Mentre m’estava davant de l’arc fotografiant-lo, un noi esquimal va sortir distret d’un cibercafè que hi havia al costat, amb un got de cafè fumejant a la mà. Vam estar a punt de xocar. Es va excusar i presentar. Es deia Karlin Itchoak, i amb el seu cabell curt, ulls estirats darrera unes ulleres rodones i vestit amb roba elegant, semblava més jove del que en realitat era, ja que acabava de treure’s el títol d’advocat i havia treballat ja al jutjat d’Anchorage. Em va dir que la setmana següent començaria a treballar al Consell Tribal, preparant noves lleis en benefici del seu poble, i estava molt entusiasmat amb la idea d’ajudar a la seva pròpia gent.
Veient que estava admirant l’arc de la Iditarod, em va confessar que el seu hobby preferit era l’uniraq, viatjar en trineu de gossos. Tenia uns quants gossos amb els quals s’entrenava a l’hivern. A l’estiu, hi col•locava rodes i podia circular també per la tundra. Però encara no havia competit en una cursa tan important com la Iditarod. Li vaig preguntar si en tenia intenció.
–És clar que sí. A qualsevol musher del món li agradaria participar-hi. Però costa moltíssim i és molt difícil fer-ho sense patrocinadors. S’ha de ser un professional per a tenir possibilitats fins i tot d’acabar-la.
La Iditarod va convertir un mètode caduc de locomoció en un esport nacional, i ha donat als seus corredors l’estatus que a altres països poden tenir els corredors de fórmula 1. A Alaska els guanyadors de la Iditarod són considerats herois, especialment a les ciutats d’origen. A Seward, per exemple, estan orgullosos de Mitch Seavey, el guanyador de la cursa del 2004, i Fairbanks s’enorgulleix d’haver tingut entre els seus habitants a Susan Butcher, guanyadora en quatre ocasions i la primera dona en aconseguir-ho.
Aquest orgull es remunta a l’episodi que el 1925 va llençar a la fama Nome i l’Iditarod Trail. A finals de gener d’aquell any, el metge del poble, el doctor Welch, va diagnosticar un cas de diftèria. Aviat van sortir més malalts i el doctor, sabent que els esquimals no hi estaven immunitzats, es va témer una epidèmia que no podria controlar amb les poques vacunes antitoxina caducades de feia cinc anys.
Va telegrafiar a Anchorage, on en tenien una bona reserva, per tal que li enviessin uns quants milers d’ampolletes, però una forta tempesta de neu impedia als avions de volar i el mar a aquella època estava glaçat. L’única manera d’accedir-hi era per terra, i l’única manera de superar el terreny era mitjançant relleus de trineus de gossos. Amb el tren recentment inaugurat van dur 300.000 ampolletes de sèrum gairebé cinc-cents quilòmetres fins a Nenana.
Mentrestant es van organitzar vint equips de trineus i mushers que sortirien de cada poble per on passava el camí per a rellevar-se. La cursa va ser frenètica i els corredors es van haver d’enfrontar amb tempestes que van baixar la temperatura per sota de -35ºC. Algunes ràfegues de vent feien perillar l’estabilitat dels trineus. El tram més difícil de tots els relleus el va fer Leonhard Seppala, un habitant de Nome d’origen noruec que havia estat campió tres cops a l’All-Alaska Sweepstakes. Seppala va haver de recórrer el tram que travessava el gel sobre la Badia de Norton, i el seu tir de huskies siberians van ser els veritables herois de la cursa. Tots els altres gossos de tir havien estat malamuts d’Alaska, criats pels Iñupiat malemiut de la Península de Seward, i tot i que aquests són més grans i amb més aparença de llop, no són tan ràpids com els huskies. Els gossos preferits de Seppala, Togo i Fritz, anaven al capdavant i van guiar el trineu en el tram més llarg i traïdor de tot el recorregut. L’últim tram fins a Nome, però, el va fer un altre noruec, Gunnar Kaasen, i el seu trineu el guiava Balto, un malamut.
Al cap de 127 hores d’haver sortit d’Anchorage el sèrum amb l’antitoxina va arribar a Nome. Les ampolletes estaven congelades, però el doctor Welch les va poder aprofitar i de totes les persones de Nome infectades només en van morir sis. D’un dia per l’altre, Kaasen i el seu equip de gossos (que eren propietat de Seppala) es van convertir en herois. Tot Amèrica va vibrar d’orgull amb l’èpica gesta, i es van organitzar tours pels Lower 48, els estats del sud, per tal que la gent pogués conèixer els gossos heroics. Per un temps, els trineus de gossos es van posar de moda, i aquell mateix any es va inaugurar l’estàtua de Balto que encara avui es troba al Central Park de Nova York. Però va resultar ser una moda passatgera. Un per un, els gossos del tour van anar morint, i els pocs que van quedar del tir original van acabar al Zoo de Cleveland. El 1933, Balto va morir al zoo i el seu cos va ser dissecat. Des d’aleshores pertany al Cleveland Natural Science Museum i l’exposen de tant en tant en una vitrina.
Togo i Fritz van acabar els seus dies en condicions similars. Per a Seppala, el Togo, el seu gos preferit, no havia tingut prou reconeixement. Quan va morir el gos, Seppala el va fer dissecar. Actualment es troba en una vitrina de l’Iditarod Trail Committee Headquarters a Wasilla. En Fritz va morir el 1932 a l’aparador nadalenc on feia de reclam d’uns grans magatzems de Nova York, i també va ser dissecat. La seva pista es va perdre entre compres i herències, però des del 2005 en Fritz ocupa un lloc de presidència dins del Carrie M. McLain Museum de Nome, després d’haver estat descobert en una subhasta.
Vaig veure la vitrina d’en Fritz dissecat quan vaig entrar al petit museu, entre moltes fotografies històriques de Nome i de la seva gent. Sobre el pelatge blanc el Fritz encara duia l’arnès de cuir amb borles de llana fet pel propi Seppala. Els criadors experts consideren que el Fritz és l’ascendent de la raça de husky siberià.
Leonhard Seppala va treballar durant vint-i-set anys a la Pioneer Mining Company, creada pels «Tres Suecs Afortunats», els primers descobridors d’or a Nome, com a conductor dels cavalls i gossos que traginaven material de les mines. El 1913, l’explorador àrtic Roald Amundsen va demanar-li a Seppala que criés i entrenés els huskies siberians que l’explorador havia dut de Rússia per a preparar la seva següent expedició, però va esclatar la primera guerra mundial i no es va poder dur a terme. Jafet Lindeberg, un dels «Tres Suecs Afortunats» va comprar-li els gossos a Amundsen i els va posar a mans de Seppala perquè els entrenés per a córrer, permetent així que Seppala i els seus gossos es convertissin en el millor equip de la història.
El públic dels Lower 48 no van tenir gaire present a Seppala i a Togo, que van recórrer cinc cops més distància que Kaasen i Balto en els relleus de la diftèria, però Nome sempre els ha considerat els seus herois. A tot el poble el nom de Seppala és ubic. Hi ha uns Seppala Apartments, un Seppala Street i encara es manté dreta la casa on va viure. Quan Joe Redington va batejar la primera Iditarod el 1967, ho va fer amb el nom de The Iditarod Trail Leonhard Seppala Memorial Race. Seppala havia mort el gener d’aquell any, i quan va acabar la cursa la seva esposa va espargir les seves cendres a l’Iditarod Trail.
No hi hauria pogut haver un millor bateig per a la cursa.

Més sobre la Iditarod.

Un vrai mariage africain véritable

Al principi, la proposta del Sidiki no ens va entusiasmar gaire. Encara recordàvem massa bé la vil manera amb què l’Omar ens havia fet creure que un simple cabaret de cervesa de mill a Bamako era en realitat la celebració d’un típic casament africà. Per això, quan en Sidiki ens va proposar d’anar a les celebracions nupcials d’un amic seu l’endemà, no vam poder deixar de sospitar que acabaríem igualment decebuts.
Però, al capdavall, en Sidiki havia estat el nostre guia mentre havíem recorregut part del riu Níger i havíem conviscut amb ell durant tres dies al país Dogon i, a més, l’endemà no teníem res més a fer fins a les dotze, quan sortiria el bus cap a Bamako. Vam acabar acceptant.
Mopti és un dels ports més importants del riu Níger. La ciutat ha anat creixent vora l’aigua, al costat de la riba del Bani, una de les branques amb què es divideix el Níger en aquesta zona de Mali, i l’aigua està transitada per una munió de piragües de pescadors i pinasses de transport que recorren el corrent tranquil del riu al Sud cap a Bamako i al Nord cap a Timbuctú.
Vam quedar que en Sidiki ens trobaria a l’ajuntament, on s’havia de celebrar el casament. Duraria dos dies, però tot començava amb la inscripció al registre civil.
Nosaltres, els tres europeus, havíem d’anar caminant pel carrer que resseguia el riu, a l'ombra dels manguers esplendorosos. El Níger s'enfilava tranquil cap al Nord, cap a les àrides terres sudsaharianes. A la seva riba, al costat d'unes pinasses embarrancades en una platja de fang, mitja dotzena de cotxes estaven aparcats vora l'aigua, i els seus amos carretejaven galledes plenes d'aigua per a rentar els seus vehicles. Uns metres més enllà, un grup de dones rentava els atuells de cuina, i aprofitaven que estaven amb l'aigua fins als genolls per a rentar-se el cos, nu de cintura cap amunt, indiferents a les mirades dels vianants. Al centre del riu, els pescadors llençaven les xarxes rodones fent-les voleiar sobre les aigües marronoses.
Vam arribar d'hora a l'ajuntament, un edifici de tres plantes pintat d'ocre, envoltat d'un jardí refrescant. No havia arribat cap altre convidat encara i ens vam esperar fora. Al costat de la tanca una dona cuinava galettes d'arròs sobre un foc de llenya. Un home vell i el seu nét seien al costat del mur, en cadires de plàstic amb publicitat de Coca-Cola, mirant com la dona cuinava. En veure'ns arribar, el vell va fer fora al nen i oferí de seure al més gran d'entre nosaltres, no perquè fóssim blancs, sinó perquè aquí a l'Àfrica el que compta és el respecte per a la gent gran, la gent amb experiència.
Al cap de poc van començar a arribar els convidats. Els homes anaven vestits força informalment, amb roba de carrer a la moda occidental. Només alguns vestien el bubú tradicional. Totes les dones, en canvi, anaven molt més modades, amb caftans de colors vistosos i llampants, i amb els peus tatuats amb complexos dibuixos visibles sobre les sandàlies. La majoria duia un mocador lligat al cap en conjunt amb el vestit, però les qui no en duien s'havien fet pentinats espectacularment complexos amb rulls, extensions, trenats i cues complicades. Gairebé totes s'havien pintat unes celles arcades, negres i grosses que arribaven gairebé a tocar les orelles. Totes volien mostrar les millors gales.
Una mica més tard van arribar els nuvis: Papa i Sughena Konné. A diferència dels convidats, aquests anaven vestits totalment a l'occidental, la núvia amb un vestit blanc amb guants, vel i collaret incorporat. El nuvi, vestit de negre amb camisa blanca. La jaqueta del vestit conservava encara l'etiqueta del fabricant al puny esquerra, símbol de nou i per tant de distinció. Als dos se'ls veia seriosos mentre es feien les fotografies amb tots els convidats, al jardí de l'ajuntament.
Quan tots els convidats van haver-se fotografiat amb els nuvis, van anar fins al darrera de l'edifici, on hi havia l'oficina d'Estat Civil. Seguint la comitiva, una espècie de griot cridava i gesticulava exageradament, exaltant les virtuts dels nuvis i desafiant als convidats a impedir el casament. Els nuvis l'escoltaven seriosos. Molts dels convidats somreien amb el formalisme.
Un parell de nens del carrer s'havia escolat entre la multitud per a vendre xiclets. Poca gent els feia cas, i concentraven la seva atenció cap a l'interior de l'estreta cambra on els nuvis signaven els papers. La gent s'apilava al defora per a poder-los veure signar el document. El caos es va generalitzar quan en pocs minuts van venir dos grups més de nuvis amb els seus respectius convidats. Aviat el jardí no va ser prou gran per a albergar tanta gent, ni al pàrquing del costat de l'ajuntament hi cabien més cotxes i motos. L'aire es va omplir amb la cridòria de tres griots esgargamellant-se entre la multitud acumulada. Quan la parella de nuvis va sortir de la sala d'Estat Civil, ja estaven casats. Calia començar les celebracions, i calia deixar lloc per als altres.
Mica a mica tothom va anar cap al pàrquing per a pujar als cotxes o a les motos. En fila índia, vam anar sortint cap al carrer, nosaltres dins un vell renault atrotinat conduït per l'Henry, un amic d'en Sidiki. Seguíem les motos i els altres cotxes en una comitiva sorollosa que recorregué, botzinant tota l'estona, els carrers de Mopti donant dues voltes al barri portuari de la ciutat. Passant pel costat dels terrissaires, els venedors de sal o els dispensadors de gasolina, tothom es girava per a veure la comitiva nupcial, i saludava als coneguts o somreia al pas dels convidats que cridaven visca-els-nuvis.
Vam acabar el recorregut prop de la casa de la núvia, en un carrer sense asfaltar, amb clavegueram obert a banda i banda. La casa, de parets de maons folrats de fang, no es distingia de les altres per l'aparença, però la gran quantitat de gent entrant i sortint de la porta ens va indicar de seguida quina era. Uns quants veïns esguardaven des del llindar de casa seva l'anar i venir dels convidats. Vam entrar a la casa. A la planta baixa hi havia un pati fresc i ombrívol, envoltat d'entrades a un corredor on anaven a parar les habitacions de la planta baixa i l'escala que pujava al segon pis. En unes cadires de plàstic al centre del pati s'hi asseien ja els nuvis, i al costat seu, davant o entremig s'hi anaven ficant els convidats que volien fotografiar-s'hi. El fotògraf amb prou feines tenia espai per a poder fotografiar-los i havia de confiar amb el gran angular per a poder fer les fotos entre empentes. Tot i tenir uns trenta metres quadrats, al pati amb prou feines s'hi cabia. Algú va entrar amb una palangana amb uns quants refrescos embotellats banyats en glaçons de gel ja fosos. Amb la calor del matí ja començant a fer efecte, van acabar-se de seguida.
Vam sortir a la llibertat del carrer. Hi havien muntat un envelat amb teles penjades d'una banda a l'altra. Uns quants dels convidats ja s'hi havien assegut a l'ombra, esperant que instal•lessin els instruments i els altaveus per a poder començar la festa. Al terra ja s'hi veien alguns dels tambors i djembés que tocarien després, quan arribessin els músics. Però encara no era hora de festa. Calia una darrera formalitat abans de començar-la. Vam seguir la comitiva que sortia de casa la núvia i vam anar a peu, no gaire lluny, fins a casa el nuvi. A l'interior hi havia també un pati, amb les parets pintades d'un blau cel brut i escrostonat. Just a l'entrada, al rebedor mateix de la casa, tres cabres menjaven herba d'una galleda.
El pare del nuvi s'asseia al terra en un racó del pati, entre els nuvis. Quan vam ser-hi tots, va demanar silenci i va pronunciar unes paraules en bambara, i després, amb un rosari entre les mans, va realitzar unes pregàries i benediccions per al jove matrimoni que els convidats van anar repetint. Quan va haver acabat, els nuvis es van aixecar i van dirigir-se cap a fora. Els convidats els anaven felicitant i els donaven cops afectuosos a l'espatlla.
Vam seguir-los fins a fora. No podríem veure la resta de la festa. No podríem sentir la música que sonaria fins a altes hores de la nit, ni veuríem el ball desenfrenat amb què els convidats celebrarien les noces de la parella. Sabia greu marxar ara que ja formàvem part d'aquella comitiva alegre que havia acompanyat als nuvis durant aquell matí. Però era tard i havíem de tornar cap al centre de la ciutat per a agafar el bus que ens havia de dur a Bamako. Els vam dir adéu amb tristor, però a la vegada satisfets i amb la sensació d'haver-nos tret una espina clavada.
Per fi, aquest cop sí, havíem pogut veure un vrai mariage africain.

Mont Nimba. Primera part.

Pujar al Mont Nimba no és difícil. El que sí que és complicat és arribar-hi.
Situat a la frontera entre Costa d'Ivori i Guinea, i prop de la frontera amb Libèria, aquest massís que culmina a 1.752 metres està protegit per l'UNESCO des del 1981 i actualment es considera una Reserva Natural Estricta, prohibida al turisme.
Tot i així, hi volíem pujar, i per a això necessitàvem el permís del governador. Ens trobàvem a N'Zérekoré, la capital de la regió de la Guinée Forestière, a Guinea, i era en aquesta ciutat provinciana on es trobava la Governora, la seu del poder militar de la regió. En un gran edifici de dues plantes, amb un ample porxo al final d'unes escales de formigó, un parell de soldats uniformats custodiaven l'entrada. D'altres soldats, cadascun amb un uniforme diferent, reaprofitats de saldos militars d'altres països, entraven o en sortien en direcció al campament que hi havia a l'altra banda de la gran plaça de terra batuda vermella que hi havia davant la Governora.
El governador ens va rebre al seu despatx, acompanyat pel secretari. La sala era ampla, les parets cobertes de plaques de fusta treballada i les finestres que donaven a la plaça camuflades darrera grossos cortinatges. Un aparell d'aire condicionat ranquejava abocant alenades d'aire fresc en un ambient enrarit. El governador, El Hadi Oumar Traoré, seia en una ampla cadira folrada de pell, rere una taula de fusta massissa. Era un enorme Malinké corpulent, de faccions anguloses, perfectament afaitat, enfundat en un uniforme impecable, botes negres llustroses i tocat amb una boina militar vermella perfectament ajustada al seu cap pelat.
No es va aixecar per a rebre'ns, però amb un gest condescendent ens va indicar que podíem seure a les tres cadires que hi havia davant la taula. Ens va preguntar què necessitàvem, i el secretari, amb qui havíem parlat anteriorment, va respondre per nosaltres. El governador escoltava i assentia de tant en tant, mentre ens anava mirant a cadascun dels tres europeus que volíem pujar al Mont Nimba. Al nostre guia Diamou, de l'ètnia Peul, amb prou feines se'l va mirar: els Malinké havien estat antigament els propietaris dels esclaus Peul i encara existeix una certa distinció de classes.
Quan li vam haver acabat d'explicar les nostres intencions, va assentir de nou, i amb les mans encara enllaçades sobre la taula, va parlar amb un francès gutural i pausat:
−En primer lloc, us vull donar les gràcies per haver escollit Guinea per a passar-hi les vacances tot i els missatges negatius que durant els últims mesos s'han anat transmetent pels mitjans de comunicació. Però podeu estar tranquils que aquí a Guinea encara no hi ha problemes de terrorisme com a Mauritània o Mali.
Va somriure i afegí, com per a donar-nos més confiança: «Aquí a Guinea tot està sota control». El secretari anava confirmant les paraules del governador amb cops de cap.
−Però malauradament el permís per a pujar al Mont Nimba el dóna el prefecte de Lola, i convé que aneu allà per a obtenir-lo.
El governador es va aixecar:
−Us desitjo una bona estada al país −i allargant-nos la mà, ens acomiadà.
Vam sortir del despatx amb el convenciment que obtenir el permís seria encara més complicat del que ens havíem imaginat.
La carretera que va de N'Zérekoré a Lola és prou bona, ben asfaltada, amb algun sot ocasional que el conductor del nostre taxi sorteja amb facilitat. A la ciutat, ja hi havíem vist alguna serradora de fusta que intuïa la presència de grans boscos propers, però ara circulant per la carretera és quan veiem ja les palmeres i els alts arbres de la selva forestal que entapissa aquesta regió del sud de Guinea. I en veiem també els caçadors que s'endinsen al bosc amb les velles escopetes a l'espatlla, esperant poder matar alguna bestiola per a vendre al mercat. Difícilment menjaran el que aconsegueixin caçar. La carn és massa valuosa, i amb el que cobrin de la seva venda podran comprar arròs per a alimentar-los molts més dies. Aleshores les seves dones estendran l'arròs sobre l'asfalt de la carretera, per tal que el sol tropical l'assequi. I si els pneumàtics dels camions o dels cotxes que circulen cap a Lola, com el nostre, passen per sobre, no se'n preocupen gaire. Al contrari, trenquen així la grana i en separen la clofolla, estalviant-los d'haver-ho de pilar.
Quan travessem algun riu, que baixen plens tot i que ens trobem a l'època seca, sempre hi veiem unes quantes dones rentant roba, o alguns vailets banyant-se i llançant-se a l'aigua des de l'alçada del pont, o més sovint encara, propietaris orgullosos que renten les seves motocicletes xineses vora el riu. Algunes d'elles encara guarden el plàstic de bombolles original que protegia els intermitents o el dipòsit del combustible, en un intent de fer-les semblar encara noves.
Cada certs quilòmetres hem d'alentir la marxa, acabar frenant i sospirar resignats. Ens trobem amb un dels múltiples controls militars que proliferen a totes les carreteres de Guinea. Una simple corda, tensada entre dos arbres i destacada amb bosses de plàstic lligades per a fer-la més visible sol servir com a post policial. De vegades, una llarga tija de bambú fa la funció de barrera. Aleshores hem de repetir el que ja s'ha convertit en rutina: fer bona cara i somriure i ensenyar els passaports a un soldat analfabet, vestit amb restes d'uniforme, amb una kalashnikof penjada a l'espatlla, que revisa per totes bandes el document i el carnet de vacunes fins que el decideix portar al sargent, normalment endormiscat sota l'ombra d'un arbre proper. Molt sovint ajuda dir que som de Barcelona. Tothom aquí coneix el Barça, i això acostuma a distendre l'ambient. A més, som turistes i tenen ordenat no molestar-nos. I normalment ho respecten. Si fóssim locals ja ens haurien demanat la seva comissió per a deixar-nos passar. Alguns militars intenten fer pagar al nostre xofer, fent-lo sortir amb qualsevol excusa i interrogant-lo darrere el cotxe, lluny de la nostra mirada, però l'Ahmed sap que no hi tenen cap dret i es planta. No accepta l'escroquerie, aquest suborn rampant que segueix a Guinea, i puja al cotxe de nou, tranquil, i obliga a fer baixar la corda, indiferent a les metralladores.
Algunes vaques es passegen tranquil•lament pel mig de la carretera. La creuen un parell de cabres despistades, la circulen uns quants ciclistes amb velles bicicletes atrotinades i la caminen desenes de dones i nens amb les vitualles dalt del cap, rígids com cariàtides, però movent-se gràcilment amb la càrrega al cap. De tant en tant, s'alcen al nostre pas dues o tres uolos, petites perdius espantades entre les canyes de les vores, o creuen furtivament la carretera àgils grenís, esquirols llistats que salten entre les branques dels arbustos propers.
Aproximadament una hora separa N'Zérekoré de Lola, i quan arribem a la petita ciutat és com si haguéssim arribat a la fi del món. Aquí la carretera deixa d'estar asfaltada i es converteix en una serp irregular de pols vermella, castigada per les roderes dels camions que van cap a Libèria o la Costa d'Ivori.
El prefecte de Lola havia marxat de viatge a N'Zérekoré. Ningú, a la sala d'espera de la prefectura sabia quan tornaria. Cap de les sis persones que ens atenen i s'asseuen a la resta de sofàs folrats d'escai, davant la tauleta de fòrmica amb un cendrer de plàstic de Marlboro, no sap quan tornarà. No s'hi troben gaire sovint, que els vinguin a demanar pel permís, i es nota que no coneixen el procediment. No cal esperar al prefecte, però. Al cap d'una estona de converses entre ells, el que porta la veu parlant, que sembla el secretari, decideix avisar un dels ajudants i al cap d'una estona aquest torna amb un altre home.
Ens el presenten com al Chef de Section de Tourisme, Hotelerie et Artisanat. Ell és l'encarregat de rebre els pocs turistes que vénen aquí per a informar-los del que poden fer a la regió. Ens va conduir fins al seu despatx, una petita sala a la planta baixa, amb les parets pintades de verd, una finestra empolsegada i un gros armari. Una taula allargada, coberta amb una tela d'estovalles li servia de d'escriptori. No hi tenia gaire coses. Apilades a un costat de la taula, unes quantes carpetes amb fulls desordenats. A la paret, un pòster antiquat que incitava a «Découvrez la Guinée» i un marc amb un quadre d'un Jesucrist aerografiat. Darrera el Chef s'endevinava una taca negrosa a la paret, just on solia reposar el seu cap a les becaines de la tarda.
Gbanmou Pierre Simon, el Chef de Section, és un home d'uns cinquanta anys mal portats, d'aspecte cansat i ulls endormiscats. D'una de les carpetes de la taula en treu un parell de fotocòpies d'un plànol de la zona del Mont Nimba i les estén sobre la taula.
-Aquí podeu veure totes les coses que es poden fer a la zona.
Ens informa que hem de pujar al cim amb un guia oficial, i ens recomana que al petit vilatge de Sibadata preguntem per en Gono. I ens diu que l'únic lloc per a dormir és a les instal•lacions de l'IFAN, l'Institut Français de l'Afrique Noire.
Quan ja som a punt de marxar amb la fotocòpia, ens diu que hem de registrar-nos. Molt bé. Per 35.000 francs guineans per persona. No tant bé. Sobretot perquè després de pagar la immensa quantitat i d'escriure els nostres noms en un paper rebregat, creiem que en sortir de la sala aquell paper anirà directament a les escombraries. Acabem de ser escroqueritzats subtilment.
Teníem el mapa, però, i coneixíem el nom del guia que havíem de trobar. Vam marxar de Lola per enfrontar-nos a la dura carretera durant una hora i mitja de sotracs per un terreny de fang assecat amb les roderes marcades. La vegetació del costat de la carretera era plena de la pols vermella aixecada pels cotxes i camions que la circulaven, i el verd de les plantes feia temps que no veia el sol. No seria fins a l'estació de les pluges que aquelles fulles no quedarien netes. De tant en tant, podíem preveure l'arribada d'un d'aquests camions davant nostre, força estona abans de veure'l. Anava precedit d'un bolet de pols vermella que superava l'alçada del bosc costaner. No hi ha autobusos que vagin o vinguin de la Costa d'Ivori per aquesta ruta. Només hi passen cotxes o camions. I en tots dos casos aprofiten el viatge fins més enllà del límit de les seves capacitats. En un dels cotxes que passen hi compto onze persones al sostre, gairebé més que a dins del propi cotxe. En un altre camió encara més aprofitat, sobre la càrrega de farcells i embalums s'hi acumulen una vintena de viatgers. S'empassen pols i entomen hores d'insolació, precàriament agafats dels paquets o de les barres del portaequipatges. Un sot mal agafat, una corba massa tancada o el cansament acumulat poden fer saltar algun dels passatgers. Ja n'han mort uns quants a la carretera, però això no impedeix que continuïn viatjant d'aquesta manera.
A Sibadata, l'últim poble abans de la frontera amb la Costa d'Ivori, parem per a trobar en Gono. El petit vilatge consta d'una vintena de cabanes rodones de parets de fang i teulada cònica d'herbes. Una gran buguenvíl•lea de tons morats dóna un toc de color al costat del pou del poble. Unes dones pilen gra en un racó. Una colla de nens s'apropa en veure'ns, encuriosits pels tubabus que baixem del cotxe. Entre les bardisses que creixen als vorals hi corren mitja dotzena de porcs. Els habitants són cristians, com la majoria de la població de la Guinée Forestière. Al cap de poc se'ns apropa un home d'uns cinquanta anys, vestit amb una llarga gel•laba de cotó, verda i bruta, estripada a les vores. Resulta ser en Gono, el guia amb qui havíem de parlar, que és també el cap del poble. Ja és massa vell per a aquestes pujades, ens diu, però si tornem més tard ens presentarà un altre guia que coneix la muntanya i ens hi podrà acompanyar. Ens suggereix que pugem fins a l'IFAN, més enllà de la carretera, per a poder reservar habitacions per a dormir.
Li fem cas i acabem de fer un parell de quilòmetres amb el cotxe. L'Institut ocupa una parcel•la de selva a banda i banda de la carretera. Davant mateix de l'entrada, hi ha la tomba de Jacques Richard-Molard, professor de geografia colonial a l'École Nationale de la France d'Outre-Mer. Havia escrit una bona colla d'articles sobre la vida africana, en especial de la que aleshores era la Guinea Francesa. Va morir el 29 de juliol del 1951 en una caiguda quan baixava del Mont Nimba. En honor seu, la punta més alta del massís s'anomena Pic Richard-Molard. No és gaire bon presagi veure la tomba d'un accidentat just el dia abans de voler fer la mateixa muntanya que li va causar la mort.
En un recinte tancat amb un mur de totxanes, mitja dotzena de grosses cabanes de maó i teulada de xapa estan preparades per a rebre els pocs científics o turistes que vinguin a aquesta remota regió. Hi trobem un parell d'ajudants que retornen a l'Institut després d'un dia de posar trampes per a ratolins al bosc. Una parella de científics alemanys estan fent un estudi sobre una de les espècies de rosegador de la zona, i els dos ajudants els proporcionen les captures que necessiten per a estudiar la població. És possible que es tracti d'una espècie endèmica. La Reserva Natural del Mont Nimba, amb la barreja de sabana i selva tropical que conté, posseeix una elevada concentració de riquesa biològica, i més de dues-centes espècies endèmiques. Entre elles, el gripau vivípar del Mont Nimba (Nimbaphrynoides occidentalis) i el ratpenat nasofoliat del Mont Nimba (Hipposideros lamottei).
Fem un cop d'ull a les habitacions i ens adonem que aquest no és el lloc on volem passar la nit: insectes que corretegen pel terra, matalassos d'espuma desfets per la calor, la porqueria i el pas dels anys, i un sostre inaccessible per a penjar-hi la mosquitera. Aquí no hi podem dormir. Mentre pensem en una alternativa per a passar la nit que no sigui el cotxe de l'Ahmed, tornem a Sibadata a buscar el guia que ens havia proposat en Gono. Ens espera a l'entrada del poble, puja al nostre cotxe i ens l'enduem cap amunt de nou fins a l'IFAN. Aquí ha de parlar amb el cap de l'Institut per a que li doni el vist-i-plau per a poder guiar-nos. Mentre hi parlem, ens adonem que si abans les habitacions no eren correctes, ara tampoc no ho és el guia que ens han assignat. El francès que parla gairebé no s'entén i en apropar-m'hi per a parar millor la orella entenc per què. El seu alè put a alcohol. Estem en plena festa de cap d'any, i el guia ja ha buidat alguna ampolla de vi de palma. Estava clar que demà no estaria en solfa per a guiar-nos dalt la muntanya. I menys encara quan després de parlar amb un altre home de l'IFAN, el conductor de la furgoneta dels científics alemanys, ens assabentem que en realitat, al Mont Nimba no s'hi puja des d'aquí, sinó que cal anar a Gbakoré. Ell hi va pujar des d'allà.
Ens vam quedar del tot desconcertats. Que no era des d'allà per on es pujava a la muntanya? Per uns moments vam creure que seria impossible arribar a la muntanya. En podíem veure la silueta retallada contra el cel obscur del capvespre, però semblava inabastable.
−Heu de parlar amb en Bernard −ens va dir el xòfer.
−I qui és aquest Bernard?
−És el guia que em va dur al cim. Viu a Gbakoré.
Estava clar que havíem de tornar a Gbakoré.
−Així podem anar-hi?
−Sí, però no el trobareu encara. També treballa per a l'IFAN i avui ha anat a la selva. Abans de tornar cap al poble ha de passar per aquí. Podeu esperar-vos aquí o baixar cap al poble i esperar-lo allà. Així ja podeu sopar.
Vesprejava i al tròpic el dia s'acaba molt més ràpid que a les latituds més septentrionals. En uns instants, es passa de la claror a la foscor com si algú hagués estès una cortina negra al cel. Vam decidir baixar fins al poble i esperar en Bernard allà. Vam deixar el guia d'en Gono que dormís la mona, i vam tornar fins a Gbakoré.
Era ja fosc quan circulàvem per la carretera. De tant en tant, el llum monocular d'una motocicleta se'ns creuava a la foscor. Sovint, la silueta negra d'un caminant es retallava en la llum dels focus. Tornaven a casa a les fosques, confiant en la llum de les estrelles. Uns cinc quilòmetres abans de Gbakoré, vam veure un animal al mig de la carretera. Potser l'havia atropellat un dels camions que anaven a la Costa d'Ivori? A mesura que ens hi acostàvem amb el cotxe, la forma anava prenent cos, i quan vam passar pel seu costat vam veure que no era cap animal. Era un home, estirat al mig de la carretera. En posició fetal i amb les mans sota el cap. Era mort? Era viu? Havia caigut d'algun dels camions? L'Ahmed no va parar el cotxe. Va seguir endavant sense mirar si l'home estava malferit. Hi havia silenci, dins del cotxe. L'atmosfera era tensa. L'Ahmed estava nerviós. No va ser fins al cap d'uns centenars de metres que no va parlar.
−No he volgut parar perquè és molt perillós. L'home semblava que no estava malferit. Només estava borratxo. Massa vi de palma, possiblement, i s'havia posat a dormir al mig de la carretera.
Podia ser perillós per a ell si algun dels cotxes o camions no arribava a veure'l a temps i se l'enduia per davant, però encara podia ser més perillós per a qui parés a mirar si es trobava bé. Hi havia bandits, ens va dir l'Ahmed, que feien servir això mateix com a parany. Ens va explicar que una vegada que conduïa un cotxe cap a Conakry amb uns clients es van trobar amb la mateixa situació. Un home aparentment malferit enmig de la carretera, en plena nit. Un dels clients era metge i va fer parar a l'Ahmed per a assegurar-se que a l'home no li havia passat res. Es van aturar i van baixar del cotxe. Era fosc i només podien veure fins allà on arribaven els llums del cotxe. De les bardisses van sortir tres bandolers armats amb escopetes. El quart era l'home estirat al terra. Indemne, es va aixecar de la carretera i els va ensenyar la pistola que tenia amagada sota el cos. Els ho van prendre tot, aquella nit. Fins i tot el cotxe, que van recuperar més tard, al cap d'uns dies. Com a mínim no els van prendre la vida. L'Ahmed va aprendre perfectament la lliçó. La nit no és el millor moment per a fer de bon samarità.
−A la nit és quan surten les bèsties −va dir.
La resta del viatge va restar callat.
A Gbakoré vam arribar-hi en plena nit. La música de les dues discoteques del poble ja sonava forta. Davant d'on vam aparcar el cotxe, unes dones acabaven de refer-se els pentinats en una perruqueria improvisada en una estora escampada al terra i quatre bancs. La perruquera havia vingut expressament des de Lola per a estar-s'hi tres dies i poder arreglar el cabell de les dones per a la festa de cap d'any. Després tornaria a Lola amb uns quants francs de benefici a la butxaca. Amb l'ajuda de llanternes, enfilava complicadíssims trenats amb trossos de perruca de plàstic negre.
Uns homes s'ho miraven des del porxo d'una de les cases. Un d'ells va resultar ser el cap del poble. En Diamou, el nostre guia acompanyant, hi va parlar. En Bernard encara no havia arribat, però mentre esperàvem ens podia ensenyar les habitacions. En tenia de lliures, sí. Eren en realitat habitacions desocupades de casa seva. Les vam anar a veure. En cases de maons assecats al sol, de planta quadrada, una d'elles amb un ample porxo amb un parell de bancs que permetien seure a l'ombra. Les habitacions eren grans, amb un llit ben encoixinat i ample, amb mosquitera i bona ventilació. A l'habitació contigua, se sentia un guirigall de quitxalla excitada per la festa.
Poca estona després d'haver-nos aposentat a les habitacions va arribar en Bernard Doré, l'esperat guia. Seriós, recte, discret i despert, ens va semblar l'antítesi del que havíem vist a Sibadata i ens va agradar de seguida. Amb ell sí que teníem la impressió que al final podríem pujar al Mont Nimba. Amb ell, quedava superada l'últim impediment.
O això ens pensàvem.
−Hi ha dos Mont Nimba. Heu de decidir a quin voleu pujar −ens va dir.
Altre cop, les circumstàncies semblaven posar-se en contra nostre. Des de tota l'àrea es veia un cim molt alt, retallat per un precipici a una banda. Era el més alt de la zona, i havíem pensat que el Mont Nimba era aquest.
−No, aquest no és el Mont Nimba. És el més alt de la cresta del Nimba, però el Pic Richard-Molard, el més alt, es troba més lluny i no s'hi arriba des d'aquí. Cal anar a Bossou per a pujar-hi. I l'excursió dura sis hores fins al cim i sis hores més de baixada.
Era una excursió per a fer sortint i tornant de nit, ens va dir. I calia estar fort per a poder-la fer sense problemes. Sabíem que tal com estàvem tots els components del grup seria impossible arribar a dalt.
−I l'altre cim? És més fàcil?
−Oh, i tant! Aquest és el que es pot veure des d'aquí. Només es triguen cinc hores per a pujar i tres per a baixar. Té un punt complicat fins arribar a la cresta, però a partir d'allà és molt fàcil. No és el pic més alt, però també és el Mont Nimba.
Després, per a acabar-nos de convèncer, afegí:
−I les vistes són millors!

Vam inclinar-nos per aquesta segona opció més factible. S'havien fet les deu de la nit i l'endemà ens hauríem de llevar a les sis per a pujar a la muntanya. Al poble, la música estrident dels tambors enllaunats per uns altaveus deficients creuava l'aire fresc de la nit a la selva provinents de les dues discoteques. Tot el poble estava despert i celebrant la nit de cap d'any. Sabíem que demà havíem de pujar al Mont Nimba. Ara sí que semblava que el teníem a l'abast. Però abans d'anar a dormir, encara que l'endemà comencéssim l'ascensió cansats, havíem de conèixer com se celebrava el cap d'any a la Guinée Forestière...