Apunts de Viatge

Altre cop, el Dakar

2012-01-03T07:54:00.000+01:00

Com cada any per aquestes dates, el Dakar ja ha començati podem veure el resum de l’etapa al telenotícies i en programes de televisióespecialitzats. I per a seguir mantenint la tradició, incongruentment, aquestral·li de competició encara continua anomenant-se Dakar tot i que des del 2008no finalitza a la capital senegalesa. Ni tan sols el ral·li africà per antonomàsiacontinua recorrent el continent africà i en l'edició d'aquest any 2012 circularà per Argentina, Xile i Perú.

En cert sentit, s’ha perdut gran part del sentit de l’aventuradel primer dels París-Dakar, aquell ideat per Thierry Sabine el 1977per a utilitzar el desert, on s’havia perdut un temps abans durant unacompetició, com a fons d’escenari per a demostrar les habilitats dels pilots ide les màquines. La mort de Sabine en un accident d’helicòpter a Mali el 1986probablement va fer distanciar més el Dakar del que havia estat la seva ideaoriginal. Sense ell, el traçat va començar a canviar lleugerament. El 1992, perexemple, ja no va acabar a Dakar, sinó que el ral·li va consistir en una cursaque travessava Àfrica del Nord al Sud fins a Ciutat del Cap. I en anysposteriors, en algun cas ni sortia de Paris. El 2005 el ral·.li va iniciar-se aBarcelona, un tribut sens dubte a la multitud de participants (i guanyadors)que Catalunya ha aportat al Dakar.

El Dakar és actualment un fenòmen mediàtic que es mostraa més de 190 països del món i que mou milions d’euros. Aquesta popularitat ésla que van aprofitar els terroristes islàmics per a amenaçar el ral·li el 2008,l’únic any en què s’ha hagut de cancel·lar. Ni els incidents (com la desaparicióde Mark Thatcher, el fill de la Primera Ministra britànica el 1982) o elsaccidents (com la mort de Sabine o la d’altres pilots o vilatans) o el canvi decontinent han reduït la participació al Dakar, i encara avui en dia segueix tanpotent com al principi.

Això sí, l’essència d’aventura potser sí que ha estat enpart abandonada per una essència més comercial i la famosa música deJean-Michel Jarre (Révolutions) ja fa molt que no se sent com a sintonia delDakar...

Nou frau de les línies aèries

2011-12-28T12:10:00.003+01:00

Ara imaginem que tenim quinze dies de vacances i que decidim anar-les a passar a París.
Quan hem d'agafar el vol d'anada a l'aeroport de Barcelona, un trànsit especialment dens ens impedeix agafar l'avió i se'ns escapa.
Quina ràbia!, pensem, però tot té solució. Tenim uns amics que van cap a Bèlgica amb cotxe l'endemà, i accedeixen a dur-nos a París, de manera que només perdem un dia per a arribar-hi, i podem gaudir de la resta de les vacances.
Visitem la Torre Eiffel, Montmartre, Notre Dame, els Champs Elysées, Les Invalides, i fins i tot podem anar al Loire i a Versailles.
En definitiva: gaudim de tota la capital francesa.
Fins que és el dia de tornar.
Perquè tot i que som a París i vam pagar al seu moment un bitllet d'anada i tornada, ens adonem, quan anem a l'aeroport, que la companyia aèria contractada, sense avisar-nos per a res, ha estripat el nostre bitllet, ens ha eliminat de la llista de passatgers i ha venut el nostre seient de tornada a algú altre.
Acabem de ser objecte d'un tipus de frau que les companyies aèries utilitzen impunement per a robar als seus usuaris. Si en comptes d'anar a París posem que és Mèxic i la companyia aèria Lufthansa, tindrem un cas real que m'ha passat en pròpia carn.
Se'n diu política no-show: si perds l'avió d'anada, et robem la tornada. I aparentment totes les companyies aèries tenen aquesta política.
I després diuen que perden diners...
És per això que els han de recuperar robant als seus clients?
Ens podem quedar de braços plegats?

Un segle de l'arribada al Pol Sud

2011-12-14T09:18:00.000+01:00

Avui fa un segle de l’arribada de Roald Amundsen al PolSud, finalitzant així la cursa que havien mantingut Noruega i el Regne Unit(amb Amundsen i Scott al davant) per a ser els primers en arribar-hi.

L’aprenentatge de les tècniques esquimals i dels trineusde gossos que Amundsen va realitzar durant el seu viatge de descoberta del pasdel Nord-Oest uns anys abans van resultar ser vitals per a poder aconseguir l’objectiuen menys temps que Scott que, equipat amb animals deficients (els ponis de Shetlandqueien com a mosques al clima antàrtic), va acabar havent d’arrossegar ambtracció humana el seu pesat trineu.

La cursa del Pol Sud representa, en major grau que lacursa entre Peary i Cook pel Pol Nord (vegeu Último Grado al Polo Norte per a més informació), la competició de l’obsessió, ser elprimer en entrar als llibres d’història, en aportar prestigi al país i en plantaruna bandera.

Com els antics conquistadors espanyols en arribar aAmèrica, Amundsen plantà la bandera Noruega al bell mig de l’Antàrtida un diacom avui de fa cent anys, donant fama mundial a la recentment independitzada Noruega(com ho havia fet el seu predecessor polarista Fridtjof Nansen).

Robert Falcon Scott arribaria al Pol Sud 33 dies després.Desil·lusionat i sense un bon equipament, tot el grup d’Scott moriria durant elretorn. Les anotacions al seu diari posen la pell de gallina. El Regne Unit ho va viure com una humiliació nacional.

Amundsen retornà a Noruega triomfant. Per sempre més vaquedar lligat a les zones polars, i participà després en expedicions al Pas delNord-Est i al Pol Nord sobrevolant-lo amb el dirigible Norge.

Va desaparèixer el 1928 quan participava en una missió derescat dels membres de l’expedició d’Umberto Nobile.

La base americana al Pol Sud, Amundsen-Scott, va serbatejada en honor dels dos expedicionaris que van competir pel Pol.

Per sempremés, quedaran units allà on el destí els va separar.

Llista Newsweek d'autors de Viatge

2011-09-29T20:44:00.000+02:00

La literatura de viatges està considerada un gènere menordins del món de la narrativa, possiblement sense reconèixer que moltes de lesobres clàssiques són, en realitat, llibres de viatges, des de l’Odissea a MobyDick, passant pel Quixot.

La revista Newsweek va publicar fa poc la llista delsdotze millors autors de llibres de viatge del segle XX. Amb els seus millorsvolums publicats, aquests són:

Freya Stark(1893–1993)

-The Southern Gates of Arabia: A Journey in theHadhramaut (1936)

Martha Gellhorn(1908-1998)

-Travels with Myself and Another (1978)

Norman Lewis (1908-2003)

-A Dragon Apparent: Travels in Indo-China (1951)

RyszardKapuściński (1932-2007)

-Another Day of Life (1987)

Dervla Murphy(1931- )

-Full Tilt: Ireland to India with a Bicycle (1965)

Patrick LeighFermor (1915-)

-A Time of Gifts: From the Hook of Holland to the MiddleDanube (1977)

Jan Morris(1926-)

-Venice (1955)

V. S. Naipaul(1932-)

-An Area of Darkness: His Discovery of India (1964)

Cees Nooteboom(1933-)

-Roads to Santiago (1997)

Colin Thubron(1939-)

-Among the Russians: From the Baltic to the Caucasus(1983)

Paul Theroux(1941-)

-The Great Railway Bazaar: By Train through Asia (1975)

TimMackintosh-Smith (1961-)

-Travels with a Tangerine: In the Footnotes of Ibn Battutah(2001)

Les comparacions sempre són odioses i, com a revistaamericana, Newsweek ha seleccionat autors principalment angloparlants. Però totés un inici, i la llista de Newsweek, tot i faltar-hi algun altre autorimportant en anglès, com Bill Bryson o Redmond O’Hanlon, o de la nostra terracom Jaume Mestres, Xavier Moret o Jaume Bartrolí, si ha de servir per areclamar la importància del viatge dins el panorama global literari, hauràcomplert el seu propòsit.

Potser, gràcies a aquesta llista, es comencen a recuperarels viatges d’altres autors precursors, com les cartes des de les IllesSandwich (ara Hawaii) que escrigué Mark Twain el 1866, o les cròniques deRobert Louis Stevenson al llom d’un ase a Travelswith a Donkey in the Cévennes, del 1879.

A veure si la literatura de viatges pren finalment elprotagonisme que li pertoca. I és que, al final, qualsevol escriptor queescrigui sobre la vida és un escriptor de viatges, ja que la vida, ens ho miremcom ens ho mirem, és un llarg viatge.

ALASKA 8. El descobriment d'Alaska

2010-06-29T19:00:00.000+02:00

Desde la recentment fundada Petropavlovsk, a la Kamtxatka russa, el 1741 VitusBering i part dels seus homes es van fer a la mar i es dirigiren cap a l’est.Una tempesta va separar els dos vaixells de l’expedició a prop de les boirosesilles aleutianes. El Sant Pau, comandat per Alexei Chirikov, va arribar fins auna terra coberta de pícees, i el capità va enviar a terra onze homes per ainspeccionar el terreny. Cap d’aquells homes no va tornar. Chirikov va enviarvuit mariners més a investigar, però quan van haver passat els dies i niaquests ni els altres homes no havien tornat al vaixell, Chirikov varepensar-se la idea de desembarcar i va decidir entornar-se’n. Al cap d’uns anys,circularia entre els indis Tlingit una llegenda que feia referència al’arribada d’uns homes blancs. Explica la història que un ferotge guerrerTlingit vestit amb pells d’ós va eliminar un a un els nouvinguts. Al seu retorncap a Petropavlovsk, Chirikov encara va perdre vint homes més a causa del’escorbut.

Eldestí del Sant Pere, capitanejat per Bering, va resultar en un inici mésprometedor. El 15 de juny del 1741, va arribar a l’illa de Kayak, prop del quedesprés seria la ciutat de Cordova, a Alaska. Bering no va poder desembarcar al’illa, però sí que ho van fer alguns dels seus homes, entre ells l’alemanyGeorg Wilhelm Steller, que viatjava amb l’expedició com a naturalista. Stellerreconegué entre els ocells que es passejaven pels arbres de l’illa un cosí delgaig blau americà, i aquesta va ser la primera prova tangible que l’expedicióhavia arribat realment al Nou Món des de l’oest. En honor d’aquelldescobriment, la Cyanocitta stelleri, de cua i ales de blau cobalt i elcos i el cap encrestat de color negre es coneix avui en dia com a Gaigd’Steller. Steller a més també dóna nom a dos altres animals: una espècied’èider i el lleó marí d’Alaska.

L’illade Kayak no era habitada per cap tribu indígena, i això va permetre que latripulació del Sant Pere pogués avituallar-se d’aigua fresca per al viatge deretorn fins a Kamchatka. Però a l’illa i a la resta de costa que van explorar,no van trobar-hi menjar i, amb una tripulació cada cop més afeblida per la fami l’escorbut, Bering va decidir a l’octubre tornar cap a Kamchatka. Ell no hiarribaria mai. El Sant Pere va naufragar a l’illa que des d’aleshores duu elnom de l’explorador, i ell mateix i uns quants dels seus homes hi van perdre la vida. La resta de latripulació va aconseguir passar l’hivern de mala manera, principalment gràciesa la matança de llúdrigues marines que no tenien por dels homes i que els vanproporcionar aliment i roba d’abric. A la primavera següent, els superviventsvan construir una nova embarcació amb les restes del naufragi i van arribar aKamchatka pocs mesos després.

Algunsd’aquells supervivents del Sant Pere van tornar a Sant Petersburg amb els recordsd’aquella odissea, i entre aquests souvenirs, els abrics fets amb les pells dellúdrigues que havien matat. Aquelles pells finíssimes no van passarinadvertides als pelleters de la capital russa, que hi van veure un potencialenorme i van començar a enviar expedicions a Alaska per a tornar amb pells dellúdriga. Aviat, la nova terra es va omplir de mercaders que intercanviaven ocompraven pells als nadius. Es va fundar la Companyia Russo-Americana,que tenia el monopoli de la pelleteria i, arrossegades per aquesta, les ciutatsal nou territori van començar a florir i créixer. L’arribada dels primersmissioners ortodoxos va marcar l’inici d’una època d’estabilitat i de pau, jaque la religió i els matrimonis interracials van permetre que els indígenes acceptessinels russos sense gaires entrebancs.

Aquellsmissioners russos ho van fer tan bé que encara avui la religió ortodoxa és laque té més fidels a Alaska, i és gràcies a aquests que en més de vuitantacomunitats natives es manté el llegat cultural de l’Amèrica Russa.

ALASKA 7. Traces d'Ortodòxia

2010-06-04T12:10:00.000+02:00

Anantcap a l’alberg on vull passar la nit, a la part alta de la ciutat de Juneau,segueixo el costerut Main Street fins a 5th Street, flanquejat a banda i bandaper cases solitàries de dos o tres pisos, revestides de fusta de colorscridaners i amb cotxes gegantescos aparcats davant dels seus portals. Algunesd’aquestes cases són velles, i daten de la pròpia fundació de Juneau. Esparsesentre aquestes cases centenàries hi ha unes quantes esglésies força antigues.En un radi de quatre carrers n’hi compto tres: l’Església de la Sagrada Trinitat,la Catedral de la Beneïda Verge Maria i l’Església de Sant Nicolau.

Deles tres, la més interessant és la de Sant Nicolau. És de parets de fusta pintada de blanc amb finestresde marcs de color blau cel. Però a banda del color cridaner, el que és mésespectacular és la planta arquitectònica: té vuit cares, una per a cadascundels set dies de la setmana més el vuitè per al dia del Senyor segons lalitúrgia ortodoxa russa. La teulada de vessants inclinats està coronada per unaceba daurada rematada amb una creu russa. L’església la van construir a finalsdel segle XIX els indígenes Tlingit amb l’ajuda dels miners d’origen eslau, pera tenir un lloc d’oració per a lapràctica de l’ortodòxia russa que era, aleshores, i ho segueix sent enl’actualitat, la religió de major seguiment entre els indígenes del sud-estd’Alaska.

Enshem de remuntar al descobriment d’Alaska per a entendre la presència de l’esglésiarussa en territori americà: Alaska va ser descoberta pels russos. El granexplorador danès Vitus Bering, que treballava en comissió del Tsar Pere elGran, va descobrir ja durant la seva primera expedició del 1728, que Sibèria iAmèrica estaven separades per aigües marines. No va veure la terra que hi haviamés enllà a causa de la boira i el mal temps, però sabia que els dos continentsestaven separats. Posteriorment, els cartògrafs van homenatjar el granexplorador batejant el tros de mar que separa els dos continents més grans delglobus terrestre amb el nom d’Estret de Bering.

Bering va aconseguir tornar a Sant Petersburg per a informar el Tsar i,amb el suport d’aquest, el 1733 va tornar a marxar amb la missió d’explorar ambmés profunditat aquella nova terra. L’expedició va començar per terra, i més dedeu mil homes van trigar set anys per a creuar tota Sibèria i arribar aKamchatka. Bering arribà a la costa del Pacífic d’aquesta península i hiconstruí dos vaixells, el Sant Pere i el Sant Pau. Allà on hi havia hagut lesdrassanes improvisades hi va fundar una ciutat que va batejar amb el nom delsdos vaixells: Petropavlovsk.

ALASKA 5. Herència minera

2010-05-18T11:07:00.000+02:00

Davantdel mar, en una plaça, una escultura de bronze de dos miners operant unatrepadora pneumàtica recorda l’origen miner de la ciutat. Quan el 1880Joe Juneau i Richard Harris van descobrir or als rierols propers a la que ésara la ciutat de Juneau, homes i dones d’arreu del món van venir cap a la zonail·lusionats pel metall preciós. Alaska començà a significar esperança,llibertat i somnis fets realitat. Aviat, però, les palletes que es podienrecollir pel mètode tradicional de la pala i el plat van començar a escassejari l’única manera que permetia arribar a l’or era excavar directament a la roca,una empresa que difícilment els miners individualistes que havien explotat lazona fins aleshores podien dur a terme.

L’extremapobresa de la mena de mineral demanava a crits tècniques més efectives per aextreure’n l’or. Per cada unça de mineral del metall preciós es necessitavaprocessar vint-i-vuit tones de mena. Amb els miners van venir els enginyers ifinancers necessaris per a tirar endavant aquelles extraccions. Això era feinade grans companyies, que no van trigar a formar-se per a explotar elsjaciments. De les moltes que es van crear les més profitoses van ser la Treadwell Mining Co.,l’Alaska Juneau Mining Gold Co. i l’Alaska Gastineau Mining Co. L’activitatd’aquestes poderoses empreses va perfilar la història i la població de laciutat.

Méstard van arribar els mercaders, comerciants, pescadors i les seves famílies, ial tombant de segle Juneau havia deixat de ser un poble i ja era una ciutat.Les mines donaven treball i riquesa als seus habitants però a la vegada omplienl’aire amb el soroll incessant de la seva maquinària. Molts dels empleats esqueixaven que durant la nit no podien dormir, però d’altres hi estaven tanacostumats que quan les màquines paraven per Nadal i per la festa de laindependència del quatre de juliol, es queixaven que no podien dormir a causadel silenci.

Apartir del 1906 Juneau va esdevenir la seu del govern territorial i, quan lesmines van tancar el 1944 a causa de l’esgotament de la mena, l’economia es vafocalitzar en un altre punt que va esdevenir igualment profitós: el govern i elseu funcionariat. Actualment una porció molt important de la seva poblaciótreballa per al govern estatal, federal o local.

I gairebé es pot dir que tota la resta es dedica al turisme.tyle-span" style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I gairebé es pot dir que tota la resta es dedica al turisme.

ALASKA 4. Red Dog Saloon

2010-05-14T21:30:00.000+02:00

Juneauno és només la capital d’Alaska, sinó que també és la capital dels creuers queressegueixen els fiords del sud-est d’Alaska. El gran port de Juneau permetl’arribada de cinc creuers simultanis i molt sovint aquests cinc coincideixen,abocant als carrers de la petita capital ingents quantitats de turistes àvidsd’experiències.

Persort, les experiències que busquen aquesta mena de turistes es limiten a lesque poden trobar a la gran quantitat de botigues de souvenirs i tota menad’objectes luxosos que hi ha a la part baixa de Franklin Street, el carrerprincipal de Juneau. Aquells turistes que són més aventurers pugen als autocarsque ja els ha preparat la mateixa companyia del seu creuer per a anar atrepitjar el centre d’informació de Mendenhall Glacier o agafen el telefèricque els duu fins a sis-cents metres d’altitud, per sobre els arbres del MontRoberts, per a contemplar les vistes del canal de Gastineau i passar el dia alrestaurant i a les botigues del complex.

Pera aquells que volen recuperar-se de tanta activitat, el dia pot acabar amb unreconstituent al Red Dog Saloon, l’ancestral bar que ocupa un edifici de fustaen una cantonada davant de la biblioteca. És una de les atraccions principalsde la ciutat, i quan hi entro encuriosit pel seu renom veig el per què.

L’entradaté les típiques portes batents de les pel·lícules del Far-West, sota un granrètol amb el nom del bar i el seu logotip, la silueta de perfil d’un terrier decolor vermell. Com que és mig matí, encara no hi ha l’onada de turistes quel’ocuparan a partir de mitja tarda. Només una parella d’ancians nostàlgicsocupa una de les taules rodones que hi ha a l’ampla sala interior, amb el terraple d’una gruixuda capa de serradures i les parets de planxa de fusta envellidaplenes d’objectes i souvenirs de tot tipus.

Elbàrman, que sosté els pantalons sobre un gros ventre amb els mateixos tirantsvermells que venen a la botiga del saloon, em mira de reüll mentre renta gotsde cervesa i parla amb una parroquiana asseguda a la barra. Li pregunto sipuc fer fotos. Arronsa les espatlles resignadament. Tu mateix.

Unade les parets és plena de targetes de visita dels milers de clients que s’hanrefrescat la gola amb les begudes del saloon, una altra exposa una col·leccióde caps dissecats de tots els grans mamífers que es troben per les muntanyesdels voltants, i en una altra hi pengen les armes que els haurien pogut matar,entre elles una de les pistoles del mític Wyatt Earp. A la paret darrera labarra del bar hi sobresurt el tòrax i el cap d’un immens grizzly, que té laresta del cos a l'altra banda de la paret, que comunica amb la botiga desouvenirs del saloon. En un angle hi penja una col·lecció de flotadorssalvavides i al centre de la sala, a la grossa columna central que suporta elsostre de fusta hi han penjat la figura d’un llenyataire que escapa d’un ósdissecat que el persegueix columna amunt. Pintada sobre la fusta, es llegeixuna advertència: «Si les nostres begudes, menjar o servei no arriben al nivellque desitjaries, baixa el nivell».

M’imaginol’aspecte que devia tenir l’interior d’aquest o de qualsevol altre saloon de laciutat a finals del segle XIX, quan els bars eren plens de miners de la zonaque anaven a refrescar-se les goles plenes de pols de mineral després de lesdures jornades laborals i a buscar-hi tota mena de distraccions. Juneau vibravaen aquella època amb les màquines que foradaven la muntanya buscant el minerali amb la frenètica activitat que la indústria minera començava a adquirir aAlaska.

Arala ciutat només vibra amb la presència d'onades turístiques abocades pelscreuers. I aquests, com les onades, són intermitents.

ALASKA 3. Indis i busos a Juneau

2010-05-04T10:55:00.000+02:00

Toti ser la línia principal, l’autobús blau cel que em duu fins al centre de laciutat de Juneau només passa un cop cada hora per la parada on m’espero.L’autobús és aquí el transport dels pobres que no es poden permetre un cotxe,de la gent gran que ja no pot conduir i del jovent que encara no té setze anysper a poder dur el seu propi cotxe. Dues senyores d’edat avançada baixen unesparades més enllà davant del Fred Meyer, el supermercat més gran de la zona, iun trio d’indis Tlingit, l’ètnia local, puja davant d’unes cases atrotinades enun dels suburbis de Juneau pels quals passem. No semblen gaire alegres. Ladona, immensament grassa, s’enfila amb dificultats dins l’autobús i caupesadament sobre un dels seients. A banda i banda d’ella s’hi asseuen els dosindis i no es dirigeixen cap paraula mentre dura el trajecte, amb la vista fixaal terra o fora la finestra. Un d’ells duu una camisa texana ornamentada amb unllaç de cintes al voltant del coll. L’altre, amb un barret negre de cowboy sotadel qual en sobresurten llargs cabells negres i molt greixosos, amb uns texansestripats, botes Dr. Martin’s amb cordons taronja exageradament amples, unajaqueta americana negra i una corbata feta amb un mocador negre, crida encaramés l’atenció. Per si no fos prou extravagant, duu un bigoti mal afaitat, unesulleres fosques que li cobreixen mitja cara, i amb la mateixa assiduïtat ambquè el seu company tus amb sonoritat tuberculoide ell s’arregla el llargserrell que li tapa el front sota el barret. El trio indi baixa davant delRegional Bartlett Hospital i desapareix parsimoniosament cap a l’entrada delcentre de salut, amb un silenci trencat només de tant en tant per l’estossegarmalaltís de l’home del llaç.

Diuenque Juneau és una de les capitals d’estat dels EUA més bonica. Els seus carrerssón plens de flors, ja sigui als testos penjats dels fanals, en els parterresentre l’asfalt, als testos davant de les botigues o als jardins de les casesbaixes i multicolors que omplen les faldes boscoses del Mont Roberts. Hi hapocs edificis alts, i més que una gran metròpoli sembla un poble que ha crescutràpidament però que encara conserva l’encant de les petites poblacions.

L’autobús em deixa a Admiral Way, just davant de l’enorme edifici de labiblioteca, que domina un moll amb dos o tres hidroavions amarrats i unaparcament ple de grans trucks i furgonetes, amb caixes de càrrega posteriordestapades i una omnipresent nevera al darrera per a mantenir freds elsrefrescos. Pujo a la biblioteca a l’últim pis d’un edifici de pisos per aaparcaments. L’alçada dels pisos la converteix en una magnífica talaia per a observar la vista i elsgrans finestrals s’obren directament sobre l’aigua del canal de Gastineau, eltros de mar que separa Juneau de l’illa de Douglas. Amunt i avall del canal hicirculen llanxes recreatives, vaixells de pesca i ocasionalment s’hi enlairen oamaren els omnipresents hidroavions.
Durant gran part de la setmana, però, lavisió sobre l’ample canal i les cases residencials de l’illa de Douglas,sobresortint cadascuna d’elles com petites illes en un mar de pícees fosques,queda reduïda a uns quants camarots del creuer de luxe que atraca al molldavant de la biblioteca.

ALASKA 2. Óssos i cotxes a Juneau

2010-04-15T23:00:00.000+02:00

Surtoa fora de l'aeroport de Juneau amb un petit mapa que m'han donat a l’oficina deturisme i les indicacions per a trobar una botiga de càmping on pugui comprarun cartutx de gas per al fogonet. Sota una pluja fina que m’obliga a treure elGore-Tex del fons de la motxilla, camino per la vorera de la carretera fins ala intersecció amb Glacier Highway. Espesses nuvolades envolten els cimscoberts de pícees que envolten l’aeroport pel nord i tapen també el sol quepodria escalfar una mica l’ambient al sud. El resultat són deu graus centígradsde temperatura i la seguretat que la encara farà més fred. Fa olor de terramolla i aroma de pi.

Ambespasmes sorollosos, circulen per la carretera immensos pick-ups i furgonetesDodge, Ford i Chevrolet tan grans com petits autobusos. Molts més vehicles sónaparcats fora dels centres comercials que hi ha espargits per aquesta zona,l’única part de la ciutat que encara té espai per a engrandir-se, ja que elnucli antic de la capital d’Alaska ocupa una petita franja costera encaixonadaentre el mar i la muntanya.

Ales afores hi ha uns quants centres comercials, i en un d’ells hi trobo unabotiga d’esports per a l’aire lliure, una sala plena de canyes i carrets per ala pesca, cartutxos i roba de camuflatge per a la caça. El dependentm’indica on trobar les bombones de gas. És un home prim, alt, de caraallargada, cabells rossos que li cauen de sota la gorra de beisbol amb ellogotip d’una coneguda marca de canyes de pescar i un bigoti a l’estil fumanxúque li ressegueix la boca.

–D’acampada,oi?

–Sí.

–Aleshorespotser et serà convenient un d’aquests.

M’ensenyaun expositor amb tota una col·lecció de recipients i esprais. Un repel·lent pera mosquits, una essència de cérvol perquè els caçadors atreguin els mascles, unsabó que elimina del tot l’olor humana de les peces de roba,... Però el que eldependent sosté entre les seves mans nuoses és una llarga bombona de gas ambuna trompeta al final, com una d’aquelles sirenes enllaunades. La fotografiadel fulletó publicitari que l’acompanya és prou explicativa. Hi ha la foto d’unprimer pla de la cara d’un ós grizzly, amb les grosses mandíbules obertes i lesllargues dents plenes de sang i babes en actitud agressiva.

–Aquestés el millor esprai per a óssos que tenim. Pebre i altres productes irritants aalta pressió. Una ruixada a la cara de l’ós i tens deu minuts per adesaparèixer del seu davant.

Elfulletó explicatiu va més enllà i detalla, amb gust macabre, com el propietaride l’empresa fabricant va ser atacat per una óssa que el va deixar malferit igairebé mort. Una fotografia de pocs moments després de l’atac, amb la cara dela víctima ensangonada i plena de ferides, mostra amb tot color lesconseqüències d’un atac d’aquestes característiques. Si no hagués estat pel seucompany de caça, que duia un petit esprai de pebre, les conseqüències d’aquellatac haurien estat fatals. Des d’aleshores, el supervivent de l’atac es vaconcentrar en millorar els productes de seguretat i actualment el seu catàlegconté una variada col·lecció de mides d’envasos que formen un núvol de pols decapsaïcina que abasten des d’un metre (per aquells més arriscats i que volendur menys pes) fins als deu metres, i tota una sèrie de complements per adur-los penjats del cinturó, la motxilla o fins i tot del bastó de trekking.

Tincprevist endinsar-me en terra d’óssos, i la visió de les fotografies em deixaamb un regust amarg a la boca.

–Ésnecessari tot això?

–Home!Necessari, necessari, no... És un element de seguretat que et pot salvar la vida. Tu mateix...

Lidic que no puc portar tant de pes, que ja vaig carregat i que no vullgastar-m’hi tant. Què em recomana? Surto de la botiga amb un parell de campanetes. Norepel·leixen atacs d’óssos, però si les portes enganxades a la motxilla mentrecamines, el seu soroll foragita els óssos. O això és el que diuen.

Ésel mínim per a sentir-me una mica segur.

ALASKA 1. Destinació Alaska

2010-04-07T23:00:00.000+02:00

Vist a través d’una de les minúscules finestretes delBoeing 747 que em duu d’Anchorage a Juneau, el paisatge que albiro entre elsnúvols s’endevina solitari, erm i gelat. Una espessa capa de núvols encatifa lacosta, però de tant en tant, s’obren unes amples clarianes i puc distingirllengües de glaç quilomètriques que acaben morint al mar. Aquí i allà, aintervals, apareixen algunes muntanyes de gairebé sis mil metres de roca i glaçque s’eleven per sobre el mar de núvols. Sóc a Alaska, la terra del gel, elsóssos i l’or. On l’home, l’animal més insignificant que hi habita, intentadomar una terra salvatge, indòmita i perillosa. Alaska, l’última frontera, onla natura encara és natura.

La primera impressió que tinc d’Alaska és la que tétothom que associa el nom amb el d’una terra freda: extensions sense límit degel i roca, de llargues glaceres i cims escombrats per vents huracanats. Unaimmensitat rugosa d’altes muntanyes, moltes de les quals no han estat encaraconquerides per cap home i moltes de les quals no han estat ni tan solsbatejades. Immensa com un subcontinent, si n’agaféssim la silueta i lasobreposéssim sobre un mapa d’Europa, Alaska tocaria Florència, Estocolm,Belfast i Atenes, però tot i ser l’Estat més gran dels Estats Units és també elmenys poblat, amb menys de 700.000 habitants.

I també n’és l’Estat més desconegut. Possiblementperquè les condicions meteorològiques només són favorables una quarta part del’any, o potser perquè queda molt lluny de la resta dels Estats, Alaska haestat i és la gran oblidada de la Unió. Els Lower 48, com anomenen als Estats delsud, contemplen Alaska amb recel. En veuen les riqueses i les anhelen, peròtemen la terra salvatge, el clima hostil i el fred mordaç.

El primer que veig en baixar de l’avió al petitaeroport de Juneau, la capital d’Alaska, és un ós bru. Gros, pelut, amb llargsullals sobresortint d’una gran boca oberta i amb les potes del davant aixecadesamenaçant-me amb les urpes esmolades. Retrocedeixo instintivament. L’ós no esmou, i quan m’hi acosto veig que sota les potes hi ha una placa de bronze ambel nom del caçador i el lloc on va matar l’animal. Al final, el nom deltaxidermista, l’autèntic artista d’Alaska. Qualsevol espai públic a Alaska espot fer servir per a mostrar aquestes macabres obres d’art: aeroports, bancs,biblioteques o fins i tot supermercats són les improvisades galeries ons’exposen els animals dissecats per les hàbils mans dels taxidermistes. Unpetit ós de color canyella, un immens grizzly dempeus sobre les potes deldarrera, una ovella de Dall de pèl blanc i corns recargolats o uns quantsocells de llargues potes són només uns quants exemples de la multitudd’espècies que decoren les sales públiques i privades.

Això és Alaska, terra salvatge.

Aquest és el primer d'una sèrie de relats que vaig fer l'Agost de 2005 a Alaska. Els penjo inicialment al Blog d'Altaïr.

Nome, allà on acaba la Iditarod

2010-03-07T20:02:00.001+01:00

Al costat de l’ajuntament de Nome, Alaska, hi ha un arc format amb tres troncs de fusta massissa. Durant tot l’any reposa apartat a una banda del carrer com si l’haguessin castigat i estigués fent penitència. Però quan arriba el febrer, l’arc es converteix en el protagonista de la ciutat, perquè tothom espera impacient veure el primer trineu de gossos que passarà per sota les lletres gravades al tronc: «END OF IDITAROD DOG RACE, 1049 miles, Anchorage, Nome». Aquest arc de més de dues tones de pes és la meta d’arribada de la cursa de trineus de gossos més coneguda del món, la Iditarod.
Vaig estar una estona contemplant-lo i fotografiant-lo, pensant en la quantitat de mushers que haurien passat per sota seu des del 1974, quan Red Olson, un llenyataire de Fairbanks va esculpir-lo i el va regalar al poble de Nome.
Era agost, i tot i que era tard al vespre, la llum del sol encara abocava una llum intensa sobre el carrer principal del poble. Uns immensos pick-ups circulaven sobre la terra batuda amb brunzit de potència. Uns quants esquimals sortien tentinejant d’algun dels quatre bars que servien alcohol en una de les poques comunitats no seques que hi ha al llarg de la costa del Mar de Bering. Aquí hi venien els esquimals que volien beure. Un parell de gossos van travessar furtivament el carrer i van desaparèixer per un dels carrerons que duien al mar.
Mentre m’estava davant de l’arc fotografiant-lo, un noi esquimal va sortir distret d’un cibercafè que hi havia al costat, amb un got de cafè fumejant a la mà. Vam estar a punt de xocar. Es va excusar i presentar. Es deia Karlin Itchoak, i amb el seu cabell curt, ulls estirats darrera unes ulleres rodones i vestit amb roba elegant, semblava més jove del que en realitat era, ja que acabava de treure’s el títol d’advocat i havia treballat ja al jutjat d’Anchorage. Em va dir que la setmana següent començaria a treballar al Consell Tribal, preparant noves lleis en benefici del seu poble, i estava molt entusiasmat amb la idea d’ajudar a la seva pròpia gent.
Veient que estava admirant l’arc de la Iditarod, em va confessar que el seu hobby preferit era l’uniraq, viatjar en trineu de gossos. Tenia uns quants gossos amb els quals s’entrenava a l’hivern. A l’estiu, hi col•locava rodes i podia circular també per la tundra. Però encara no havia competit en una cursa tan important com la Iditarod. Li vaig preguntar si en tenia intenció.
–És clar que sí. A qualsevol musher del món li agradaria participar-hi. Però costa moltíssim i és molt difícil fer-ho sense patrocinadors. S’ha de ser un professional per a tenir possibilitats fins i tot d’acabar-la.
La Iditarod va convertir un mètode caduc de locomoció en un esport nacional, i ha donat als seus corredors l’estatus que a altres països poden tenir els corredors de fórmula 1. A Alaska els guanyadors de la Iditarod són considerats herois, especialment a les ciutats d’origen. A Seward, per exemple, estan orgullosos de Mitch Seavey, el guanyador de la cursa del 2004, i Fairbanks s’enorgulleix d’haver tingut entre els seus habitants a Susan Butcher, guanyadora en quatre ocasions i la primera dona en aconseguir-ho.
Aquest orgull es remunta a l’episodi que el 1925 va llençar a la fama Nome i l’Iditarod Trail. A finals de gener d’aquell any, el metge del poble, el doctor Welch, va diagnosticar un cas de diftèria. Aviat van sortir més malalts i el doctor, sabent que els esquimals no hi estaven immunitzats, es va témer una epidèmia que no podria controlar amb les poques vacunes antitoxina caducades de feia cinc anys.
Va telegrafiar a Anchorage, on en tenien una bona reserva, per tal que li enviessin uns quants milers d’ampolletes, però una forta tempesta de neu impedia als avions de volar i el mar a aquella època estava glaçat. L’única manera d’accedir-hi era per terra, i l’única manera de superar el terreny era mitjançant relleus de trineus de gossos. Amb el tren recentment inaugurat van dur 300.000 ampolletes de sèrum gairebé cinc-cents quilòmetres fins a Nenana.
Mentrestant es van organitzar vint equips de trineus i mushers que sortirien de cada poble per on passava el camí per a rellevar-se. La cursa va ser frenètica i els corredors es van haver d’enfrontar amb tempestes que van baixar la temperatura per sota de -35ºC. Algunes ràfegues de vent feien perillar l’estabilitat dels trineus. El tram més difícil de tots els relleus el va fer Leonhard Seppala, un habitant de Nome d’origen noruec que havia estat campió tres cops a l’All-Alaska Sweepstakes. Seppala va haver de recórrer el tram que travessava el gel sobre la Badia de Norton, i el seu tir de huskies siberians van ser els veritables herois de la cursa. Tots els altres gossos de tir havien estat malamuts d’Alaska, criats pels Iñupiat malemiut de la Península de Seward, i tot i que aquests són més grans i amb més aparença de llop, no són tan ràpids com els huskies. Els gossos preferits de Seppala, Togo i Fritz, anaven al capdavant i van guiar el trineu en el tram més llarg i traïdor de tot el recorregut. L’últim tram fins a Nome, però, el va fer un altre noruec, Gunnar Kaasen, i el seu trineu el guiava Balto, un malamut.
Al cap de 127 hores d’haver sortit d’Anchorage el sèrum amb l’antitoxina va arribar a Nome. Les ampolletes estaven congelades, però el doctor Welch les va poder aprofitar i de totes les persones de Nome infectades només en van morir sis. D’un dia per l’altre, Kaasen i el seu equip de gossos (que eren propietat de Seppala) es van convertir en herois. Tot Amèrica va vibrar d’orgull amb l’èpica gesta, i es van organitzar tours pels Lower 48, els estats del sud, per tal que la gent pogués conèixer els gossos heroics. Per un temps, els trineus de gossos es van posar de moda, i aquell mateix any es va inaugurar l’estàtua de Balto que encara avui es troba al Central Park de Nova York. Però va resultar ser una moda passatgera. Un per un, els gossos del tour van anar morint, i els pocs que van quedar del tir original van acabar al Zoo de Cleveland. El 1933, Balto va morir al zoo i el seu cos va ser dissecat. Des d’aleshores pertany al Cleveland Natural Science Museum i l’exposen de tant en tant en una vitrina.
Togo i Fritz van acabar els seus dies en condicions similars. Per a Seppala, el Togo, el seu gos preferit, no havia tingut prou reconeixement. Quan va morir el gos, Seppala el va fer dissecar. Actualment es troba en una vitrina de l’Iditarod Trail Committee Headquarters a Wasilla. En Fritz va morir el 1932 a l’aparador nadalenc on feia de reclam d’uns grans magatzems de Nova York, i també va ser dissecat. La seva pista es va perdre entre compres i herències, però des del 2005 en Fritz ocupa un lloc de presidència dins del Carrie M. McLain Museum de Nome, després d’haver estat descobert en una subhasta.
Vaig veure la vitrina d’en Fritz dissecat quan vaig entrar al petit museu, entre moltes fotografies històriques de Nome i de la seva gent. Sobre el pelatge blanc el Fritz encara duia l’arnès de cuir amb borles de llana fet pel propi Seppala. Els criadors experts consideren que el Fritz és l’ascendent de la raça de husky siberià.
Leonhard Seppala va treballar durant vint-i-set anys a la Pioneer Mining Company, creada pels «Tres Suecs Afortunats», els primers descobridors d’or a Nome, com a conductor dels cavalls i gossos que traginaven material de les mines. El 1913, l’explorador àrtic Roald Amundsen va demanar-li a Seppala que criés i entrenés els huskies siberians que l’explorador havia dut de Rússia per a preparar la seva següent expedició, però va esclatar la primera guerra mundial i no es va poder dur a terme. Jafet Lindeberg, un dels «Tres Suecs Afortunats» va comprar-li els gossos a Amundsen i els va posar a mans de Seppala perquè els entrenés per a córrer, permetent així que Seppala i els seus gossos es convertissin en el millor equip de la història.
El públic dels Lower 48 no van tenir gaire present a Seppala i a Togo, que van recórrer cinc cops més distància que Kaasen i Balto en els relleus de la diftèria, però Nome sempre els ha considerat els seus herois. A tot el poble el nom de Seppala és ubic. Hi ha uns Seppala Apartments, un Seppala Street i encara es manté dreta la casa on va viure. Quan Joe Redington va batejar la primera Iditarod el 1967, ho va fer amb el nom de The Iditarod Trail Leonhard Seppala Memorial Race. Seppala havia mort el gener d’aquell any, i quan va acabar la cursa la seva esposa va espargir les seves cendres a l’Iditarod Trail.
No hi hauria pogut haver un millor bateig per a la cursa.

Més sobre la Iditarod.

Un vrai mariage africain véritable

2010-02-28T13:40:00.007+01:00

Al principi, la proposta del Sidiki no ens va entusiasmar gaire. Encara recordàvem massa bé la vil manera amb què l’Omar ens havia fet creure que un simple cabaret de cervesa de mill a Bamako era en realitat la celebració d’un típic casament africà. Per això, quan en Sidiki ens va proposar d’anar a les celebracions nupcials d’un amic seu l’endemà, no vam poder deixar de sospitar que acabaríem igualment decebuts.
Però, al capdavall, en Sidiki havia estat el nostre guia mentre havíem recorregut part del riu Níger i havíem conviscut amb ell durant tres dies al país Dogon i, a més, l’endemà no teníem res més a fer fins a les dotze, quan sortiria el bus cap a Bamako. Vam acabar acceptant.
Mopti és un dels ports més importants del riu Níger. La ciutat ha anat creixent vora l’aigua, al costat de la riba del Bani, una de les branques amb què es divideix el Níger en aquesta zona de Mali, i l’aigua està transitada per una munió de piragües de pescadors i pinasses de transport que recorren el corrent tranquil del riu al Sud cap a Bamako i al Nord cap a Timbuctú.
Vam quedar que en Sidiki ens trobaria a l’ajuntament, on s’havia de celebrar el casament. Duraria dos dies, però tot començava amb la inscripció al registre civil.
Nosaltres, els tres europeus, havíem d’anar caminant pel carrer que resseguia el riu, a l'ombra dels manguers esplendorosos. El Níger s'enfilava tranquil cap al Nord, cap a les àrides terres sudsaharianes. A la seva riba, al costat d'unes pinasses embarrancades en una platja de fang, mitja dotzena de cotxes estaven aparcats vora l'aigua, i els seus amos carretejaven galledes plenes d'aigua per a rentar els seus vehicles. Uns metres més enllà, un grup de dones rentava els atuells de cuina, i aprofitaven que estaven amb l'aigua fins als genolls per a rentar-se el cos, nu de cintura cap amunt, indiferents a les mirades dels vianants. Al centre del riu, els pescadors llençaven les xarxes rodones fent-les voleiar sobre les aigües marronoses.
Vam arribar d'hora a l'ajuntament, un edifici de tres plantes pintat d'ocre, envoltat d'un jardí refrescant. No havia arribat cap altre convidat encara i ens vam esperar fora. Al costat de la tanca una dona cuinava galettes d'arròs sobre un foc de llenya. Un home vell i el seu nét seien al costat del mur, en cadires de plàstic amb publicitat de Coca-Cola, mirant com la dona cuinava. En veure'ns arribar, el vell va fer fora al nen i oferí de seure al més gran d'entre nosaltres, no perquè fóssim blancs, sinó perquè aquí a l'Àfrica el que compta és el respecte per a la gent gran, la gent amb experiència.
Al cap de poc van començar a arribar els convidats. Els homes anaven vestits força informalment, amb roba de carrer a la moda occidental. Només alguns vestien el bubú tradicional. Totes les dones, en canvi, anaven molt més modades, amb caftans de colors vistosos i llampants, i amb els peus tatuats amb complexos dibuixos visibles sobre les sandàlies. La majoria duia un mocador lligat al cap en conjunt amb el vestit, però les qui no en duien s'havien fet pentinats espectacularment complexos amb rulls, extensions, trenats i cues complicades. Gairebé totes s'havien pintat unes celles arcades, negres i grosses que arribaven gairebé a tocar les orelles. Totes volien mostrar les millors gales.
Una mica més tard van arribar els nuvis: Papa i Sughena Konné. A diferència dels convidats, aquests anaven vestits totalment a l'occidental, la núvia amb un vestit blanc amb guants, vel i collaret incorporat. El nuvi, vestit de negre amb camisa blanca. La jaqueta del vestit conservava encara l'etiqueta del fabricant al puny esquerra, símbol de nou i per tant de distinció. Als dos se'ls veia seriosos mentre es feien les fotografies amb tots els convidats, al jardí de l'ajuntament.
Quan tots els convidats van haver-se fotografiat amb els nuvis, van anar fins al darrera de l'edifici, on hi havia l'oficina d'Estat Civil. Seguint la comitiva, una espècie de griot cridava i gesticulava exageradament, exaltant les virtuts dels nuvis i desafiant als convidats a impedir el casament. Els nuvis l'escoltaven seriosos. Molts dels convidats somreien amb el formalisme.
Un parell de nens del carrer s'havia escolat entre la multitud per a vendre xiclets. Poca gent els feia cas, i concentraven la seva atenció cap a l'interior de l'estreta cambra on els nuvis signaven els papers. La gent s'apilava al defora per a poder-los veure signar el document. El caos es va generalitzar quan en pocs minuts van venir dos grups més de nuvis amb els seus respectius convidats. Aviat el jardí no va ser prou gran per a albergar tanta gent, ni al pàrquing del costat de l'ajuntament hi cabien més cotxes i motos. L'aire es va omplir amb la cridòria de tres griots esgargamellant-se entre la multitud acumulada. Quan la parella de nuvis va sortir de la sala d'Estat Civil, ja estaven casats. Calia començar les celebracions, i calia deixar lloc per als altres.
Mica a mica tothom va anar cap al pàrquing per a pujar als cotxes o a les motos. En fila índia, vam anar sortint cap al carrer, nosaltres dins un vell renault atrotinat conduït per l'Henry, un amic d'en Sidiki. Seguíem les motos i els altres cotxes en una comitiva sorollosa que recorregué, botzinant tota l'estona, els carrers de Mopti donant dues voltes al barri portuari de la ciutat. Passant pel costat dels terrissaires, els venedors de sal o els dispensadors de gasolina, tothom es girava per a veure la comitiva nupcial, i saludava als coneguts o somreia al pas dels convidats que cridaven visca-els-nuvis.
Vam acabar el recorregut prop de la casa de la núvia, en un carrer sense asfaltar, amb clavegueram obert a banda i banda. La casa, de parets de maons folrats de fang, no es distingia de les altres per l'aparença, però la gran quantitat de gent entrant i sortint de la porta ens va indicar de seguida quina era. Uns quants veïns esguardaven des del llindar de casa seva l'anar i venir dels convidats. Vam entrar a la casa. A la planta baixa hi havia un pati fresc i ombrívol, envoltat d'entrades a un corredor on anaven a parar les habitacions de la planta baixa i l'escala que pujava al segon pis. En unes cadires de plàstic al centre del pati s'hi asseien ja els nuvis, i al costat seu, davant o entremig s'hi anaven ficant els convidats que volien fotografiar-s'hi. El fotògraf amb prou feines tenia espai per a poder fotografiar-los i havia de confiar amb el gran angular per a poder fer les fotos entre empentes. Tot i tenir uns trenta metres quadrats, al pati amb prou feines s'hi cabia. Algú va entrar amb una palangana amb uns quants refrescos embotellats banyats en glaçons de gel ja fosos. Amb la calor del matí ja començant a fer efecte, van acabar-se de seguida.
Vam sortir a la llibertat del carrer. Hi havien muntat un envelat amb teles penjades d'una banda a l'altra. Uns quants dels convidats ja s'hi havien assegut a l'ombra, esperant que instal•lessin els instruments i els altaveus per a poder començar la festa. Al terra ja s'hi veien alguns dels tambors i djembés que tocarien després, quan arribessin els músics. Però encara no era hora de festa. Calia una darrera formalitat abans de començar-la. Vam seguir la comitiva que sortia de casa la núvia i vam anar a peu, no gaire lluny, fins a casa el nuvi. A l'interior hi havia també un pati, amb les parets pintades d'un blau cel brut i escrostonat. Just a l'entrada, al rebedor mateix de la casa, tres cabres menjaven herba d'una galleda.
El pare del nuvi s'asseia al terra en un racó del pati, entre els nuvis. Quan vam ser-hi tots, va demanar silenci i va pronunciar unes paraules en bambara, i després, amb un rosari entre les mans, va realitzar unes pregàries i benediccions per al jove matrimoni que els convidats van anar repetint. Quan va haver acabat, els nuvis es van aixecar i van dirigir-se cap a fora. Els convidats els anaven felicitant i els donaven cops afectuosos a l'espatlla.
Vam seguir-los fins a fora. No podríem veure la resta de la festa. No podríem sentir la música que sonaria fins a altes hores de la nit, ni veuríem el ball desenfrenat amb què els convidats celebrarien les noces de la parella. Sabia greu marxar ara que ja formàvem part d'aquella comitiva alegre que havia acompanyat als nuvis durant aquell matí. Però era tard i havíem de tornar cap al centre de la ciutat per a agafar el bus que ens havia de dur a Bamako. Els vam dir adéu amb tristor, però a la vegada satisfets i amb la sensació d'haver-nos tret una espina clavada.
Per fi, aquest cop sí, havíem pogut veure un vrai mariage africain.

Mont Nimba. Primera part.

2010-02-07T16:30:00.008+01:00

Pujar al Mont Nimba no és difícil. El que sí que és complicat és arribar-hi.
Situat a la frontera entre Costa d'Ivori i Guinea, i prop de la frontera amb Libèria, aquest massís que culmina a 1.752 metres està protegit per l'UNESCO des del 1981 i actualment es considera una Reserva Natural Estricta, prohibida al turisme.
Tot i així, hi volíem pujar, i per a això necessitàvem el permís del governador. Ens trobàvem a N'Zérekoré, la capital de la regió de la Guinée Forestière, a Guinea, i era en aquesta ciutat provinciana on es trobava la Governora, la seu del poder militar de la regió. En un gran edifici de dues plantes, amb un ample porxo al final d'unes escales de formigó, un parell de soldats uniformats custodiaven l'entrada. D'altres soldats, cadascun amb un uniforme diferent, reaprofitats de saldos militars d'altres països, entraven o en sortien en direcció al campament que hi havia a l'altra banda de la gran plaça de terra batuda vermella que hi havia davant la Governora.
El governador ens va rebre al seu despatx, acompanyat pel secretari. La sala era ampla, les parets cobertes de plaques de fusta treballada i les finestres que donaven a la plaça camuflades darrera grossos cortinatges. Un aparell d'aire condicionat ranquejava abocant alenades d'aire fresc en un ambient enrarit. El governador, El Hadi Oumar Traoré, seia en una ampla cadira folrada de pell, rere una taula de fusta massissa. Era un enorme Malinké corpulent, de faccions anguloses, perfectament afaitat, enfundat en un uniforme impecable, botes negres llustroses i tocat amb una boina militar vermella perfectament ajustada al seu cap pelat.
No es va aixecar per a rebre'ns, però amb un gest condescendent ens va indicar que podíem seure a les tres cadires que hi havia davant la taula. Ens va preguntar què necessitàvem, i el secretari, amb qui havíem parlat anteriorment, va respondre per nosaltres. El governador escoltava i assentia de tant en tant, mentre ens anava mirant a cadascun dels tres europeus que volíem pujar al Mont Nimba. Al nostre guia Diamou, de l'ètnia Peul, amb prou feines se'l va mirar: els Malinké havien estat antigament els propietaris dels esclaus Peul i encara existeix una certa distinció de classes.
Quan li vam haver acabat d'explicar les nostres intencions, va assentir de nou, i amb les mans encara enllaçades sobre la taula, va parlar amb un francès gutural i pausat:
−En primer lloc, us vull donar les gràcies per haver escollit Guinea per a passar-hi les vacances tot i els missatges negatius que durant els últims mesos s'han anat transmetent pels mitjans de comunicació. Però podeu estar tranquils que aquí a Guinea encara no hi ha problemes de terrorisme com a Mauritània o Mali.
Va somriure i afegí, com per a donar-nos més confiança: «Aquí a Guinea tot està sota control». El secretari anava confirmant les paraules del governador amb cops de cap.
−Però malauradament el permís per a pujar al Mont Nimba el dóna el prefecte de Lola, i convé que aneu allà per a obtenir-lo.
El governador es va aixecar:
−Us desitjo una bona estada al país −i allargant-nos la mà, ens acomiadà.
Vam sortir del despatx amb el convenciment que obtenir el permís seria encara més complicat del que ens havíem imaginat.
La carretera que va de N'Zérekoré a Lola és prou bona, ben asfaltada, amb algun sot ocasional que el conductor del nostre taxi sorteja amb facilitat. A la ciutat, ja hi havíem vist alguna serradora de fusta que intuïa la presència de grans boscos propers, però ara circulant per la carretera és quan veiem ja les palmeres i els alts arbres de la selva forestal que entapissa aquesta regió del sud de Guinea. I en veiem també els caçadors que s'endinsen al bosc amb les velles escopetes a l'espatlla, esperant poder matar alguna bestiola per a vendre al mercat. Difícilment menjaran el que aconsegueixin caçar. La carn és massa valuosa, i amb el que cobrin de la seva venda podran comprar arròs per a alimentar-los molts més dies. Aleshores les seves dones estendran l'arròs sobre l'asfalt de la carretera, per tal que el sol tropical l'assequi. I si els pneumàtics dels camions o dels cotxes que circulen cap a Lola, com el nostre, passen per sobre, no se'n preocupen gaire. Al contrari, trenquen així la grana i en separen la clofolla, estalviant-los d'haver-ho de pilar.
Quan travessem algun riu, que baixen plens tot i que ens trobem a l'època seca, sempre hi veiem unes quantes dones rentant roba, o alguns vailets banyant-se i llançant-se a l'aigua des de l'alçada del pont, o més sovint encara, propietaris orgullosos que renten les seves motocicletes xineses vora el riu. Algunes d'elles encara guarden el plàstic de bombolles original que protegia els intermitents o el dipòsit del combustible, en un intent de fer-les semblar encara noves.
Cada certs quilòmetres hem d'alentir la marxa, acabar frenant i sospirar resignats. Ens trobem amb un dels múltiples controls militars que proliferen a totes les carreteres de Guinea. Una simple corda, tensada entre dos arbres i destacada amb bosses de plàstic lligades per a fer-la més visible sol servir com a post policial. De vegades, una llarga tija de bambú fa la funció de barrera. Aleshores hem de repetir el que ja s'ha convertit en rutina: fer bona cara i somriure i ensenyar els passaports a un soldat analfabet, vestit amb restes d'uniforme, amb una kalashnikof penjada a l'espatlla, que revisa per totes bandes el document i el carnet de vacunes fins que el decideix portar al sargent, normalment endormiscat sota l'ombra d'un arbre proper. Molt sovint ajuda dir que som de Barcelona. Tothom aquí coneix el Barça, i això acostuma a distendre l'ambient. A més, som turistes i tenen ordenat no molestar-nos. I normalment ho respecten. Si fóssim locals ja ens haurien demanat la seva comissió per a deixar-nos passar. Alguns militars intenten fer pagar al nostre xofer, fent-lo sortir amb qualsevol excusa i interrogant-lo darrere el cotxe, lluny de la nostra mirada, però l'Ahmed sap que no hi tenen cap dret i es planta. No accepta l'escroquerie, aquest suborn rampant que segueix a Guinea, i puja al cotxe de nou, tranquil, i obliga a fer baixar la corda, indiferent a les metralladores.
Algunes vaques es passegen tranquil•lament pel mig de la carretera. La creuen un parell de cabres despistades, la circulen uns quants ciclistes amb velles bicicletes atrotinades i la caminen desenes de dones i nens amb les vitualles dalt del cap, rígids com cariàtides, però movent-se gràcilment amb la càrrega al cap. De tant en tant, s'alcen al nostre pas dues o tres uolos, petites perdius espantades entre les canyes de les vores, o creuen furtivament la carretera àgils grenís, esquirols llistats que salten entre les branques dels arbustos propers.
Aproximadament una hora separa N'Zérekoré de Lola, i quan arribem a la petita ciutat és com si haguéssim arribat a la fi del món. Aquí la carretera deixa d'estar asfaltada i es converteix en una serp irregular de pols vermella, castigada per les roderes dels camions que van cap a Libèria o la Costa d'Ivori.
El prefecte de Lola havia marxat de viatge a N'Zérekoré. Ningú, a la sala d'espera de la prefectura sabia quan tornaria. Cap de les sis persones que ens atenen i s'asseuen a la resta de sofàs folrats d'escai, davant la tauleta de fòrmica amb un cendrer de plàstic de Marlboro, no sap quan tornarà. No s'hi troben gaire sovint, que els vinguin a demanar pel permís, i es nota que no coneixen el procediment. No cal esperar al prefecte, però. Al cap d'una estona de converses entre ells, el que porta la veu parlant, que sembla el secretari, decideix avisar un dels ajudants i al cap d'una estona aquest torna amb un altre home.
Ens el presenten com al Chef de Section de Tourisme, Hotelerie et Artisanat. Ell és l'encarregat de rebre els pocs turistes que vénen aquí per a informar-los del que poden fer a la regió. Ens va conduir fins al seu despatx, una petita sala a la planta baixa, amb les parets pintades de verd, una finestra empolsegada i un gros armari. Una taula allargada, coberta amb una tela d'estovalles li servia de d'escriptori. No hi tenia gaire coses. Apilades a un costat de la taula, unes quantes carpetes amb fulls desordenats. A la paret, un pòster antiquat que incitava a «Découvrez la Guinée» i un marc amb un quadre d'un Jesucrist aerografiat. Darrera el Chef s'endevinava una taca negrosa a la paret, just on solia reposar el seu cap a les becaines de la tarda.
Gbanmou Pierre Simon, el Chef de Section, és un home d'uns cinquanta anys mal portats, d'aspecte cansat i ulls endormiscats. D'una de les carpetes de la taula en treu un parell de fotocòpies d'un plànol de la zona del Mont Nimba i les estén sobre la taula.
-Aquí podeu veure totes les coses que es poden fer a la zona.
Ens informa que hem de pujar al cim amb un guia oficial, i ens recomana que al petit vilatge de Sibadata preguntem per en Gono. I ens diu que l'únic lloc per a dormir és a les instal•lacions de l'IFAN, l'Institut Français de l'Afrique Noire.
Quan ja som a punt de marxar amb la fotocòpia, ens diu que hem de registrar-nos. Molt bé. Per 35.000 francs guineans per persona. No tant bé. Sobretot perquè després de pagar la immensa quantitat i d'escriure els nostres noms en un paper rebregat, creiem que en sortir de la sala aquell paper anirà directament a les escombraries. Acabem de ser escroqueritzats subtilment.
Teníem el mapa, però, i coneixíem el nom del guia que havíem de trobar. Vam marxar de Lola per enfrontar-nos a la dura carretera durant una hora i mitja de sotracs per un terreny de fang assecat amb les roderes marcades. La vegetació del costat de la carretera era plena de la pols vermella aixecada pels cotxes i camions que la circulaven, i el verd de les plantes feia temps que no veia el sol. No seria fins a l'estació de les pluges que aquelles fulles no quedarien netes. De tant en tant, podíem preveure l'arribada d'un d'aquests camions davant nostre, força estona abans de veure'l. Anava precedit d'un bolet de pols vermella que superava l'alçada del bosc costaner. No hi ha autobusos que vagin o vinguin de la Costa d'Ivori per aquesta ruta. Només hi passen cotxes o camions. I en tots dos casos aprofiten el viatge fins més enllà del límit de les seves capacitats. En un dels cotxes que passen hi compto onze persones al sostre, gairebé més que a dins del propi cotxe. En un altre camió encara més aprofitat, sobre la càrrega de farcells i embalums s'hi acumulen una vintena de viatgers. S'empassen pols i entomen hores d'insolació, precàriament agafats dels paquets o de les barres del portaequipatges. Un sot mal agafat, una corba massa tancada o el cansament acumulat poden fer saltar algun dels passatgers. Ja n'han mort uns quants a la carretera, però això no impedeix que continuïn viatjant d'aquesta manera.
A Sibadata, l'últim poble abans de la frontera amb la Costa d'Ivori, parem per a trobar en Gono. El petit vilatge consta d'una vintena de cabanes rodones de parets de fang i teulada cònica d'herbes. Una gran buguenvíl•lea de tons morats dóna un toc de color al costat del pou del poble. Unes dones pilen gra en un racó. Una colla de nens s'apropa en veure'ns, encuriosits pels tubabus que baixem del cotxe. Entre les bardisses que creixen als vorals hi corren mitja dotzena de porcs. Els habitants són cristians, com la majoria de la població de la Guinée Forestière. Al cap de poc se'ns apropa un home d'uns cinquanta anys, vestit amb una llarga gel•laba de cotó, verda i bruta, estripada a les vores. Resulta ser en Gono, el guia amb qui havíem de parlar, que és també el cap del poble. Ja és massa vell per a aquestes pujades, ens diu, però si tornem més tard ens presentarà un altre guia que coneix la muntanya i ens hi podrà acompanyar. Ens suggereix que pugem fins a l'IFAN, més enllà de la carretera, per a poder reservar habitacions per a dormir.
Li fem cas i acabem de fer un parell de quilòmetres amb el cotxe. L'Institut ocupa una parcel•la de selva a banda i banda de la carretera. Davant mateix de l'entrada, hi ha la tomba de Jacques Richard-Molard, professor de geografia colonial a l'École Nationale de la France d'Outre-Mer. Havia escrit una bona colla d'articles sobre la vida africana, en especial de la que aleshores era la Guinea Francesa. Va morir el 29 de juliol del 1951 en una caiguda quan baixava del Mont Nimba. En honor seu, la punta més alta del massís s'anomena Pic Richard-Molard. No és gaire bon presagi veure la tomba d'un accidentat just el dia abans de voler fer la mateixa muntanya que li va causar la mort.
En un recinte tancat amb un mur de totxanes, mitja dotzena de grosses cabanes de maó i teulada de xapa estan preparades per a rebre els pocs científics o turistes que vinguin a aquesta remota regió. Hi trobem un parell d'ajudants que retornen a l'Institut després d'un dia de posar trampes per a ratolins al bosc. Una parella de científics alemanys estan fent un estudi sobre una de les espècies de rosegador de la zona, i els dos ajudants els proporcionen les captures que necessiten per a estudiar la població. És possible que es tracti d'una espècie endèmica. La Reserva Natural del Mont Nimba, amb la barreja de sabana i selva tropical que conté, posseeix una elevada concentració de riquesa biològica, i més de dues-centes espècies endèmiques. Entre elles, el gripau vivípar del Mont Nimba (Nimbaphrynoides occidentalis) i el ratpenat nasofoliat del Mont Nimba (Hipposideros lamottei).
Fem un cop d'ull a les habitacions i ens adonem que aquest no és el lloc on volem passar la nit: insectes que corretegen pel terra, matalassos d'espuma desfets per la calor, la porqueria i el pas dels anys, i un sostre inaccessible per a penjar-hi la mosquitera. Aquí no hi podem dormir. Mentre pensem en una alternativa per a passar la nit que no sigui el cotxe de l'Ahmed, tornem a Sibadata a buscar el guia que ens havia proposat en Gono. Ens espera a l'entrada del poble, puja al nostre cotxe i ens l'enduem cap amunt de nou fins a l'IFAN. Aquí ha de parlar amb el cap de l'Institut per a que li doni el vist-i-plau per a poder guiar-nos. Mentre hi parlem, ens adonem que si abans les habitacions no eren correctes, ara tampoc no ho és el guia que ens han assignat. El francès que parla gairebé no s'entén i en apropar-m'hi per a parar millor la orella entenc per què. El seu alè put a alcohol. Estem en plena festa de cap d'any, i el guia ja ha buidat alguna ampolla de vi de palma. Estava clar que demà no estaria en solfa per a guiar-nos dalt la muntanya. I menys encara quan després de parlar amb un altre home de l'IFAN, el conductor de la furgoneta dels científics alemanys, ens assabentem que en realitat, al Mont Nimba no s'hi puja des d'aquí, sinó que cal anar a Gbakoré. Ell hi va pujar des d'allà.
Ens vam quedar del tot desconcertats. Que no era des d'allà per on es pujava a la muntanya? Per uns moments vam creure que seria impossible arribar a la muntanya. En podíem veure la silueta retallada contra el cel obscur del capvespre, però semblava inabastable.
−Heu de parlar amb en Bernard −ens va dir el xòfer.
−I qui és aquest Bernard?
−És el guia que em va dur al cim. Viu a Gbakoré.
Estava clar que havíem de tornar a Gbakoré.
−Així podem anar-hi?
−Sí, però no el trobareu encara. També treballa per a l'IFAN i avui ha anat a la selva. Abans de tornar cap al poble ha de passar per aquí. Podeu esperar-vos aquí o baixar cap al poble i esperar-lo allà. Així ja podeu sopar.
Vesprejava i al tròpic el dia s'acaba molt més ràpid que a les latituds més septentrionals. En uns instants, es passa de la claror a la foscor com si algú hagués estès una cortina negra al cel. Vam decidir baixar fins al poble i esperar en Bernard allà. Vam deixar el guia d'en Gono que dormís la mona, i vam tornar fins a Gbakoré.
Era ja fosc quan circulàvem per la carretera. De tant en tant, el llum monocular d'una motocicleta se'ns creuava a la foscor. Sovint, la silueta negra d'un caminant es retallava en la llum dels focus. Tornaven a casa a les fosques, confiant en la llum de les estrelles. Uns cinc quilòmetres abans de Gbakoré, vam veure un animal al mig de la carretera. Potser l'havia atropellat un dels camions que anaven a la Costa d'Ivori? A mesura que ens hi acostàvem amb el cotxe, la forma anava prenent cos, i quan vam passar pel seu costat vam veure que no era cap animal. Era un home, estirat al mig de la carretera. En posició fetal i amb les mans sota el cap. Era mort? Era viu? Havia caigut d'algun dels camions? L'Ahmed no va parar el cotxe. Va seguir endavant sense mirar si l'home estava malferit. Hi havia silenci, dins del cotxe. L'atmosfera era tensa. L'Ahmed estava nerviós. No va ser fins al cap d'uns centenars de metres que no va parlar.
−No he volgut parar perquè és molt perillós. L'home semblava que no estava malferit. Només estava borratxo. Massa vi de palma, possiblement, i s'havia posat a dormir al mig de la carretera.
Podia ser perillós per a ell si algun dels cotxes o camions no arribava a veure'l a temps i se l'enduia per davant, però encara podia ser més perillós per a qui parés a mirar si es trobava bé. Hi havia bandits, ens va dir l'Ahmed, que feien servir això mateix com a parany. Ens va explicar que una vegada que conduïa un cotxe cap a Conakry amb uns clients es van trobar amb la mateixa situació. Un home aparentment malferit enmig de la carretera, en plena nit. Un dels clients era metge i va fer parar a l'Ahmed per a assegurar-se que a l'home no li havia passat res. Es van aturar i van baixar del cotxe. Era fosc i només podien veure fins allà on arribaven els llums del cotxe. De les bardisses van sortir tres bandolers armats amb escopetes. El quart era l'home estirat al terra. Indemne, es va aixecar de la carretera i els va ensenyar la pistola que tenia amagada sota el cos. Els ho van prendre tot, aquella nit. Fins i tot el cotxe, que van recuperar més tard, al cap d'uns dies. Com a mínim no els van prendre la vida. L'Ahmed va aprendre perfectament la lliçó. La nit no és el millor moment per a fer de bon samarità.
−A la nit és quan surten les bèsties −va dir.
La resta del viatge va restar callat.
A Gbakoré vam arribar-hi en plena nit. La música de les dues discoteques del poble ja sonava forta. Davant d'on vam aparcar el cotxe, unes dones acabaven de refer-se els pentinats en una perruqueria improvisada en una estora escampada al terra i quatre bancs. La perruquera havia vingut expressament des de Lola per a estar-s'hi tres dies i poder arreglar el cabell de les dones per a la festa de cap d'any. Després tornaria a Lola amb uns quants francs de benefici a la butxaca. Amb l'ajuda de llanternes, enfilava complicadíssims trenats amb trossos de perruca de plàstic negre.
Uns homes s'ho miraven des del porxo d'una de les cases. Un d'ells va resultar ser el cap del poble. En Diamou, el nostre guia acompanyant, hi va parlar. En Bernard encara no havia arribat, però mentre esperàvem ens podia ensenyar les habitacions. En tenia de lliures, sí. Eren en realitat habitacions desocupades de casa seva. Les vam anar a veure. En cases de maons assecats al sol, de planta quadrada, una d'elles amb un ample porxo amb un parell de bancs que permetien seure a l'ombra. Les habitacions eren grans, amb un llit ben encoixinat i ample, amb mosquitera i bona ventilació. A l'habitació contigua, se sentia un guirigall de quitxalla excitada per la festa.
Poca estona després d'haver-nos aposentat a les habitacions va arribar en Bernard Doré, l'esperat guia. Seriós, recte, discret i despert, ens va semblar l'antítesi del que havíem vist a Sibadata i ens va agradar de seguida. Amb ell sí que teníem la impressió que al final podríem pujar al Mont Nimba. Amb ell, quedava superada l'últim impediment.
O això ens pensàvem.
−Hi ha dos Mont Nimba. Heu de decidir a quin voleu pujar −ens va dir.
Altre cop, les circumstàncies semblaven posar-se en contra nostre. Des de tota l'àrea es veia un cim molt alt, retallat per un precipici a una banda. Era el més alt de la zona, i havíem pensat que el Mont Nimba era aquest.
−No, aquest no és el Mont Nimba. És el més alt de la cresta del Nimba, però el Pic Richard-Molard, el més alt, es troba més lluny i no s'hi arriba des d'aquí. Cal anar a Bossou per a pujar-hi. I l'excursió dura sis hores fins al cim i sis hores més de baixada.
Era una excursió per a fer sortint i tornant de nit, ens va dir. I calia estar fort per a poder-la fer sense problemes. Sabíem que tal com estàvem tots els components del grup seria impossible arribar a dalt.
−I l'altre cim? És més fàcil?
−Oh, i tant! Aquest és el que es pot veure des d'aquí. Només es triguen cinc hores per a pujar i tres per a baixar. Té un punt complicat fins arribar a la cresta, però a partir d'allà és molt fàcil. No és el pic més alt, però també és el Mont Nimba.
Després, per a acabar-nos de convèncer, afegí:
−I les vistes són millors!

Vam inclinar-nos per aquesta segona opció més factible. S'havien fet les deu de la nit i l'endemà ens hauríem de llevar a les sis per a pujar a la muntanya. Al poble, la música estrident dels tambors enllaunats per uns altaveus deficients creuava l'aire fresc de la nit a la selva provinents de les dues discoteques. Tot el poble estava despert i celebrant la nit de cap d'any. Sabíem que demà havíem de pujar al Mont Nimba. Ara sí que semblava que el teníem a l'abast. Però abans d'anar a dormir, encara que l'endemà comencéssim l'ascensió cansats, havíem de conèixer com se celebrava el cap d'any a la Guinée Forestière...

Un vrai mariage africain

2010-01-19T18:45:00.005+01:00

El seu nom era Omar. Omar Meiga. I era un bergant.
Cada matí, sense res a fer, s'aixecava del cau on vivia entre els passadissos estrets del laberint de cases de totxanes de fang del barri de Bagadadji, a Bamako, la capital de Mali, i dropejava pels carrers.
Solia arribar-se fins al riu Níger, passava pel costat del Pont dels Màrtirs que el creuava i finalment s'asseia prop de l'entrada a la Maison des Jeunes. I allà simplement s'esperava i deixava que passés el temps. Era l'únic que posseïa, el temps. Tenia tot el temps del món.
Als matins, el seu estómac era buit. Havia desaparegut tota traça de la poca cervesa de mill que havia pogut consumir la nit anterior, d'esquitllentes de la dona, que era la qui la fabricava per als clients de la cerveseria. Molts matins els passava en dejú, esperant poder vendre algun dels quatre o cinc collarets que duia a la jaqueta de pell de butxaques ratades. Normalment l'Omar tornava a casa amb les mans buides i la pell negra una mica més torrada pel sol. Feia calor, però mai no es treia aquella jaqueta. Era el seu vestit elegant. El que li donava distinció. El que compensava els pantalons arremangats i les sandàlies hawaianes.
Passava les hores observant l'anar i venir dels taxistes, de les motocicletes xineses o de les furgonetes verdes atrotinades que servien d'autobús. Matava les hores esguardant la punta eriçada del gratacels del banc de la BCEAO o la porta del luxós Hotel El Farouk, els dos símbols d'un món opulent que li estava vedat.
No feia cas de les entrades i sortides del jovent que traspassava la porta del recinte de la Maison des Jeunes. La immensa majoria eren joves de Mali que anaven a jugar a la pista de bàsquet en algun dels partits d'entrenament, o assidus del karate que venien a aprendre a les lliçons que s'organitzaven a la placeta empedrada davant les habitacions de l'alberg. O bé eren estudiants que venien a consultar internet o fer treballs per a l'escola a l'aula informàtica de la planta baixa, davant per davant del restaurant. A tots aquests, l'Omar no els feia cas, i seguia en l'estat d'expectació somnolenta amb què acostumava a passar les hores sota el sol tropical.
Però de tant en tant, algun turista distret s'allotjava a l'alberg. I per als turistes distrets l'Omar tenia un instint especial. N'era un pescador nat, i tenia una gran habilitat en llençar-los la canya. Aleshores s'aixecava i els anava a trobar.

Nosaltres ens hi allotjàvem, a la Maison des Jeunes. Era un lloc cèntric, barat i diàfan. No tenia comoditats, ni higiene. Ni tan sols una bona ventilació. Però l'oferta hotelera mai no ha estat el fort de Bamako, i no ens hi pensàvem estar massa dies. A més, el menjar del petit restaurant era molt bo. No hi feien esmorzars, però, i és per això que vam sortir a l'exterior, just davant de l'entrada al recinte, on hi havia un petit cafè cobert. Vam asseure'ns a la taula folrada d'escai i plena de pots buits de llet condensada. La majoria de comensals del cafè s'havia refugiat del sol sota cobert, rere la tela de ràfia foradada que amagava l'ampla taula envoltada de bancs de fusta i armaris. La gastronomia no era gaire variada. Fetge de vedella trossejat amb salsa. Amb una mica de pa. No hi estàvem acostumats, per a esmorzar, i vam preferir alguna cosa no tan elaborada. Vam decidir-nos per l'altra alternativa: entrepà de truita a la francesa amb ceba. En un país on el francès és la llengua franca, tothom ho coneixia simplement com a omelette. Ens les van fer al davant, trencant els ous i sacsejant-los dins un pot de vidre fins que van ser prou batuts. Les van fregir en una paella sobre el foc de carbó vegetal que tenien en un racó, amb oli de cacahuet, i ens les van entregar dins el pa embolicat amb paper de fotocòpies reciclades.
Mentre les menjàvem i bevíem el cafè de llet condensada l'Omar se'ns va asseure davant. Sense preguntar. Simplement va alçar les cames per a superar el banc i s'hi va deixar caure.
No tenia una fesomia agradable. Amb un nas massa ample, uns ulls mig clucs i una cara triangular i angulada als pòmuls, semblava estar sempre de mala llet. A l'ample front, distingible només de la calba pels curts pèls blancs que hi havia a la mal afaitada closca, s'hi perfilaven les arrugues de més de cinquanta anys de tensió. Però quan somreia era capaç de desarmar fins al turista més previngut. I en aquells moments ens somreia. Amb un somriure d'orella a orella que mostrava unes dents engroguides per la poca higiene i separades per la falta d'una bona ortodòncia.
–Bonjour, mes amis... Acabeu d'arribar, oi?
Parlava un francès après al carrer, gutural, arrossegant la llengua mandrosament, i mentre ho feia ens mirava als ulls directament, passant-los d'un a l'altre, escanejant les preses.
–Soyez les bienvenus à Bamako –afegí somrient.
No sabíem encara què ens volia vendre, però ningú a Bamako no s'asseu a parlar amb tres turistes si no és per a vendre-li algun souvenir o els seus serveis com a guia. Vam decidir seguir-li el joc. Mentre devoràvem famolencs els entrepans, el vam deixar parlar. De tant en tant, li responíem alguna cosa i això li donava peu a continuar. Sovint parava i es passava la llengua pels llavis, assedegat o afamat, no ho teníem clar. I després seguia parlant.
No recordo com va sorgir la idea. Només recordo com va sorgir la proposta. Ens queixàvem de l'escàndol de la nit anterior. Una de les famílies opulentes de Bamako havia organitzat un casament occidentalitzat al Coco Dance, el local de festes davant la Maison des Jeunes, i fins ben entrada la nit ens havia mantingut en vetlla amb música estrident sorgida d'uns amplificadors amb necessitat de reparació.
–Oh! Això no és un casament tradicional. Res de música tubab. Avui al vespre justament se'n celebra un prop de casa meva. Un vrai mariage africain –afegí l'Omar en francès–. Amb autèntica cervesa de mill i música tradicional de tambors i balafon.
L'Omar havia sabut tocar perfectament la corda sensible dels turistes àvids d'experiències autèntiques. No havíem vingut a Mali a escoltar música moderna sorgida d'altaveus. Volíem experimentar l'autèntica essència africana, i només un autèntic casament, un vrai mariage africain, ens permetria conèixer-la.
Veient el nostre interès, l'Omar es remullà els llavis amb la llengua i tornà a somriure.

Vam trobar-lo de nou a les cinc, davant de la Maison, a l'hora que havíem convingut per telèfon. L'Omar era pobre, però com la majoria de maliencs, tenia un telèfon mòbil. No sabia llegir, però podia escriure el número de telèfon memoritzat com si es tractés d'un dibuix. I sabia interpretar els números manuscrits a les portes o a les parets dels locals.
El vam trobar més seriós que no pas al matí. No somreia tant. Estava intranquil. No tenia rellotge, però si n'hagués tingut segurament l'hauria estat llambregant constantment.
Vam marxar de seguida, l'Omar marcant el pas, tranquil, quasi arrossegant els peus. Aparentment no hi havia pressa per a arribar al casament. En un silenci trencat només per algunes frases inconnexes, l'Omar ens va guiar pel sector Est de Bamako. Vam deixar el Pont dels Màrtirs enrere i vam seguir el transitat Boulevard 22 d'Octubre un petit tros. Al costat d'un hotel de luxe en construcció vam trobar de seguida el barri de barraques dels pescadors del Níger. Cabanes de fusta reutilitzada, teulats de xapa de bidó d'oli i portes fetes amb somiers. Les piragües eren amarrades a la riba herbada del riu. El peix, fresc, l'exhibien ja al petit mercat improvisat. Núvols de mosques sobrevolaven la pesca i augmentaven encara més amb el seu brunzit la cacofonia de les veus de les venedores baladreres i els infants corretejant excitats per la nostra presència. Un ase famèlic lligat a un arbre buscava entre un munt de brutícia algun tros de fruita o verdura comestible.
Vam deixar enrere la muntanya d'escombraries del barri de Bozola, al costat de la qual una pista de terra batuda servia com a camp de futbol, on una colla de joves jugaven amb una pilota desgastada. Una colla de nets de samarretes esfilagarsades remenaven la brutícia per a treure'n un darrer mos.
Vam passar per sobre un rierol, brut, grisenc, ple de plàstics, que abocava les aigües residuals al Níger. Era la mateixa aigua que uns pagesos aprofitaven per a fer créixer espinacs, albergínies i nyams als horts que acabaven vora el Níger. Al marge del camí, la mateixa aigua era utilitzada pel jovent per a rentar les motos i els taxis grocs.
Vam passar pel costat d'un amuntegament de bidons metàl•lics buits, i un altre de pneumàtics trencats. A dreta i esquerra s'acumulaven les escombraries. Sobretot els plàstics. Bosses estripades i ampolles de plàstic esbotzades escampades o agrupades, mig cremades o enterrades, compactades al fang assecat del camí.
L'Omar ens conduïa pels estrets carrers del barri de cabanes, canviant ara sí i ara també de direcció, passejant-nos pel barri laberíntic. De tant en tant li preguntàvem si faltava gaire per a arribar, i la resposta era sempre la mateixa. No, ja gairebé hi som.
Vam caminar més d'una hora, seguint les passes de l'Omar, imaginant que ja no faltava tant per a arribar al lloc del casament. L'Omar va aprofitar el temps per a posar-nos en antecedents. Seria un casament humil. Sense parafernàlies. En un recinte privat. I com a convidats, era de bon gust que poguéssim fer un regal a la parella. El company amb més experiència africana, en Jordi P., li va preguntar quina mena de regal se'ls havia d'oferir.
–La tradició és comprar una garrafa de cervesa de mill, però també poden acceptar un regal en metàl•lic. Si voleu jo me'n puc encarregar...
Els nens ens seguien un bon tros del camí, fins que canviàvem de barri i una nova colla de mainada, desacostumats a la presència de blancs passejant prop de casa seva, els substituïen. Alguns ens pidolaven xavalla. La majoria s'acontentava en somriure, assenyalar-nos i cridar: Tubabu, Tubabu.
Finalment, quan els últims rajos de sol pintaven l'horitzó d'un roig fulgurant, vam arribar al local on se celebrava el casament. En un pati interior on s'hi abocaven quatre o cinc cases hi vam trobar un sostre de tela. No plovia, ni tan sols hi feia fred, però a sota seu hi vam trobar assegudes una trentena de persones, la majoria vells desdentegats que consumien, amb avidesa, el contingut de les carbasses de cervesa de mill. Al centre del pati, un bidó de plàstic contenia més de cent litres de cervesa, que anava buidant-se a les carbasses i omplint-se de la provinent d'una gran olla que hi havia sobre un foc en un racó del pati. Al terra, una pila de mill sec esperava ser trossejat en un dels pilers amb què les dones trencaven la grana, abans de posar-la en remull a l'olla.
L'Omar ens hi va fer entrar. Ja no vèiem gaire cosa en la foscor immediata que segueix la posta del sol tropical, i amb prou feines podíem distingir la fesomia dels vells a qui donàvem la mà, que se sentien satisfets de poder allargar-la a un tubab.
Aquí i allà, anàvem saludant i agraint la invitació, desitjant bons auguris per a la jove parella, satisfets de poder viure durant uns instants un vrai mariage africain.
L'Omar va desaparèixer al cap de poc d'arribar. Vam asseure'ns a un racó, esperant esdeveniments, i vam distreure'ns amb uns nens que jugaven a prop. Un d'ells es posà a plorar. Érem els primers blancs que veia. Unes dones cuinaven salsa per a l'arròs en uns fogons de carbó vegetal que abocaven una lleugera llum vermella a la penombra del pati.
Hi havia silenci, al pati. Lleugeres converses embriagades, senzills murmuris ofegats en la cervesa. No sentíem cap djembé ni cap balafon. Els instruments tradicionals no sonaven enlloc.
L'Omar va aparèixer al cap d'una estona, amb una carbassa de cervesa de mill que ja era buida excepte per un cul de líquid marró que brillava al fons del recipient. L'Omar ja se l'havia pres gairebé tota, i ens havia deixat només una ínfima part per a tastar. En Jordi P. va ser el primer. No va vomitar, i jo la vaig provar després. Tenia gust de vi ranci i textura de suc de fruita.
Vam notar l'Omar més inquiet encara, i ens va recomanar que era hora de fer el regal a la família. Ell se'n podia encarregar, va repetir-nos. En Jordi P., com a expert en el protocol africà, va preferir encarregar-se'n ell mateix. Se'ns va apropar i ens va preguntar si li fèiem confiança per a poder solucionar el tema del regal.
–Tens tota la confiança del món, i molta més experiència que nosaltres –li vam dir.
Va seguir l'Omar fins a la zona obscura del pati. Van trigar una estona, i quan va tornar amb l'Omar, aquest tenia un gran somriure que li feia refulgir les dents a la foscor.
–Ja està solucionat –ens va comunicar en Jordi–. He donat dues mil cefes a l'Omar per haver-nos dut aquí i ha quedat la mar de content. Després li he preguntat on era la parella per a poder-los fer el regal, i m'ha dit que ja eren a l'habitació consumant el matrimoni. No sé, m'ha semblat una mica estrany i he cregut que l'Omar aquest ens volia prendre el pèl. Per això li he dit que em portés a veure algú de la família. No me'n fiava d'aquest Omar. Aquestes coses les veus amb l'experiència. T'ensenya a ser previngut. M'ha portat davant d'una dona vella asseguda a un portal. M'ha dit que era la mare de la núvia, i he aprofitat per a donar-li a ella un altre bitllet de dues mil cefes. "Ça c'est pour le mariage, avec toutes nos félicitations". La dona ha quedat astorada al principi, però de seguida hi ha posat molt bona cara.
Ens vam estar una bona estona a la foscor, en silenci, observant la colla de nens i veient com el bidó de cervesa s'anava buidant a cada carbassada, gaudint de l'experiència africana.

Dinjima dinji, hansi wané biri. Tard o d'hora, l'os acabarà a la gola del gos. És un antic proverbi bambara que ve a dir que tard o d'hora la veritat acaba prevalent sobre la mentida. El proverbi no va trigar a complir-se. Ho vam saber després, quan vam visitar una altra cerveseria. Al lloc on ens havia dut l'Omar no s'hi celebrava cap casament. No hi havia cap parella de nuvis. Ni tan sols no s'hi feia cap festa. Era una cerveseria normal i corrent, més aviat tirant a deixada. Un cabaret, com li deien aquí. I a diferència dels més bons, aquest no tenia ni música en directe.
L'Omar, el gran Omar, ens havia ben engalipat.
Tot i sentir-nos estafats, no podíem deixar d'admirar la gosadia de l'Omar, la insultant confiança amb què ens havia fet creure que érem en un casament real, els recursos amb què havia respost cadascuna de les nostres qüestions, l'atreviment amb què havia proposat d'encarregar-se del regal, la perspicàcia amb què ens havia despistat pel laberint de Bamako per a que no poguéssim retrobar el lloc i la sagacitat amb què havia anat fent temps per a arribar just a l'hora en què es feia fosc. L'Omar era un murri, però no es podia negar que era un murri de mena, d'alta categoria. Un brivall per a treure's el barret.
No podíem queixar-nos. La broma no ens havia costat gaire cara, i ens havia permès descobrir una part de Bamako vedada als blancs, on no hauríem pogut accedir si no haguéssim estat guiats pel voluntariós Omar. Vam posar-nos a riure en saber que havíem estat estafats. Era l'únic que podíem fer. Hi havíem caigut de quatre grapes, però n'estàvem satisfets.

Aquella nit, no em vaig poder treure una imatge del cap. En algun lloc de Bamako, una dona vella es feia creus de per què aquell tubab foll li havia donat un bitllet de dues mil cefes. Se'l miraria a la llum de la pàl•lida bombeta, i restaria bona part de la nit preguntant-se a què carai venia aquell bitllet.

Això si l'Omar, el gran Omar, no li havia tret ja de les mans.

Alaska Pacific Seafoods, Kodiak

2009-11-15T22:34:00.006+01:00

Al St. Paul Harbor de Kodiak, Alaska, hi ha només vaixells de pesca o recreatius més petits, però alguns d’aquests arriben ben bé als quinze metres d’eslora. Uns quants rètols al llarg d’un balcó de fusta que domina tot el port informen sobre l’estat de la pesca a Kodiak. No trigo a descobrir que a part del port de St. Paul n’hi ha un altre a Near Island, accessible a través del pont per sota del qual hem creuat amb el ferri, on hi ha amarrats molts més vaixells. No m’estranya llegir-hi, doncs, que el port de Kodiak és el port de pesca comercial més gran d’Amèrica i que alberga més de mil vaixells de tots els tipus de pesca: arrossegament, cranquers, encerclament, etc.
Amb els nous vaixells amb ponts de comandament plens de pantalles per al sonar, el radar, el GPS i tota mena d’aparells que recorden més la sala de comandament de la nau d’Star Trek que no pas els d’una embarcació marina, semblaria que la pesca ha de ser molt més fàcil que en temps pretèrits, però no és així. Els mars que envolten l’arxipèlag de Kodiak continuen sent dels més moguts que existeixen, i la pesca s’hi realitza fins i tot a l’hivern, quan les baixes temperatures poden glaçar a la coberta l’aigua abocada per les ones, fins que el pes del gel és tan gran que pot arribar a fer trontollar el vaixell.
Però si a Kodiak hi ha tants pescadors és perquè la pesca hi és abundant. Els més de vuit-cents rius d’aigües cristal•lines de l’illa són remuntats per les cinc espècies de salmó del Pacífic, i les aigües profundes properes alberguen moltes altres espècies comercials que la flota pesquera de l’illa explota, com ara arengades, halibut, bacallà del pacífic, bacallà negre i el quasi omnipresent colí d’Alaska, el peix més comú del món.
Aquesta riquesa piscícola ja havia estat explotada pels antics habitants alutiiq que poblen aquest arxipèlag des de fa més de 7.500 anys. Els vint mil alutiiq que vivien a les illes abans de l’arribada de l’home blanc pescaven el salmó quan aquest remuntava els rius en la seva migració anual i l’assecaven per a l’hivern. Els homes més valents i destres es dedicaven a resseguir les costes de l’illa a bord de fràgils caiacs per a caçar balenes i foques, de les quals en menjaven la carn i n’utilitzaven el greix per a il•luminar-se.
Quan els primers russos van arribar a Kodiak a la dècada del 1760, aquests no van saber adonar-se del potencial pesquer de la regió. Únicament estaven interessats en les pells de llúdriga marina, i no va ser fins que els americans van comprar Alaska que el potencial pesquer de Kodiak va començar a ser considerat. Mica a mica la pesca del salmó va començar a desenvolupar-s’hi i a la dècada del 1890, al llarg de tota la costa del sud i sud-oest d’Alaska van anar sorgint fàbriques de conserves de salmó, i la flota de pesquers que les proveïen va incrementar exponencialment. Les llaunes de lliura de salmó, marcades amb acolorides i vistoses etiquetes que recordaven amb els seus dibuixos les immenses glaceres, els impressionants boscos o les miríades d’illes d’Alaska, van envair el mercat americà amb un menjar barat, sa i nutritiu. Des de San Francisco fins a Boston, cada llar americana podia complementar la seva dieta amb aliment nutritiu del Territori del Nord, i l’augment de les vendes va significar també un augment de la indústria pesquera d’Alaska.
Aquesta indústria continua sent, actualment, la més important de l’Estat, i dóna feina a més de setanta mil persones. Cada any s’extreuen de les aigües d’Alaska més de dos milions i quart de tones de productes del mar que tenen un valor de fins a tres mil milions de dòlars. Quasi el 60% del marisc de tots els EUA prové d’Alaska.
La major part de les dotze processadores de peix que hi ha a Kodiak són al port, arrenglerades vora l’aigua al llarg de Shelikof Street. Encara que no hagués sabut que era aquí on es concentrava la indústria del processament del peix de Kodiak ho hauria pogut endevinar fàcilment: l’aire és ple de la forta sentor de peix que omple qualsevol port atrafegat, i els sons que m’arriben a les orelles són els d’apilament de caixes, del xerricar metàl•lic d’una grua, dels xiulets de toros mecànics fent marxa enrera o col•locant el peix congelat dins de grossos contenidors refrigerats, i dels camions que traslladen els contenidors plens cap al port de mercaderies, on són embarcats en grans vaixells que els portaran a Seattle, Xina, Rússia o Japó.
En un descampat entre les nombroses empreses que hi ha al llarg del carrer, ple de cotxes, caixes de plàstic, trossos de tub i altres materials de pesca, uns quants filipins, enfundats en granotes desgastades, protegits amb cascos vermells de plàstic i caminant treballosament amb botes de plàstic, reordenen unes quantes gàbies de pesca del cranc, seleccionant aquelles que s’han de reparar i preparant les que són correctes per a ser embarcades de nou en un dels vaixells cranquers que esperen amarrats al moll del davant.
Uns quants corbs segueixen els moviments dels filipins des de la caixa d’una camioneta rovellada, esperant poder fer-se amb algun tros de peix. Quan un dels filipins s’hi apropa, els corbs emprenen el vol de seguida, però només per a situar-se altre cop, atents i vigilants, sobre uns posts de fusta embreada en un racó del descampat.
Al moll, unes quantes xarxes reparades, apilades en petites muntanyes, esperen ser transferides de nou als respectius vaixells que hi esperen amarrats. Les grues pugen i baixen material per a preparar els pesquers per a la seva propera sortida. Davant del moll d’una de les empreses, un dels treballadors se m’apropa intrigat per la meva pròpia curiositat. L’home, amb una granota de color marró que li protegeix tot el cos i una gorra de beisbol rosegada pel pas del temps que li protegeix la calba, em pregunta què vull. Quan li explico que només sentia curiositat per a saber com funcionava la indústria de la pesca a Kodiak, l’home s’estranya que a algú que no sigui pescador li pugui interessar:
–Pots pujar a les oficines i demanar que et deixin veure l’interior.
Les oficines són dalt d’unes estretes escales, darrera una petita porta metàl•lica que dóna a Shelikof Street i que té pintades amb lletres majúscules sobre el fons metàl•lic de xapa blava de la façana el nom de l’empresa: ALASKA PACIFIC SEAFOODS.
Al segon pis em trobo en una ampla sala amb unes quantes taules i cadires arrenglerades prop d’unes finestres. Uns quants treballadors, russos pel seu aspecte i la sonoritat de la llengua amb què parlen, hi estan esmorzant. Un d’ells parla en un telèfon de monedes en un racó. Els pregunto on són les oficines, i m’assenyalen una porta en un racó. Baixo encara un tram d’escales i en torno a pujar un altre fins que arribo finalment en un replà amb una porta i un rètol ben gran enganxat sobre aquesta que indica clarament que he arribat a les oficines. Davant d’unes finestres que donen directament sobre el moll de l’empresa amb uns quants pesquers esperant per a sortir, hi ha tres taules amb ordinadors i plenes de papers. Una de les tres dones que les ocupen s’aixeca de la cadira i em demana què vull. Li dic que un dels seus treballadors m’ha suggerit de pujar aquí i demanar de poder veure el funcionament intern de la fàbrica. Que ella sàpiga, això no es fa, però ho demana al seu superior, que és en un despatx annex. L’home, de front clar i gros bigoti sota un nas de ganxo, surt al cap de poca estona i em respon el mateix, que allò no és una cosa que facin normalment, però que si vull puc tornar més tard i preguntar-ho quan hi hagi feina:
–Vine a dos quarts de set –em recomana–.. Llavors segurament ja hauran tornat els vaixells de la seva pesca i hi haurà feina Demana per en Ben.
Quan torno a ser a la sala on els russos estan acabant d’esmorzar, m’adono que en una de les taules hi ha un termos amb cafè, gots de cartró, culleretes de plàstic i sucre, i autèntica crema de llet. No deixo passar l’ocasió, i quan surto de nou al carrer ho faig amb un cafè fumejant en un got de cartró a les mans i el ferm propòsit de tornar a ser aquí a dos quarts de set del vespre per a entrevistar-me amb en Ben.

Puntualment torno a l’Alaska Pacific Seafoods per a trobar-me amb en Ben. Aparco el cotxe a prop, pujo per les escales com qui ja es coneix casa seva i m’arribo fins a les oficines. La porta és tancada i quan hi pico no respon ningú. Baixo per les escales internes fins a l’interior de la fàbrica, on dos o tres toros feinegen traginant caixes d’un lloc a l’altre. Pregunto a un rus si sap per on para en Ben i m’assenyala unes escales metàl•liques que pugen cap a una sala que domina la planta de la fàbrica. Pujo les escales i entro a la sala que hi ha dalt de tot.
En Ben és un filipí d’uns cinquanta anys, amb grans ulleres i cos petit però cepat, vestit amb una jaqueta de caça de camuflatge que el protegeix del fred que impera dins la fàbrica. És assegut amb un vas de cartró ple de cafè a les mans, parlant amb dos altres filipins d’una edat similar, drets vora seu. Són els seus ajudants. La sala té uns quants finestrals que donen a la nau de la planta processadora. En una de les parets hi ha tot d’abrics penjats. Sembla que sigui una sala de descans, i aquest deu ser el seu moment de relaxació.
Mentre li explico a en Ben el que m’han dit a l’oficina al matí, aquest em mira per sobre les grosses ulleres, romanent assegut:
–Però si no hi ha feina, ara –contesta sorprès.
–Ah, no? I quan n’hi haurà?
–A les deu o més tard. Torna a les deu. A les deu –i m’avia cap a la porta. Diu quatre paraules a un dels seus companys, i aquest, que es diu Frido, m’acompanya a la porta. Recull una xarxa per als cabells d’una caixa d’un racó i me la dóna.
–Normes de l’empresa. Quan tornis, posa-te-la.
En Frido m’acompanya per les escales i aprofita que encara no hi ha gaire feina per a ensenyar-me les cambres frigorífiques de la fàbrica. Els toros entren dins d’una cambra freda, on hi guarden el material acabat d’envasar, i d’aquí uns altres aparells els entren a les cambres de congelació, darrera unes portes d’acer inoxidable. Aquí hi guarden la producció definitiva, en espera de passar als camions que portaran els contenidors al port, i d’aquest a qualsevol part del món. La temperatura a l’interior és de -20ºC. No m’estranya que els operaris vagin abrigats amb abrics de plomissol i gorres de llana.
–Quan tornis, vine directament a peu de fàbrica. Ja veuràs que tindrem molta més activitat –em diu en Frido abans d’acomiadar-se.

A dos quarts d’onze torno a ser a la processadora de peix. Ara sí que hi ha activitat, i molta. Els filipins dels toros treballen a una velocitat frenètica, apilant i separant grans caixes de plàstic que contenen els peixos ja processats. A la planta, al voltant de les cintes transportadores d’una gran màquina que ocupa la meitat de la processadora, hi treballen una setantena de persones. Reconec les grosses ulleres i la jaqueta de camuflatge d’en Ben. Gesticula enormement i apressa els treballadors perquè no perdin el ritme. En Frido és al seu costat, indicant-li algun treballador que no acaba d’anar prou ràpid. Els dos em reconeixen i se m’apropen. En Ben em mira el cap i veu que ja duc la xarxa pels cabells posada. Assenteix satisfet, però afegeix imperativament:
–Pots mirar, però no parlis amb ningú. I res de fotografies. Tenim feina.
I tant si en tenen. Mentre en Frido s’encarrega de vigilar el personal, en Ben m’ensenya molt per sobre la disposició de la maquinària. Els peixos capturats al mar es guarden encara vius en un gran dipòsit sota la coberta del vaixell. Quan el vaixell és a port, transfereix aquests peixos a un gran dipòsit d’acer inoxidable a la mateixa processadora. Una màquina extreu els peixos del dipòsit i els disposa un a un en una cinta transportadora. Els treballadors, tant homes com dones, s’encarreguen de processar-los en diferents passos. Els homes són filipins, russos o polonesos, i les dones són totes elles filipines.
El primer operari selecciona els peixos i treu de la cinta tots aquells que no són salmons rosa (que són els que estan processant) i els llença a una altra caixa. Un altre agafa els salmons correctes i els posa un al costat de l’altre en una altra cinta. Els clava l’ull esquerre en un clau per a posicionar-los i en passar per una màquina aquesta talla el cap exactament a la distància adequada.
El següent operari talla el ventre del peix i el passa a l’operari del costat, que s’encarrega de treure-li les vísceres. Si es tractava d’una femella, un altre operari li treu els ous i els envia a una altra cinta transportadora per al seu processament. La resta de vísceres van en un dipòsit al costat de la cinta. Un cop desventrats, un operari renta els salmons amb una dutxa d’aigua i un altre els posa ordenadament en caixes de plàstic que són després tancades i conduïdes directament a la cambra de congelació. En una hora ja estaran garratibats.
Aquí només empaqueten el peix sense cap ni vísceres, i l’envien a Seattle per a l’enllaunat i el processat, perquè allà la mà d’obra és més barata que a l’Estat d’Alaska. Les fàbriques de conserva des de sempre han buscat la manera de reduir costos i, si a finals del segle XIX es va aconseguir important mà d’obra barata directament des de la Xina o modernitzant les instal•lacions amb nova maquinària, actualment l’única opció rentable per a reduir les despeses és enviar el peix a acabar d’envasar allà on sigui més econòmic o, com passa amb la Xina i Rússia, exportant directament el peix congelat perquè se’l processin ells mateixos.
La feina dins de la planta processadora no és fàcil: s’ha de fer durant la nit, després que els vaixells hagin dut les càrregues pescades durant el dia, però a més s’ha de fer ràpidament perquè el peix no es faci malbé. La pressió i l’estrès són presents contínuament en la figura dels supervisors com en Ben i en Frido i, per si això no fos suficient, tot això s’ha de fer sota una dutxa constant d’aigua salada que neteja la sang i les restes de peix de les cintes transportadores. Tots els treballadors porten botes de goma i pantalons i davantals impermeables, però la pudor de peix que deu acompanyar-los a casa quan acaben la feina segur que no s’esborra amb simple aigua de mar.
La vida dels pescadors que proveeixen les processadores amb el peix que preparen tampoc no és gaire fàcil. Quan surto fora hi veig el vaixell que ha dut els salmons que estan esquarterant a l’interior. Una enorme màquina succiona els peixos que hi ha dins la bodega del vaixell. L’activitat dels peixos encara vius, la força succionadora de la màquina i l’aigua que aquesta hi torna a aplicar fan bullir la superfície i donen al líquid l’aspecte de cervesa amb molta escuma generada. Un pescador espera pacient que acabin de buidar tota la càrrega.
Deu tenir prop de trenta-cinc anys, i va vestit rigorosament amb l’uniforme del pescador: amples pantalons impermeables per sobre d’unes botes de goma el protegeixen de l’aigua freda de l’oceà, i un jersei de llana li dóna al cos l’escalfor que el vent de seguida roba. Una jaqueta groga impermeable penja d’una caixa propera.
Dos companys seus feinegen per coberta. Avorrit, em parla mentre li buiden la bodega. Li pregunto quant de temps han estat a la mar aquesta última sortida.
–El vaixell només torna a port un cop té la bodega plena –m’assegura–, però si en un màxim de tres dies no l’hem pogut omplir tornem cap aquí, perquè sinó el peix es fa malbé.
–I això que teniu ara és la pesca d’un sol dia?
–Sí. Un sol dia, però un bon dia.
A la bodega hi caben fins a trenta tones de peix, o sigui que realment sí que ha estat una bona jornada. En aquesta època la pesca és bona perquè el salmó arriba a la costa per a remuntar els rius, i només han de navegar fins a dues hores i mitja del port, llençar les xarxes i recuperar el botí. Però hi ha dies que han de viatjar fins a setze hores per a arribar al lloc de pesca. I sovint la quantitat que n’extreuen no és suficient per a tornar fins l’endemà o el dia següent, però en unes aigües tan riques difícilment tornen a port sense res.
La recompensa no és sense treball i perills, però. La hipotèrmia i les grans onades que poden escombrar una coberta són els principals factors a tenir en compte quan es navega per aquestes aigües, però a part de l’equip impermeable, tots els pescadors porten encara un ítem més, ben a l’abast de les seves mans.
–La Black Vickie –m’ensenya el pescador traient-se un ganivet d’una funda del cinturó–: la millor amiga del pescador.
El ganivet té un mànec de plàstic negre i una fulla flexible amb serra. És de la marca Victorinox, i d’aquí li ve el nom abreviat. «Cap de nosaltres», m’assegura, «no s’atreviria a sortir sense aquesta eina -m’explica-. ja sigui un tros de corda, una xarxa enganxada, o per obrir un peix, no hi ha res millor que una Black Vickie».
Els pescadors de Kodiak solen ser gent que ha nascut a Kodiak i que fa molts anys que naveguen per aquestes aigües. Al contrari de la feina que es fa a les processadores, que pot aprendre’s fàcilment, la vida del pescador demana tanta experiència que es fa difícil que s’ofereixin feines de temporada a gent inexperta. Els vaixells són propietat dels capitans o conjunts de la tripulació, normalment tres o quatre persones, però qui decideix què s’ha d’anar a pescar és la companyia processadora amb la qual han signat el contracte de treball. Simplement van a buscar el que la companyia els demana:
–Si ara ens diuen que toca pescar el salmó rosa, anem a buscar el rosa, perquè és el que la companyia està processant ara. Però preferiríem un peix més rentable:el rosa ens el paguen a catorze centaus la lliura, i el vermell en canvi a setanta centaus la lliura.
Encara que sigui una feina tan sacrificada, és una feina que realitzen uns 2.700 residents de l’àrea de Kodiak cada dia. I unes 1.200 persones més treballen en les plantes processadores. Tota aquesta quantitat de gent aconsegueix extreure del mar i posar a taula quantitats increïbles de peix. El 1995 es va arribar al rècord històric de més de quaranta-nou milions de salmons capturats.
Aquesta quantitat ingent de peix possiblement no podria ser mantinguda si no fos per la feina de la KRAA, la Kodiak Regional Aquaculture Association, una associació pagada pels propis pescadors que s’encarrega de mantenir un programa de millora de la pesca de Kodiak. Entre altres coses gestiona els criadors de Kitoi Bay i Pillar Creek, i omple fins a disset llacs de l’arxipèlag amb alevins per tal de mantenir la viabilitat de la pesca de Kodiak.
En unes modernes instal•lacions de Near Island la Fishery Industrial Technology Center i la Kodiak Fisheries Research Center s’encarreguen de tasques de més investigació sobre nous mètodes per a regular la pesca, el processament i la distribució dels productes del mar, i trobar noves aplicacions als productes derivats com per exemple la creació d’una pols de proteïna de peix per a ajudar a les poblacions tercermundistes que passen fam.
La pesca del salmó no és l’única que atrau l’atenció dels pescadors de Kodiak. Quan les tornades dels salmons van començar a declinar a les dècades del 1950 i 1960, els pescadors locals van reconstruir i adaptar les seves barques per a entrar en la lucrativa pesca del cranc. Més endavant es van construir vaixells més grans especialitzats que permetien endinsar-se en mars no protegits. Durant els anys 1960s i 1970s la pesca del cranc va anar en augment, fins que a partir del 1983 la població de cranc va començar a declinar. Canvis en la temperatura de l’aigua, un augment de la predació, malalties i la pesca comercial van conjuminar-se per a apropar el cranc vora l’extinció, i actualment els cranquers de Kodiak han d’anar a buscar la seva pesca al mar de Bering.
Hi ha quatre espècies comercials de cranc, però la més gran de totes és el Cranc Rei (Paralithoides camtschaticus), que normalment pesa prop de tres quilos i té unes potes llargues i espinoses. El més gran pescat mai, però, tenia una edat d’uns trenta anys, pesava onze quilos i mesurava quasi dos metres de llargada.
Podria semblar que tota aquesta pesca, aparentment sense control però totalment gestionada per l’administració, és un aprofitament dels recursos d’Alaska com pugui ser l’extracció del petroli, un espoli a gran escala. Però els pescadors es limiten a recollir els peixos que any rere any tornen, i tornaran, als seus llocs de cria. Tal com diu un dels representants de la Kodiak Regional Aquaculture Association, «els salmons retornen a l’oceà, s’alimenten d’arengades, anxoves, calamars i altres. Recullen els fruits de l’oceà, escampats per milers de quilòmetres quadrats d’aigua, i miraculosament tornen per a compartir aquestes riqueses amb les àligues, orques, óssos, guineus i, afortunadament, nosaltres».

Óssos a Chilkoot River, Alaska

2009-10-22T21:24:00.001+02:00

Trenta minuts. Aquest és el temps que em dono com a màxim per a esperar que algú em porti fins a Chilkoot River. M’estic a la sortida del poble, a la carretera que va cap al port. Són les set del vespre, però encara queden tres hores ben bones de llum. De la mitja dotzena de cotxes que passen, cap d’ells no s’atura. Sóc a punt de desistir, quan ja m’he estat esperant vint-i-nou minuts, que para una camioneta vella i atrotinada, conduïda per un parell de hippies de tercera edat. Viuen a la badia de Lutak, o sigui que Chilkoot River els queda de passada, i accedeixen a portar-m’hi. Pujo al seient del darrera, entre les compres de la setmana i un bulldog de cara aixafada que insisteix en posar la seva boca bavosa damunt la meva falda. La conversa es limita a poc més d’un intercanvi de salutacions i la indicació de quina és la meva destinació. La resta del temps el silenci l’omple una cassette amb música de Joan Baez.
Em deixen on el Chilkoot River, desemboca al mar. La carretera de la costa travessa el riu a través d’un ample pont, des de dalt del qual puc veure un parell de foques que s’alimenten dels salmons que aprofiten la marea per a remuntar més fàcilment el riu. La carretera que duu al llac ressegueix el riu pel marge esquerre, i quan la segueixo descobreixo on anaven els cotxes que han passat pel meu davant mentre m’esperava al poble. Molts d’ells són aparcats al costat de la carretera, i molts dels seus propietaris estan enfonsats fins a la cintura en les aigües remogudes del riu. Estan pescant els salmons rosa o geperuts (Onchorynchus gorbuscha) que remunten les aigües a milers. El riu té uns trenta metres d’amplada, però tots els pescadors es concentren a pocs metres de la ribera, o prop de les grans roques que marquen el riu com les clapes d’una serp. El lloc és idíl•lic, amb aigües netes lliscant sinuosament pels meandres del riu, emmarcat en un bosc d’altes pícees a la falda de muntanyes escarpades. Per als pescadors, el lloc no és només idíl•lic sinó que és el paradís: n’hi ha tants de salmons, que no cal ser un expert per què piquin. «Simplement llences la canya i esperes que un dels peixos piqui. I no triguen a fer-ho», m’assegura un d’ells.
No és estrany que hi hagi tants salmons. Riu amunt hi trobo una presa de recompte, feta amb barres de ferro clavades al riu. Durant el dia, biòlegs del Servei de Caça i Pesca aixequen uns quants barrots que permetin el pas dels peixos, i compten tots els que hi passen. La tanquen a la tarda i la nit, i els salmons l’únic que poden fer és esperar-se fins a l’endemà al matí, cosa que aprofiten tant els pescadors com els óssos. Avui els biòlegs han comptat prop de tres mil peixos, però comparat amb finals d’agost, quan les aigües bullen literalment d’activitat, aquesta quantitat és molt petita.
El capvespre avança ràpidament i la llum disminueix a cada minut quan sóc de nou prop del pont. La poca llum que encara hi ha queda filtrada pels núvols que amenacen pluja i donen a l’ambient una tonalitat blavosa que inunda el bosc proper. A l’altra banda del riu, on s’aboca al mar, caminant tranquil•lament per la platja, hi puc distingir un animal. En un principi sembla un gos, però un cop d’ull amb els prismàtics em permeten distingir la gepa característica d’un ós bru. Una visió fugissera, perquè no triga a quedar amagat per uns arbustos que m’impedeixen la visió. Ha estat tan ràpid que no li he pogut fer ni una foto.
Intento apropar-m’hi. El bosc és en fosc silenci. Només sento la distant remor de les ones del mar. De sobte, però, a la meva esquerra sento un moviment entre la bardissa. En girar-me, només veig unes branques baixes que tornen a la seva posició. L’ós és un poderós mobilitzador, que dóna força als escarransits, anima les cames dels cansats i aguditza l’enginy dels babaus. En el meu cas, em fa apressar el pas per a allunyar-me’n, sense deixar de mirar cap enrera. M’agradaria veure un ós, però només si ho faig des de lluny. El qui ha remogut les bardisses havia de ser un animal gros, i estic segur que era un ós quan uns metres més enllà veig una mostra evident del seu pas recent. A la pel•lícula de Jean-Jacques Annaud, un dels dos caçadors que persegueixen al poderós plantígrad protagonista de la pel•lícula és capaç de determinar l’hora en què ha passat l’ós simplement comprovant la temperatura d’una deposició amb la part interna del canell. A mi no em cal fer-ho. Sé perfectament que aquell excrement no té més de cinc minuts pels fils de vapor que s’hi aixequen en l’aire fresc del capvespre. A més, sense ser especialista en la matèria puc dir fàcilment que la dieta d’aquell ós. El color de les baies mal digerides i unes restes d’espines de salmó són prou reveladors.
Prop del pont trobo un ciclista que està mirant l’altra riba amb prismàtics. Només quan em fixo en l’esprai antióssos que penja del seu cinturó veig que no es tracta d’un ciclista qualsevol. Es diu Anthony Crupy i és biòleg d’óssos com en Robert Livingood. M’explica que treballa per al Servei de Caça i Pesca en la reeducació dels óssos problemàtics, i està resseguint amb els binocles les evolucions de l’ós caminant per la platja. M’explica que coneix la història específica d’aquell ós particular. Té dos anys i mig i fa unes setmanes va entrar al galliner de la granja que tenim davant nostra a l’altra banda del riu, i en va matar totes les gallines. El granger volia matar l’animal, és clar, però l’Anthony el va convèncer per què li deixés provar un experiment. Va decidir instal•lar una tanca electrificada al voltant del galliner. El granger ha comprat noves gallines, i les ha col•locat al galliner, i aquesta nit és la que provaran si la tanca funciona.
–S’hi està apropant –em xiuxiueja l’Anthony.
L’ós ha anat resseguint la platja i al final s’ha trobat davant la granja i va directe cap al galliner. L’Anthony està nerviós, no del tot segur que el seu invent funcioni. L’ós sembla que dubta a l’hora de recórrer els últims metres, rodeja el galliner, aixeca el musell i ensuma l’aire. S’hi aproxima subreptíciament, com una guineu a mitjanit, i intenta entrar-hi. Aleshores es veu una llum en la foscor creixent, com un flaix sobtat. L’ós salta enrera amb un crit de dolor, i l’Anthony al meu costat també salta. «Ha funcionat! Ha funcionat!», crida. L’ós torna de nou a escometre la tanca, i altre cop rep una descàrrega. No en desitja una tercera i abandona el galliner sense entendre encara què ha passat, però convençut que no hi tornarà.
–Aquest ós acaba de salvar la seva vida –em confessa l’Anthony–. Si la tanca elèctrica no hagués funcionat, el granger hauria acabat matant-lo.
–Jo em pensava que a Alaska els óssos estaven protegits.
–Només als Parcs Nacionals o Reserves de Caça. Aquí a Haines encara es poden caçar. Cada habitant de la regió pot matar un ós cada dos anys. I molts caçadors aprofiten aquesta oportunitat.
Hi ha una dita a Amèrica que diu que «Un ós alimentat és un ós mort». Pel que sembla, és totalment certa. Dels trenta-dos óssos que l’Anthony ha estudiat, només en queden deu. La resta els han matat o bé han hagut de marxar forçats per la pressió humana.
–Oh, no! Ara creua la carretera! –exclama l’Anthony assenyalant l’ós.
Uns cotxes que passaven en aquell moment per la carretera ja l’han vist il•luminat pels seus focus. En veure’s sorprès, l’ós ha entrat al bosc. Normalment, s’esperaria allà fins que haguessin passat els cotxes, per a tornar a baixar i dirigir-se cap al riu, però els cotxes s’estan allà esperant que torni a baixar per a veure’l.
–No, no! Ara es quedaran aquí i no deixaran marxar l’ós! –es queixa l’Anthony. No li interessa que gaires cotxes vegin aquest ós. Si vol arribar a reformar-lo, l’ós ha de tenir la mínima interacció possible amb l’home.
Decidit a demanar als conductors que se’n vagin, l’Anthony travessa el pont. L’acompanyo, i quan hi arribem, davant del bosc on ha entrat l’ós ja no hi ha cap cotxe. S’han cansat d’esperar que sortís.
–Tu queda’t aquí i vigila que no surti. Jo aniré al pont a veure si ha creuat el riu –em diu mentre munta de nou a la bicicleta.
Em quedo allà palplantat al mig de la carretera, en la foscor cada cop més profunda, mirant cap al bosc i esperant veure un ós que acaba de rebre dues sessions d’electroteràpia. Passats uns minuts, vaig cap al pont per a trobar-me amb l’Anthony. L’ós ha sortit per una altra banda, i l’Anthony ja l’està observant sota el pont. Al costat de l’aigua, el plantígrad comença a alimentar-se de salmons.

Alaska Chilkat Bald Eagle Preserve

2009-09-22T21:45:00.001+02:00

Ja he caminat molta estona pel costat de la carretera que va cap a la Chilkat Bald Eagle Preserve, però cap dels cotxes que passa no s’atura davant del meu polze dret alçat. La majoria dels vehicles que passen són autocaravanes de vells carques que es dirigeixen cap al Canadà, però també hi ha algun turisme que va força carregat de gent i fins i tot alguna camioneta que té lloc de sobres però no vol parar. Però tinc ganes de veure alguna àliga de cap blanc, el majestuós símbol alat dels Estats Units, i la reserva és el millor lloc del món per a veure-les. Agost no és un mes tan bo com octubre o novembre, però vull intentar-ho.
Per més que aixeco ben clarament el dit i intento somriure confiadament, no hi ha cap cotxe que s’aturi. Mentre camino per la banda dreta em fixo amb les cases que queden a peu de carretera. La majoria tenen el seu jardinet d’herba espessa ben cuidada. Algunes l’han substituït per petits horts on, aprofitant les llargues hores contínues de llum, s’arriben a fer unes verdures de mides increïbles.
Quan ja fa una hora i mitja que camino i començo a maleir tots els cotxes que segueixen endavant sense parar, n’hi ha un que afluixa la marxa i s’atura una mica més enllà. És una ranxera Toyota Tacoma negra, la meva única oportunitat. Corro cap al cotxe abans que el conductor no canviï de parer. La caixa descoberta del darrera és plena de troncs serrats, un bidó de plàstic de vint litres i uns cartrons.
Quan arribo esbufegant a nivell del conductor, el primer que en veig són els braços, tatuats amb dibuixos policroms com els d’un yakuza japonès. Una barbeta roja abandonada, un cabell ros i llarg entaforat sota una gorra de beisbol amb la visera girada protegint el clatell i una samarreta blava amb dibuixos d’unes deesses hindús psicodèliques em saluden des del volant i em pregunten cap on vaig. La fila del conductor no és gaire tranquil•litzadora, però després d’esperar tant de temps que algú parés, ara no és hora de ser primmirat.
–Cap a la reserva de Chilkat –responc esperant que ell també hi vagi. Només faltaria ara que l’únic cotxe que ha parat no anés cap aquella direcció.
–Quina part de la reserva?
Bé, en allò sí que no hi havia pensat. Havia cregut que qualsevol lloc de la reserva seria bo per a veure àligues, però la reserva s’allarga des de la milla 9 fins a la milla 32, i per força hi ha d’haver uns llocs més bons que d’altres per a l’observació de les aus. El conductor reconeix el dubte a la meva cara i soluciona el problema.
–Cap problema! Et portaré fins als Council Grounds. Allà és un dels llocs més bons per a observar les aus. I et serà més fàcil trobar un cotxe que et pugui dur de nou cap al poble. Puja per l’altra banda.
Quan obro la porta del copilot, em trobo que l’individu està traient el material del seient de l’acompanyant i l’apila desordenadament al darrera. Entro quan està movent un enformador, amb mànec de fusta i una punta d’acer molt i molt afilada.
–Tranquil, no és una arma –s’afanya a dir.
M’asseguro el cinturó i tirem endavant. La carretera segueix el riu Chilkat durant la major part del trajecte. En alguns punts del riu, ancorades a la ribera, hi ha rodes de pales que giren sense parar. Estan construïdes amb el mateix disseny que les tradicionals usades pels indis, amb grosses pales de malla que es mouen amb el moviment de l’aigua i capturen els salmons que pugen riu amunt. Formen part d’un estudi de l’Alaska Department of Fish and Game, els biòlegs del qual capturen els peixos amb aquest mètode tradicional i altament eficient, els mesuren, els marquen i de vegades els posen un petit radiotransmissor i tot per a seguir-los abans de tornar-los a l’aigua. D’aquesta manera els estudis per ràdio poden abocar alguna llum, per minsa que sigui, sobre la ruta i el temps de la migració, i les etiquetes que els marcaven i que queden a terra un cop morts després de fresar, poden servir per a estimar-ne la població.
En contra del que he pogut pensar en una primera impressió, el conductor és dels millors guies que hauria pogut tenir. En Robert Livingood (Bob per als amics) és biòleg especialitzat en óssos. Dels trenta cinc anys que té, n’ha passat quinze estudiant el comportament dels plantígrads i es guanya la vida escrivint-ne articles en revistes de natura i fauna. Com molts dels habitants d’Alaska, és de fora de l’Estat, o com diuen aquí, del downsouth o dels Lower 48. Tal com diu ell, després de treballar un temps a Glacier Park, venir a Alaska per a estudiar els óssos era inevitable.
–Alaska té la major població d’óssos grizzly de tot Amèrica del Nord, i la natura encara s’hi pot considerar verge. Això significa que les probabilitats de trobar un ós i trobar-lo amb un comportament no afectat per la presència de l’home són molt més altes que en qualsevol altre lloc.
En Bob va venir a Haines de vacances amb la seva dona, també biòloga interessada en óssos. Durant una excursió per a observar-ne van trobar-se un home que ja n’estava seguint un parell amb binocles. Aquell home resultà ser un professor que estudiava el comportament dels óssos i que justament necessitava un parell de biòlegs per a ajudar-lo a començar una investigació més àmplia.
–Va ser dit i fet. Ens va acceptar i en una setmana ja havíem trobat un terreny. Construir la cabana va dur més temps, però ara no ho canviaria per res del món. Tu saps la felicitat que dóna aixecar-te al matí i trobar-te al davant d’un llac immaculat, envoltat de natura per totes bandes? Ah! Espera, he de parar aquí!
En Bob disminueix la marxa i s’atura al costat d’una font a peu de carretera, un rierol que cau del vessant de la muntanya. Baixa del cotxe i agafa el el bidó buit de la caixa de la ranxera i l’omple amb l’aigua.
–La millor aigua de Haines –em diu mentre es dirigeix cap al rierol amb el bidó buit.

No gaires quilòmetres després arribem per fi al pàrquing dels Council Grounds. En Bob baixa un moment per a ensenyar-me els voltants, que coneix perfectament. La vista des de l’aparcament mateix ja és magnífica. A l’altra banda de quatre tanques d’informació que hi ha sota un cobert de fusta, darrera uns salzes estilitzats, hi ha el riu Chilkat, i a l’altra riba les altes muntanyes nevades de Thakin. I just sota d’aquestes hi ha una cresta de cims més baixos, coberts de vegetació.
–A l’altra banda d’aquelles muntanyes de primer terme hi ha el llac Chilkat, que és el més gran de la regió. Diu una llegenda Tlingit que els cignes que hi havia al riu Chilkat estaven cansats de passar tant de fred a l’hivern. Van posar-se tots d’acord, van volar fins darrera les muntanyes, on només hi havia un camp de neu, i es van posar a bategar les ales. La calor va fer que la neu es fongués i va aparèixer el llac.
En Bob m’assenyala un altre punt:
–I si et fixes en aquell punt a l’altra banda del riu, darrera d’aquelles altes muntanyes, allà comença la reserva natural més gran del món. Hi ha els parcs de Glacier Bay, Kluane, i Wrangell-St. Elias, una extensió verge de valls desconegudes. I allà hi ha la cresta de Chilkat, allà on hi ha aquelles cims més baixos coberts de pícees. En aquell bosc els Tlingit enterraven els seus xamans. Ningú no talla aquells arbres. Alguns tenen milers d’anys, i és un dels millors llocs per a observar óssos. De vegades hi vaig amb un company per a seguir-los, i com que no hi va mai ningú, els óssos no tenen por dels homes, i es comporten tal com ho fan els óssos que no estan habituats a l’home.
Quan li dic que no me’n vull anar d’Alaska sense haver vist óssos, em respon somrient:
–Aleshores has d’anar a Chilkoot Lake.
–No és perillós?
–No. Gens ni mica. Només és perillós si no saps com comportar-te i no saps interpretar les intencions de l’animal. Només hi ha accidents quan la gent s’hi apropa massa. Creu-me, he vist fer coses a la gent que ni jo amb tots els meus anys d’experiència m’atreviria a fer.

És només quan en Bob marxa amb la ranxera cap a casa seva que observo que l’aparcament és buit. Ni tan sols ha passat cap cotxe per la carretera del costat mentre hem estat parlant. Camino cap a l’observatori d’àligues amb l’esperança que amb el temps que hi passi arribi algú que em pugui tornar a Haines. Per les passarel•les de fusta que hi ha instal•lades arribo a tocar del riu.
La reserva existeix perquè és l’últim lloc on les àligues poden alimentar-se de salmons a finals de la tardor. I si ho poden fer, les àligues ho deuen al riu. Cap a l’octubre, a Haines ja hi neva, i el riu Chilkat, com molts altres de la regió s’hauria de gelar. Però just en aquest punt, on conflueixen els seus afluents Kleheni i Tsirku, el riu Chilkat no es gela.
Aquests dos afluents tenen uns ventalls al•luvials que acumulen l’aigua fosa de les glaceres durant la primavera i l’estiu sota terra, on queda protegida del fred exterior uns cinc graus per sobre del punt de congelació. A la tardor, aquest aigua més calenta s’escola avall i evita que l’aigua del riu Chilkat es glaci en aquest tram. Els salmons chum (Onchorynchus keta), anomenats també dog salmon perquè s’utilitzaven per a alimentar els gossos de trineu, aprofiten aquesta obertura del riu per a fer la migració més tardana que es coneix, a finals de la tardor. És aleshores que els arbres de la vora del riu Chilkat s’omplen de milers d’àligues de cap blanc arribades de tot Alaska i part del Canadà per a poder alimentar-se amb l’última migració de salmó que els ofereix la natura abans de ser sorpreses per l’hivern.
Tot i que es tracta del símbol dels Estats Units d’Amèrica, no es pot dir que els americans hagin tractat gaire bé les àligues de cap blanc. A Alaska se’n van arribar a matar 128.000 per a protegir els salmons, pensant que elles eren les culpables de les pesques pobres. Als Lower 48, les grans quantitats de DDT utilitzades als conreus van anar pujant per la cadena tròfica fins a quedar-se al punt més alt, als cossos de les àligues. Quan una parella d’aquestes ponia un ou, la seva closca era tan prima per efectes de l’insecticida que es trencava quan els adults s’hi posaven a sobre per a donar escalfor. A partir de la prohibició de l’ús de DDT, el nombre d’àligues va anar en augment, però sobretot gràcies al trasllat d’unes quantes àligues d’Alaska fins als Estats meridionals.
A diferència de l’home blanc, els Tlingit Klukwan, els antics habitants de la zona, sempre han reverenciat les àligues. Ells van ser els primers en veure l’espectacle de la reunió anual d’àligues als Council Grounds. Van ser les àligues qui els van guiar fins a aquesta terra abundant en salmons, i l’àliga segueix sent un símbol fonamental en la seva cosmogonia. Van ser aquests indis Tlingit els que van batejar el lloc amb el nom de Terres del Consell, perquè s’imaginaven que les àligues es reunien aquí un cop l’any per a celebrar un consell on decidien el futur de tots els éssers vius.
Les àligues són considerades pels Tlingits la meitat de tot el que existeix, sent l’altra meitat els corbs. Com una espècie de Yin-Yang americà, els Tlingit ho classifiquen tot en un dels dos grups, fins i tot a ells mateixos. La població Tlingit està estructurada en una forta societat matrilineal. Tothom pertany a la meitat corb o a la meitat àliga, la mateixa de què forma part la mare. I per tal d’evitar l’endogàmia, cadascú s’ha de casar amb algú de l’altra meitat que no sigui parent. Segons una llegenda Tlingit el corb, l’organitzador del món, va dir a l’àliga, el seu contrari: «Ara et faré amb el cap i la cua blanques, però el cos negre. Així, quan volis, tothom veurà que s’han de casar amb un altre color».
No puc dir que vegi la varietat de colors de les àligues. Des de la plataforma d’observació sí que veig algun corb ocasional, deixant ressonar el seu crit llastimós per sobre el riu, però no apareix cap àliga. A la tardor se n’hi poden arribar a acumular fins a cinc mil a la vegada, totes disposades sobre els àlbers sense fulles, com ornaments de nadal en un arbre al•lopècic. I això que a la vall de Chilkat hi viuen tot l’any només unes tres-centes parelles. Però a través de l’ullera de llarga vista que hi ha instal•lada a l’observatori no en veig ni una, encara que hi estic mitja hora resseguint la línia dels arbres i mirant el cel de tant en tant.

Tànger

2009-08-26T20:51:00.024+02:00

Vella, moderna, africana, europea, caòtica Tànger. Com totes les ciutats d’Àfrica, Tànger es lleva molt abans que el sol. Molt abans que les primeres llums del nou dia colpegessin amb contundència la costa del Nord d’Àfrica, els vells vaixells de pesca ja retornaven amb les captures de la nit. El dia em va sorprendre al port, quan els pescadors estaven acabant de descarregar el peix i el cobrien amb gel en caixes de plàstic. Les barques estaven amarrades unes al costat de les altres en un amuntegament que amb prou feines deixava espai per a passar a les que acabaven d’entrar. Les boies de plàstic ataronjat, els perfils blavosos, verds i blancs de les barques de fusta i metall, les caixes de plàstic apilades sobre coberta i els impermeables grocs embrutits de sal i restes de peix dels pescadors que feinejaven creaven una simfonia de colors que hauria inspirat sens dubte a Henri Matisse si l’hagués vista durant el viatge que va fer a Tànger el 1912. Les tripulacions que ja havien descarregat tota la càrrega arreglaven les grans xarxes al costat mateix de la barca. Alguns, els més joves, es recuperaven de la nit de treball dormitejant sobre les xarxes ja esmenades, apilades sobre el moll en grans monticles que servien de coixí rígid, matalàs incòmode i flassada escassa.
A l’extrem del port, les caixes plenes de peix havien passat a la llotja, i aquí eren escampades pel terra o apilades en altes columnes classificades pel contingut. Els marxants revenien el producte, regatejant sobre el preu final amb els clients que esperaven endur-se el peix cap a les seves botigues. Les caixes venudes eren arrossegades pel terra i a força de braços pujades als tricicles motoritzats amb què els transportistes podien moure’s pels carrerons estrets i tortuosos de la medina. Una de les motocicletes, de marca xinesa, amb prou feines podia avançar carregada amb sis caixes d’arengades, dues caixes vessants de gambes i un enorme marlí amb la punta de la llarga espasa enfundada en un precari tros de porexpan. En un extrem del carrer davant de la llotja, un home llençava les restes invendibles del peix fragmentat en dos grossos contenidors d’escombraries i les apilava sobre les restes dels dies anteriors. Sota el sol africà, la fortor del peix podrit atreia bandades de gats famèlics que rondaven els voltants.
L’activitat del port contrastava amb la tranquil·litat que, uns metres més enllà, hi havia vora el mar. Caminant sobre la fina sorra de la llarga i ampla platja que voreja tota la badia de Tànger, allò em va semblar un desert. L’activitat, aquí, començaria unes hores més tard. Només podia veure un vagabund que dormia sobre la sorra al costat d’una paperera trencada i una parella que s’enjogassava en la intimitat de la immensa platja. Vora l’aigua, allà on la humitat compactava la sorra, una quinzena de joves jugaven a futbol descalços.
Davant la platja, resseguint-la en tota l’extensió com si es tractés d’una avinguda a la Côte d’Azur, l’Avenue d’Espagne era un agradable passeig ombrejat per palmeres. A la banda de la platja, restaurants i discoteques que s’omplirien al vespre. A l’altra banda, grans edificis desangelats de vàries plantes que s’eleven orgullosos cap al cel sense núvols com fars que miren cap al futur. Els anomenats gratacels de haixix, construïts en bona part gràcies als diners del comerç il·legal d’aquesta droga cultivada a la zona propera del Rif, s’extenen cap al Sud on la ciutat de Tànger ha trobat el seu possible creixement.
Tornant per l’avinguda, vaig entrar a la medina, la ciutat antiga, per la porta de Bab el Bahar, al costat d’una torreta de la muralla encara conservada. Sobre la dovella de maons plans de la porta, un rètol en francès i àrab indicava el nom d’una farmàcia. La modernitat sobre l’antiguitat. Occident i orient vivint en harmonia. Al costat mateix de l’entrada, una botigueta amb un gran anunci de Coca-Cola venia panets kesra, llegums i refrescos enllaunats.
Tortuosa, caòtica, sorollosa, viva i sorprenent, la medina de Tànger m’oferia totes les sensacions que una ciutat marroquina pot aportar. El nas se m’omplí de múltiples olors exòtiques que em revitalitzaven els sentits: la taronja amb canyella dels venedors ambulants, les espècies de l’aire asfixiants de les cuines dels petits restaurants populars que començaven a preparar el dinar, l’acre olor d’aixelles brutes de les concentracions humanes al mercat, el resclosit de les parets humides de les entrades als hammams, l’aire amarat d’oli i de gust de sèsam de les petites cuines on preparen xebàquies amb mel, els orins de gos que marquen el territori a gairebé cada cantonada i la fortor de peix podrit d’alguns racons oblidats.
Mentre vagabundejava sense rumb pel laberint de la medina, assaborint amb set cada imatge i cada nova impressió, la vista se m’omplia de la mateixa riquesa que ja m’havia entrat pel nas: la varietat de colors del cuir tractat de les sandàlies i babutxes penjades en cordills a la porta d’una botiga, l’amuntegament caòtic de quincalla sense valor dins els basars per a turistes, l’alegria de les parets i portes pintades amb colors clars, la folclòrica vistositat de l’aiguador del soc, amb el cap entaforat sota un barret que semblava una mampara de làmpada folrada de borles acolorides, els melons, plàtans, pomes, raïm i préssecs de les parades de fruita del mercat cobert, els contenidors d’olives de la parada del costat, el vermell de la carn penjada en ganxos a la parada del davant i la diversitat acolorida dels vestits i mocadors de les dones que anaven a comprar.
I amb la mateixa diversitat amb què se m’omplien les narius i els ulls, van començar-se a omplir les meves orelles dins la tumultuositat de la medina amb una cacofonia de cants de gall, de gossos bordant, ecos llunyans de botzines del trànsit de la ciutat extramurs, el carburador espatllat d’algun tricicle motoritzat, les converses animades del regateig d’una compra o les passes que ressonaven en les parets laberíntiques.
Aclaparat per la riquesa olfactiva, visual i auditiva de la medina, vaig decidir descansar al cafè Tingis del Petit Soc. El cafè rep el nom de l’antiga ciutat romana, i probablement el Petit Soc ocupa actualment el que havia estat el fòrum romà de la ciutat. Però els romans no foren els primers ni els últims en venir aquí. Situada a cavall entre el Mediterrani i l’Atlàntic, la influència del mar va definir la vida de la ciutat des de la seva creació. Quan els fenicis van superar els Pilars d’Hèrcules que definien els límits coneguts de la civilització, van decidir que ja havien anat prou lluny i van fundar-hi Tangis el 1450 a.C. Després els romans van convertir-la en capital de la província Mauritania Tingitana i van canviar-li el nom a Tingis. Al segle V d.C. els vàndals la van ocupar i a partir d’ella es van extendre pel Nord d’Àfrica. Un segle més tard, la ciutat va passar a mans bizantines, fins que el 702 d.C., els àrabs omeies la van conquerir i la van utilitzar de base per a saltar nou anys més tard a la conquesta d’Hispània.
Un tendal abaixat protegia del sol, ja alt al cel, als parroquians del cafè. Assegut en una de les fresques cadires de vímet de la terrassa vaig demanar un te amb menta. Al cap de pocs minuts, podia assaborir la beguda nacional marroquina servida ben calenta en got de vidre. A les taules del costat, una parella de vells desdentegats, vestits amb gruixudes gel·labes de llana, discutien animadament amb un cafè entre les mans. Un noi amb vestit llarg de cotó blanc encadenava marlboros mentre xarrupava de tant en tant amb parsimònia estudiada un got de te que li duraria tot el matí. A la meva dreta, un home amb bigoti llegia amb atenció l’edició del dia de l’Assabah. Dins el cafè, a la fresca sala de parets enrajolades, espargits a les diferents taules de fòrmica, alguns homes restaven encarats davant la tele mirant l’Al Jazeera. Darrera la barra amb la màquina per als cafès, en una fotografia emmarcada l’anterior rei Hassan II abrigat amb una gel·laba sostenia un got de te.
Vaig davallar per la Rue Es Siaghine, l’antiga Decumanus Maximus romana, poblada ara per nombroses joieries, cafès i basars, fins a sortir per la porta de Bab Fahs i desembocar a la gran Place 9 d’Avril 1947. L’ampla i ajardinada plaça, té al centre aïllat per la calçada un monument de tres blocs de pedra que contenen gravat en àrab el discurs que el rei Mohammed V hi va fer aquell dia a favor de la independència. Un conjunt de banderes marroquines flanquejaven el monument per totes bandes acolorint la blanca pedra amb el vermell i verd de la bandera nacional. El que havia estat la Place du Grand Souk fins que el govern va decidir canviar-li el nom pel més reivindicatiu de la data del discurs, estava molt animada. Multitud de petits taxis, pintats de blau cel amb una franja groga, afegien color al tràfic ja difícil. Els cotxes avançaven a base de botzinades. Les venedores ambulants de figues de moro, dones cobertes per un vel i el barret de palla tradicional del rif, exposaven les millors peces de la fruita recol·lectada en grossos pots de pintura reciclats. Un parell d’homes vells i desdentegats, esnifaven rapè asseguts en un dels cafès de la plaça. Un dels tricicles motoritzats descarregava peix per a una de les botigues del mercat proper, i mentrestant dels altaveus de l’alta torre vermella i emmosaïcada de la mesquita de Sidi Bou Abib que domina la plaça, el muetzí entonava un càntic per a la segona pregària del dia.
Vaig pujar per la costeruda Rue de la Kasbah que ressegueix la muralla de la Medina fins arribar a la porta de la casba. Diferents dinasties i grups musulmans van governar la ciutat durant set segles, fins que els portuguesos, el 1471, van conquerir la ciutat en les seves incursions expansionistes i la van fortificar. Les restes encara eren ben visibles en un queixal de la muralla que sobresortia al costat de la porta. Un parell de canons encara muntaven guàrdia, solitaris i oxidats entre els merlets. Travessant l’ampla porta fortificada, de grans batents de fusta i amb forma de ferradura punxeguda, vaig entrar a la zona alta de la medina, d’on la ciutat baixava sinuosa fins al mar. Davant la treballada porta de la Gran Mesquita, dues dones de cara trista demanaven almoina assegudes a l'ombra. Dalt de tot de la medina, ornamentant-la com la pedra preciosa al centre d’una corona, Dar El Makhzen, l’antic palau del soldà construït al segle XVII, oferia una atmosfera de repòs i calma difícil de trobar enlloc més de Tànger. Situat en un edifici poc atractiu des de fora, d’altes parets llises i encalades, el palau alberga actualment el Museu d’Artesania Marroquina i d’Antiguitats de la ciutat. Per una mòdica entrada de deu dirhams, vaig poder passejar-me per les seves sales, petites però plenes de col·leccions que descrivien el registre arqueològic des del neolític fins a l’època àrab passant pels fenicis, romans i portuguesos. El nucli central, un pati rectangular envoltat per un claustre encolumnat i un terra enrajolat de ceràmica vitrificada zellij, contenia una font octogonal que refrescava l’ambient davant les habitacions ricament decorades que s’hi abocaven.

En un racó sota l’ombra del porxo, en una taula amb potes de cavallet, una noia delicada com una nina de porcellana, amb la cara emmarcada per un mocador de seda negra, netejava i classificava fragments de llànties romanes d’una excavació de Larache. Una porta en un racó em va conduir al jardí, un paradís vegetal dins la medina estèril. A l’estil dels jardins andalusos, dos passadissos enrajolats es creuaven al centre, amb una font d’aigua juganera sota una ampla pèrgola emparrada de vinya. Magraners, palmeres, baladres, acantàcies i altres arbustos i flors omplien el jardí com si es tractés de concentrar-hi la major quantitat d’espècies en el mínim espai. Una cadernera cantava entre el fullam llustrós. Dos tudons van sobrevolar els arbres en una corba gràcil i van aturar-se a reposar sobre el mur. L’aire espès de la xafogor mediterrània quedava esmorteït aquí per la brisa que bufava del fons de la badia. Vaig asseure’m en un banc de pedra davant un parterre folrat de flors. Un jardiner regava uns testos a l'altra banda del jardí. Entre els seus murs vaig sentir-me tranquil. Lluny de l’estrès de la medina, lluny dels sorolls estridents de la vida de la ciutat, aïllat de la insistència molesta dels nens del carrer que em volien fer de guia i dels adults que volien vendre'm qualsevol cosa.
Quan vaig sortir a fora, a la plaça de la Casba un encantador de serps espantava a turistes americans jubilats, tots ells amb una etiqueta al pit per a que no els confonguessin de tour. Amb poques ganes de sentir-me part del ramat, vaig deixar la medina enrera i vaig seguir la línea de la costa per sobre els penya-segats del barri de Marshan que dominen l’Atlàntic. Des d’aquí, podia veure la badia i el port. I més enllà, sorgint entre la boirina del migdia que cobria l’horitzó marí del Nord, distingia l’ombra negra de la costa espanyola i el cim gris de Gibraltar. Tànger hauria pogut ser la seva ciutat germana. El domini portuguès va durar fins el 1661 (amb una curta fase de seixanta anys de govern espanyol) quan la ciutat va ser entregada a Carles II d’Anglaterra com a dot pel casament amb Caterina de Bragança. En un discurs al Parlament Britànic, el rei Carles va declarar: “L'adquisició de Tànger s'ha de contemplar com una joia d'incalculable valor per la Corona Britànica”. Els anglesos ho van intentar. Van construir un espigó de gairebé un quilòmetre i mig de llargada i van millorar les muralles realitzades pels portuguesos. Amb el temps, la ciutat hauria pogut esdevenir un port tan estratègic com Gibraltar ho seria en un futur, però el 1684 aquest futur brillant es va veure estroncat pel setge del soldà Mulai Ismail, el segon rei de la dinastia alauita marroquina. Quan les coses van començar a anar maldades, els britànics van abandonar la ciutat, no sense destruir abans gran part de la ciutat i el port i l’espigó que tant els havia costat. Ismail va rebre així una ciutat desolada, en ruïnes i amb necessitats de reconstrucció. Tot i que es va reparar gran part de la seva infraestructura, Tànger va començar una llarga davallada que no pararia fins ben entrat el segle XIX.
Va ser aleshores, a finals del XIX, quan Tánger es va obrir al món, amb el desig de fer-se amb les noves potències europees i americanes, i van començar a arribar diplomàtics, empresaris i homes de negocis. Tànger

va començar a guanyar altre cop l’estatus de capital econòmica i comercial que havia tingut. El primer consulat dels nous Estats Units d’Amèrica es va crear a Tànger el 1821, i el primer edifici que el govern americà va adquirir a l’estranger va ser l’edifici de la legació americana, regal del soldà Mulai Suliman. Port important del mediterrani, la propietat de Tànger a l’època en què Europa es repartia Àfrica en colònies, va quedar fixada el 1925 a la Conferència d’Algecires, per la que Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, la Unió Soviètica i poc després Itàlia establien un condomini d’aquests països sobre Tànger. Tànger passava a ser així una zona internacional i port franc. La ciutat es va omplir d’espies, refugiats, contrabandistes i tota mena de personatges de novel·la negra. Molts d’aquells occidentals van construir les seves mansions al barri de Marshan, a l’Oest de la Medina, on l’aire era fresc i les vistes sobre el mar i sobre la ciutat magnífiques. El representant del soldà a la ciutat entre tots els estrangers era el Mendoub, que va construir-se una mansió sobre el penya-segat. L’edifici, ricament ornamentat, es va fer famós quan el multimilionari Malcolm Forbes, l’editor de Fortune, el va comprar i hi va celebrar els seus 70 anys convidant-hi més de 800 persones. Davant de la mansió de Forbes, ara propietat de l’estat, en un jardí protegit per l’exèrcit i la policia, un altre palau, més modest, acull al rei Mohammed VI quan ve a Tànger.
Entre els qui van sentir-se atrets pels encants de Tànger, a més dels diplomàtics i els empresaris, hi va haver els artistes: pintors com Matisse o Delacroix i escriptors com William Burroughs (que hi va escriure The Naked Lunch) o Truman Capote. Però d’entre els autors relacionats amb la ciutat, cap no n’hi ha que hi estigui tan lligat com l’americà Paul Bowles. Escriptor de la generació beat, Bowles va viure 52 anys a Tànger, fins a la seva mort el 1999, i va fer aparèixer racons i caràcters de la ciutat entre les seves novel·les. La més famosa, El Cel Protector, en convertir-se en pel·lícula per Bernardo Bertolucci va ser filmada en part a la pròpia Tànger.
La major part de la intel·lectualitat expatriada o de visita a Tànger solia passar llargues estones al cafè Hafa, a prop de l’Antic Palau del Mendoub. La brisa pujava del mar i resseguia tots els contorns de les estretes terrasses del cafè, abocat a l’Atlàntic, abans d’enfilar-se cap al cel. A les taules de fusta pintada de verd, potacurtes i inestables, colles de jovent o famílies senceres seien davant de gots de te fumejant o cocacoles gotejant suor condensada. Miraven la vista al mar o xafardejaven guaitant la gent de les terrasses inferiors. Vaig demanar al cambrer que em dugués una mica de menjar i beure. El veia pul·lulant de taula en taula, recollint gots i ampolles i posant-los cap per avall en un cistell metàl·lic, saludant clients assidus i fent-se amic dels nous. A una parella que fumava haixix al meu costat els va demanar-ne una mica. Mentre es posava la boleta a la butxaca dels pantalons, va passar pel meu costat i va xiuxiuejar-me és que sense un bon porro no hi ha qui pugi contínuament les escales. No és estrany que també hi haguessin vingut a fumar els Rolling Stones.
Al cap d’una estona el cambrer em va dur un bol amb sopa baysara, de faves i comí regada amb oli, mig panet kesra, un plat d’olives picants i un got de te. Vaig assaborir l'àpat sota l’ombra d’un dels pocs tendals que cobrien les terrasses. La resta de comensals havien de confiar en l’ombra de la dotzena d’arbres repartits per les diferents terrasses, amb l’escorça pintada de blanc i les fulles escabellades per la brisa. Sota meu, arran de mar, uns quants pescadors provaven sort amb les canyes asseguts a les roques de la costa. Més enllà, s’intuïen les formes del port. Darrera meu, la ciutat creixia imparable cap al Sud. Vaig recordar les paraules que Paul Bowles va escriure el 1958 parlant del primer Tànger que va conèixer el 1931. Es meravellava que aleshores encara fos una “ciutat atractiva i tranquil·la d’uns 60.000 habitants. La medina era vella, però els passatges i carrers eren plens de gent amb vestits exòtics i acolorits i al llarg de cada camí que duia a les afores hi creixien murs de canya de sucre, peres i geranis”.
Actualment Tànger ja ha superat els més de 700.000 habitants i la població encara continua creixent en un país en què cada any més de 460.000 persones abandonen el camp i van a provar fortuna a les ciutats. La creació del nou port de contenidors de Tanger Med atreu la gent del camp com mosques a la mel i a la vegada que el port creixerà en volum de moviment de contenidors i serà ja el port més gran del mediterrani i d’Àfrica, Tànger també creixerà convertint-se en una de les ciutats més grans del Marroc. I és possible que amb aquest creixement desmesurat acabi perdent el poc encant que encara li queda.Gran part de la població de la ciutat es concentrava a la medina quan hi vaig tornar a entrar venint del Cafè Hafa. Fosquejava, però l’activitat seguia encara amb més energia. Lluny d’estar cansats, els venedors ambulants cridaven amb més força per a vendre les mercaderies. Els venedors de moresc a la brasa havien encès ja els seus fogons de carbó i el fum acre de fullaraca de panotxa cremada omplia els carrerons estrets. Les terrasses dels cafès de l’Avenue d’Espagne estaven plenes de gom a gom. Vaig prendre-hi un te abans d’anar a dormir. Famílies senceres, grups d’amics, fumadors solitaris, nens del carrer intentant vendre’t qualsevol cosa o reclamant una almoina. Era ja tard quan vaig pujar cap a la pensió on m’allotjava, just davant del Petit Soc. Els cafès eren plens d’homes que fumaven o prenien te. O feien les dues coses. Un noi se’m va acostar i em va oferir haixix. Muy bueno señor, primera calidad. Vaig pujar a la senzilla habitació de la Pensió Becerra, en un dels antics edificis d’estil europeu. Un llit amb capçal de metall, una porta que xerricava, un armari esbotzat, una pica amb l’aixeta desencaixada. Vaig abocar-me al balcó. Tres pisos sota meu, la plaça encara bullia. Davant meu, el balcó del cafè Fuentes era ple d’homes que jugaven al backgammon i al parxís. Als terrats de la medina, les formes circulars de les antenes parabòliques es retallaven contra el cel estrellat. A baix, a peu de carrer, vaig sentir com una multitud apilada aplaudia i vitorejava. El Chelsea acabava de marcar un gol al Sunderland a través de l’Al Jazeera. Més enllà, sentia una ràdio sintonitzant música del Rif. D’una altra direcció, sentia rap en àrab. Del carrer m’arribaven les veus sorolloses de riures, discussions, xiuxiuejos i converses. De tant en tant, alguna sirena d’un gros ferri que arribava a port. Tota la vida de Tànger concentrada en una minúscula plaça. Des del balcó distingia la silueta negra del minaret de la mesquita de l’alcassaba, el campanar d’una església i la punta d’una sinagoga. Tànger multicultural. Vaig deixar la finestra oberta amb la vana intenció que l’aire espès de la nit refresqués l’habitació. Eren les dues de la nit i a través dels porticons tancats encara sentia com la vida bategava a Tànger.

Com totes les ciutats africanes, Tànger també se’n va a dormir molt més tard que el sol.

El mestre del regateig

2009-08-24T22:47:00.009+02:00

-Los bereberes, señor, hablamos con el corazón. Los árabes, hablan pensando en el dinero.
Amb cara seriosa intentant transmetre integritat, ulls de murri i somriure còmplice que ensenyava una dentadura amb uns quants buits i molt de sarro, el venedor es posava la mà dreta al cor per a reforçar la seva sinceritat. Amb un castellà après de múltiples converses amb turistes espanyols, m’hauria pogut atendre segurament amb anglès, francès i possiblement alemany, esgrimint els mateixos arguments i evocant les mateixes idees d’honestedat, seriositat i responsabilitat.
-Aquí no venem productes de poca qualitat com els que trobarà en qualsevol botigueta del soco –va continuar en el seu castellà-. Nosaltres som berebers i no pas àrabs. D’aquí no en sortirà estafat.
Per a entrar en qualsevol basar de qualsevol soc de qualsevol medina de qualsevol ciutat musulmana, s’hi ha d’anar mentalitzat en què, si poden t’estafaran. Aconseguir un preu just és quasi impossible, i un s’ha de resignar en que, possiblement, pagarà un preu força més alt del que hauria pogut pagar si sabés regatejar.
El noi que se m’havia enganxat com una paparra just passada la Porta de la Casba de Tànger em volia fer de guia tant sí com no. Tot i que li ensenyava el llibre que duia per a orientar-me i tot i dir-li insistentment que no el necessitava, vaig acabar desistint i deixant-me guiar per ell. “Yo hago esto para sobrevivir”, em repetia. Jo volia anar cap a la Legació Americana, a la part baixa de la medina, i tot i que hi hauria pogut arribar per propis mitjans, en el recorregut laberíntic que m’esperava el noi em podria ser d’utilitat. Mentre caminàvem a pas ràpid baixant pels carrerons empedrats, tortuosos i ombrívols, m’anava explicant detalls històrics dels edificis més vells: la Gran Mesquita del 1291, la madrassa per als joves, la muralla portuguesa,...
-Hoy tiene suerte porque hay mercado bereber –va afegir com si descrivís un més d’aquells edificis històrics.
-Ah, sí? – vaig preguntar intrigat.
-Sí, sólo se celebra unos días determinados, y hoy los precios estarán muy bajos.
Pensava en una plaça oberta, amb productes escampats al terra sobre estores desgastades, amb homes vestits de blau i dones cobertes de mocadors i mans tatuades d’henna. Un bon lloc per a fer-hi fotografies. I potser fins i tot trobaria alguna cosa per a comprar amb el bitllet de 50 dirhams que em quedava.
Vaig deixar-me portar pel noi. Duia ferros a la boca, la cara d’adolescent granissada i una samarreta del Real Madrid. Passàvem pels carrerons sinuosos de la medina. Girant ara aquí i ara allà en aparent aleatorietat, començava a pensar que no hi arribaríem mai quan, al mig d’un carrer, el noi es va aturar.
-Ja hi som.
Jo buscava la plaça del mercat, però allà només hi havia el carrer estret. I en una cantonada un basar modern, amb unes quantes sabatilles penjades a fora, quatre llums de làmina de llautó i un parell d’estores sostingudes del llindar.
-És aquí –em digué somrient el guia, assenyalant l’entrada al basar.
Vaig entrar-hi desconfiant. Allò no era el mercat bereber que esperava trobar-me. L’ampla botiga tenia les parets cobertes de prestatges amb plats i tajins de ceràmica pintada, llums de llautó, babutxes de cuiro tenyit, teteres de llauna, coixins desinflats de cuiro treballat, mocadors i joieria bereber.

El venedor de la dentadura impossible va treure’s la mà del cor i amb un moviment arquejat va indicar-me que pugés per les escales que hi havia al racó de la botiga. El vaig seguir per l’escala, pujant al primer pis, i al segon, i al tercer, passant pel costat de multitud d’estores plegades apilades al costat de les parets dels pisos que pujàvem. Vam arribar dalt de tot, al terrat on el sol brillava sobre les blanques cases de Tànger. L’atlàntic refulgia com un escut d’argent a la badia, i una lleugera brisa en pujava cap al cim de la medina, on s’aixecava el minaret octagonal de la Gran Mesquita. El vent feia tremolar la roba extesa que unes quantes dones penjaven en fils estirats en alguns dels patis que podia veure. A l’horitzó del Nord, retallada suaument entre una lleugera boirina, podia veure la costa espanyola. El mercat bereber m’havia decebut totalment, però des d’aquell terrat al centre de la medina de Tànger vaig poder fer tantes fotografies com vaig voler. Quan ja gairebé havia omplert la memòria de la càmera, vaig dir-li al venedor, que s’havia estat esperant pacientment al costat, que ja podíem baixar. Esperava que em baixés a l’entrada de la botiga, on podria mirar alguna cosa assequible amb 50 dirhams.
-Espere un momento, señor. Quiero enseñarle algo.
S’havia aturat al tercer pis, davant la multitud d’estores i catifes. Volia fer-me seure en una de les cadires on entabanaven els turistes que gosaven entrar al basar. Li vaig insistir que no tenia interès en veure’n.
-Perdone señor, sólo quiero enseñar algunas piezas.
Em va oferir un te. Es gratis sabe. Vaig declinar l’oferta.
Va seleccionar una catifa plegada i la va obrir sobre el terra net i llis. Quadrada, amb un dibuix d’un exèrcit sobre elefants. Els soldats duien pantalons abombatxats, armilla de seda vermella i un turbant daurat.
-Ésta es una magnífica pieza de colección. Diseño tradicional y totalmente hecha a mano por mujeres bereber.
Vaig obrir els ulls amb sorpresa. El disseny era idèntic al d’algun tapís europeu del segle XVII descrivint les guerres contra els turcs. De tradicional no en tenia res. No era bereber. Ni tan sols marroquina. Possiblement li acabaven d’arrencar l’etiqueta de Made in China. Vaig estar a punt de dir-li.
El venedor continuava insistint en les virtuts de la catifa.
-Perdone señor. Mire esto.
Es va treure un encenedor de la butxaca. El va encendre, i va anar passant la flama per la tela.
-¿Lo ve? No quema. Es buena. Primera calidad. Aquí no va a encontrar baratijas árabes. Aquí todo de calidad. ¿Cuanto precio?
-¿Esto? Bueno, al ser Made in China y hecho a máquina no debe valer mucho... ¿100 dirhams?
El venedor em va mirar amb cara de no entendre res. Havia obert la boca com si fos a la consulta del dentista. Al caps d’uns moments, va recuperar la compostura, va amagar l’infame dentadura i els ulls van començar-li a espurnejar.
-¡Perdone señor! –va aixecar una mà indignat-. ¡Esto es puramente marroquí!¿No le gusta? Entonces puede escoger otra.
-Es que tampoco no la podré comprar. Sólo puedo gastar 50 dirhams –vaig intentar disculpar-me.
El venedor em va mirar amb ulls d’incrèdul.
-Podemos enviar a todas partes del mundo. Y puede pagar con tarjeta. ¿Qué le parece esta? Sólo 2.500 dirhams. Hoy precio especial.
-¡Si yo sólo puedo pagar 50 dirhams!
-Perdone señor, yo sólo le he dado un precio inicial. A partir de aquí podemos hablar...
“Con el corazón”, era a punt d’afegir...
-¿Cuanto precio?
-50 dirhams
L’home va tornar a aturar-se. M’escrutava amb els ulls. Estava valorant si prendre’m seriosament o no. Va intentar fer un últim esforç per a vendre’m alguna cosa.
-Mire esta, señor. Sólo 2.000 dirhams.
La catifa que m’ensenyava sí que tenia més pinta de ser bereber, però era de molt poca qualitat.
-¿Cuanto ofrece?
-Yo sólo tengo 50 dirhams.
Se li va acabar la paciència al venedor.
-¡Váyase! ¡Abajo, abajo! ¡Fuera de aquí!
No vaig entendre l’enrabiada. Vaig recollir la motxilla i vaig baixar fins a l’entrada allà on hi havia la quincalleria i els objectes més petits.
-¿Quiere algo barato? Aquí todo barato... – amb el moviment de la mà va englobar totes les prestatgeries i parets-. ¿Le interesa tajin? Aquí buen tajin.
Em va ensenyar una d'aquelles olles tradicionals marroquines, amb base de plat i tapa cònica, de fang pintat de groc i verd. Havia de costar poc. 20 o 25 dirhams, com a molt.
-¿Cuanto vale el pequeño? -vaig preguntar-li.
-¿Este? 250 dirhams.
Vaig aixecar les celles.
-Pero si esto no vale más que 100... ¿No tiene nada más barato? ¿Y estos vasos?
En un racó de la botiga, al costat de les teteres de llauna Made in China havia vist unes caixes de gots de vidre. En una botiga del Barri Gòtic de Barcelona havia vist els mateixos gots, amb la mateixa capsa de cartró i sabia que no podien valdre més de 9 euros (90 dirhams).
-Los vasos valen 200 dirhams.
-¿Qué? ¡Pero si están hechos a máquina y no valen más que 20! Mire aquí, si hasta tienen un número en la base.
Era el número del motlle amb què havien estat fets a màquina. En alguns d’ells la calcomania de color començava a ratllar-se.
-¡Claro que tienen número! –va dir el venedor volent-li donar lògica comercial-. És el número del artesano que ha hecho cada vaso... ¿Cuanto por las dos cosas? ¿Por el tajin y los vasos?
Sumant el seu preu valia tot 450 dirhams. 45 €. Una exageració.
-¿Todo eso? Menos de 100 dirhams.
-¿300?
-Como muy máximo 250. Pero no me convence. Yo sólo puedo pagar 50 dirhams.
Vaig estar mirant altres coses de la botiga. Les joies de plata bereber, les babutxes, els mocadors,... Quan em vaig girar l’home era al terra embolicant els gots i el tajin.
-¿Pero qué hace? -li vaig preguntar.
-250 dirhams, como ha dicho. Y no hablemos más.
-¡Pero si yo no he dicho que fuera a comprarlo! ¿Qué está haciendo?
-Perdone señor, hemos dicho 250 dirhams.
-Yo no. Y además, yo sólo he entrado a mirar. Antes de comprar algo tengo que mirar otros sitios.
Vaig començar a caminar cap a la porta. El venedor em mirava ara amb ulls encesos de ràbia. Em va agafar pel braç i em volia fer entrar de nou.
-Oiga, déjeme – li vaig dir-. Yo iba para la Legación Americana y ha sido usted quien me ha hecho entrar. Yo sólo tenía 50 dirhams para gastar y se lo dije desde el principio.
L’home estava foll de ràbia.
-¿Usted es americano? Porque un español no se comporta así. Habíamos cerrado un negocio... ¡250 dirhams, señor!
-¡Pero qué tontería! ¿Y de dónde ha sacado eso? ¡Increíble!¡No me había encontrado nunca con una cosa similar! ¡Estafado en mis propias narices! –vaig cridar violentat.
Vaig sortir abans que s’hi pogués repensar. Tenia por que el venedor marxés al rerefons de la botiga i en sortís amb una cimitarra. Vaig seguir pels carrers de la medina cap a la Legació. El petit guia, el qui m’havia portat a la botiga, encara em seguia amb cara de desil·lusió. Aquell cop no rebria res de comissió. Veient que me n’anava directe cap a la Legació i que no en podria treure gaire cosa més, em va demanar que li pagués. Vaig donar-li l’última moneda de 5 dirhams que em quedava. Con esto no hay para nada, es va queixar. La meva mirada enrabiada li devia semblar prou justificadora com per a no insistir més. Va girar cua i començà a pujar cap a la casba, on intentaria ensibornar algun altre turista.
Caminant pels carrerons propers a la Legació, passant pels basars de joies i fruita, vaig veure un venedor que, disposant la seva mercaderia als graons d’una escala, fumava tranquil·lament una cigarreta ajupit al costat. Teteres de tot tamany brillaven en la llum del sol que es filtrava entre els teulats de les cases. Entre elles, uns quants gots de vidre per al te. Vaig distingir una caixa de cartró sis vasos idèntica a la que acabava de veure a la botiga. Vaig demanar-ne el preu per inèrcia. Només per a comprovar si aquest també era un lladre com l’altre.
-60 dirhams. Pero puedo dejárselo por 50.
Li vaig allargar el bitllet. Se m'havien passat totes les ganes per a seguir regatejant.

Manta Ray Heaven

2009-07-31T20:34:00.002+02:00

(Per als qui no sigueu socis del CIB, copio aquí el meu article publicat a la revista Fondària número 71 d'aquest Juliol)
Miro cap a la costa i veig que a l’horitzó s’aixeca el perfecte perfil de l’escut volcànic del Mauna Loa. Des de la meitat dels seus 4.170 metres d’alçada, una cascada de verdor de cultius de cafè i d’esplendorosa vegetació tropical davalla fins al precipici de lava negra amb què la terra deixa pas al mar, a només cinquanta metres de l’embarcació on em trobo. Sóc davant de l’aeroport de Kailua-Kona, a la Big Island de Hawaii, al mig de l’Oceà Pacífic, i sota meu es troba un dels considerats deu millors punts d’immersió del món.
La presència dels avions tan a prop, abocats al cel en comptagotes cap a les altres illes de l’arxipèlag o cap al continent, fan creure impossible que sota la nostra embarcació, a només deu metres sota l’aigua, puguem veure d’aquí a poc un dels espectacles submarins més impressionants de tots els oceans.
Quan hem arribat davant de l’aeroport, els nostres guies ja ens tenien preparat l’equip. Cadascun dels vint passatgers té un lloc assignat, i a cada lloc ja hi ha el jacket de la mida adequada amb la botella plena i connectada. El repartiment de guies el fa el capità Colin, un caribeny de Trinidad i Tobago que amb una espessa perilla esfilagarsada, les orelles farcides d’arracades de plata i l’esquena negra tatuada amb motius polinesis podria passar pel perfecte pirata. M’assigna a mi i a dues parelles d’americans de Kansas l’Scott Blain, un fotògraf aquàtic que fa de guia.
La immersió per a veure les mantes la farem de nit, però hem sortit a mitja tarda per a poder fer una primera immersió de reconeixement abans no es pongui el sol. Quan baixem a l’aigua descobreixo que si la bona ha de ser la nocturna, de moment la primera de reconeixement ja és impressionant. El terreny de lava que entra al mar continua sota l’aigua, però aquí els milers d’anys de vida marina han anat acumulant enormes quantitats de corall blanc que s’arrapa a la lava negra, en formacions digitals o en aglomeracions que recorden enormes col-i-flors. I entre aquest corall s’observa una col·lecció de fauna tan variada que dins l’aigua cristal·lina contrasta amb tons de Technicolor: el cap blanc piguejat de vermell d’un Pili-ko’a (Paracirrithes forsteri), la franja taronja d’un Nae Nae (Acanthurus olivaceus), el groc canari del Lau’ ipala (Zebrasoma flavescens) i les franges blanques cobertes de verola blava del Roi (Cephalopholis argus). Traient el cap per entre unes digitacions de corall, apareix el cos piguejat de blanc d’una morena Puhi o’ni’o (Gymnothorax meleagris). Un nassut i groc Lau Wiliwili Nukunuku ‘Oi’Oi (Forcipiger longirostris) balla amb un grup de peixos d’ulls desorbitats. Més enllà, un estol d’una seixantena de Weke (Mulloidichthys flavolineatus) ens sobrevola en formació, i un peix trompeta Nunu (Aulostomus chinensis) ens observa immòbil per entre el corall, mentre un solitari ídol moresc Kihikihi (Zanclus cornutus) patrulla insolent i una parella de Kikakapu (Chaetodon ornatissimus) de franges vermelles juga a perseguir-se prop de les espines gruixudes i vermelles d’un eriçó Heterocentrotus mammillatus.
Quan comencem a pujar cap a la superfície, l’Scott ens indica amb la mà que mirem cap al fons, allà on el corall es submergeix en el profund blau de l’abisme. Aletejant pausadament però amb força, veiem la nostra primera Hahalua o manta gegant que se’ns acosta. Elegant i gràcil, ens passa nedant pel costat sense espantar-se. Tots ens quedem quiets, immòbils contemplant l’evolució de la manta fins que desapareix de nou en la penombra aquàtica.
Al vaixell recuperem forces amb un entrepà i refrescos, i l’Scott ens explica que la manta que hem vist té nom i tot. Es diu Cousteau, i és un mascle de sis peus d’amplada (uns dos metres) que va ser fotografiat per primer cop el 1997. Des de fa més de quinze anys, la Manta Pacific Research Foundation està estudiant aquest grup de mantes gegants (Manta birostris). De moment en tenen 162 de fotografiades i controlades, i les distingeixen pel patró de clapes negres al ventre blanc.
Aquesta nit en veurem moltes més. Mentre el sol desapareix rera l’horitzó marí i la llum es fon en una posta memorable, l’Scott ens explica com serà la immersió nocturna. A cadascú de nosaltres ens han donat una llanterna aquàtica, a més d’un palet de llum química per a col·locar penjat a la botella. Dels vint passatgers, la meitat farem immersió i l’altra meitat farà snorkel. A dos quarts de vuit ens fiquem a l’aigua fosca i seguim els nostres guies amb els llums apagats. Al cap de pocs minuts, veiem una columna de llum i uns quants focus dispersos. Hem arribat al que en diuen el Foc de Campament, una rotllana de pedres sobre el fons marí on han col·locat una caixa plena de llanternes submarines que enfoquen cap al cel. I al voltant d’aquest a caixa, com si es tractés d’un veritable foc de camp, una quarantena de submarinistes ja s’hi han assegut formant una ampla rotllana. Ens situem al costat, encenem els nostres focus, els situem a l’alçada del cap amb la llum mirant cap amunt i esperem que comenci l’espectacle.

Com cada nit, les mantes es congreguen en aquest punt atretes pels llums artificials dels submarinistes. La llum atreu els milers de crustacis i petits organismes del plàncton que hi ha en suspensió a l’aigua, i aquesta aglomeració de menjar atreu les mantes. Una a una i després a grups, les mantes apareixen de totes bandes i comencen a dansar davant nostre, recorrent amb llargues passades, en picats vertiginosos, en rasants mil·limètrics i en giragonses contorsionistes, l’aigua amarada de llum. Amb els focus mostrant parcialment l’escena i les bombolles dels submarinistes encerclant el foc de camp, l’espectacle sembla una fusió entre Encontres a la Tercera Fase i Abyss, fent-ne una nova pel·lícula amb actors animals. Fins a catorze mantes es concentren en aquell petit tros de mar il·luminat, passant un i altre cop amb l’amplíssima boca oberta per sobre els nostres caps, tan a prop que hem d’ajupir-nos perquè no ens freguin amb el ventre.

Com esperits del mar en una orgia de ball i menjar, durant mitja hora volen per l’aigua, il·luminades per sota pels nostres focus i per dalt pels que fan snorkel i que ens oberven des de la superfície de l’aigua. Neden i s’alimenten, indiferents a la presència dels bussejadors. Quan al cap d’una estona ja tenen l’estómac ple de plàncton, d’una a una les mantes retrocedeixen cap a les fosques solituds de l’abisme i tornen d’on han vingut. Quan l’última de les mantes desapareix rera l’ombra de les profunditats, ens mirem entre els companys amb ulls encara esbatanats i la convicció que hem viscut una experiència inoblidable.
Mentre retornem a les fosques cap al vaixell, comprenc finalment perquè la consideren una de les deu millors immersions del món.

Hammer Museum, Haines, Alaska

2009-03-29T22:39:00.002+02:00

Aquest text pertany al diari del viatge que vaig fer l'agost del 2005 a través d'Alaska:

Hi ha una casa petita a Haines, Alaska, tota ella de fusta pintada de blanc, amb els marcs de les finestres de color verd i un petit jardí cobert de flors. Podria passar per l’ordinària casa d’un apassionat de la jardineria, però en realitat acull al seu interior un dels museus més especialitzats del món. Un immens rètol davant de la porta dóna ja una pista del que es pot trobar al seu interior: té forma de martell, i amb lletres florides anuncia a tothom que passi pel davant que dins d’aquell bucòlic edifici el visitant hi podrà trobar el Hammer Museum (el Museu del Martell).

-Hello! -em saluda una veu escardalenca quan travesso el llindar de la porta.

Retorno la salutació instintivament, giro el cap i m’adono que he saludat un lloro gris que parla des d’una gàbia quadrada al mig del solàrium de l’entrada. Entro més endins i aquest cop em saluda una veu humana. Prové d’un home vestit amb camisa de quadres i texans de doble tela que per la fila que fa podria haver participat al Logging Show. L'home està abocat sobre una vitrina al mig d’una habitació, i quan es posa dret i es gira descobreixo que sota la tofa de cabells llargs i rossos entaforada a la gorra de beisbol s’hi amaga una cara somrient d’ulls vius i bigoti d’Astèrix.

-Hola! Benvingut al Hammer Museum! D’això... m’hauràs de dispensar un moment. Estic intentant reparar el vidre, que ha tornat a caure. De seguida estic per tu.

Quan acaba de fixar el vidre de la vitrina m’estén la mà i es presenta com a Dave Pahl, el propietari i creador del museu.

-Normalment és la meva dona qui atén les visites, però avui havia d’anar a la Fira Estatal, perquè ha guanyat uns premis a les millors verdures, i l’ha d’anar a recollir.

No em puc estar de preguntar-li de què li ve l’afició de col•leccionar un estri aparentment tan vulgar com un martell. M’explica que va començar a col•leccionar martells fa trenta-dos anys, quan va venir a Alaska, a la recerca d’un somni.

-Volia ser un pioner autosuficient -confessa-. Ja saps, construir una cabana als boscos, viure de la natura... tot això. Vaig començar fent de ferrer. Em feia les meves pròpies eines, i així va ser com vaig entrar en contacte amb els martells, perquè l’ofici de ferrer demana tenir moltes eines especialitzades, entre elles molts martells de diferents tipus. Aleshores ja en tenia més d’un centenar.

Després va conèixer la seva futura muller, va formar una família i un hivern, per a fugir de la neu i el fred, van anar de vacances a Florida.

-Allà va ser on vaig entrar per primera vegada en contacte amb els antiquaris i els mercats de brocanters. Va ser una revelació. I a partir d’aleshores ja va començar la dèria de col•leccionista. Actualment ja en tinc uns mil quatre-cents.

És difícil d’arribar a mostrar tanta quantitat de martells en tres habitacions petites, però en Dave Pahl ho ha aconseguit. Això sí, no hi ha ni una sola paret del museu que no estigui plena de martells. Es troben ordenats pel tipus d’ofici o treball que els utilitza (o principalment els utilitzava), amb cartellets que indiquen l’ús que se’n feia. Només mirant una col•lecció d’aquestes característiques un es pot fer a la idea de com el martell o la maça han ajudat a l’evolució de la tècnica humana. Moltes de les peces del museu són encara funcionals: martells de fuster, de sabater, de ferrer, de picapedrer,... Però d’altres han tingut ja el seu paper a la història i han quedat relegades a les sales dels museus. Pertanyen a oficis perduts o oficis en què alguna màquina fa ara la feina d’un home i una eina. Hi ha, per exemple, una col•lecció de sis martells de macadamiar, anomenats així per John Macadam, que va inventar el procés de barrejar grava i quitrà per a pavimentar carretera. Amb un cap en forma de bola, eren els martells més freqüents en les presons de treballs forçats per a convertir la roca en grava. Ara ja hi ha màquines encarregades de fer la mateixa feina molt més ràpidament. N’hi ha uns de petits amb el mànec gravat amb el nom de l’empresa que venia el carbó a les cases americanes fins a l’arribada de l’electricitat o el gas i que servien per a trencar el carbó de les estufes i de la cuina en trossets més petits que cremessin millor. Una col•lecció de grossos martells servia per a marcar els troncs que els llenyataires abatien, per a poder pagar després a la companyia reconeixent la seva marca.

La col•lecció és inigualable i forma un recull històric impressionant del martell com a eina i símbol que molts museus grans envegen. Els coneixements d’en Dave Pahl sobre la matèria són tant importants que ja han estat utilitzats per la prestigiosa Smithsonian Institution, que li va demanar el parer sobre uns artefactes que no tenia ben registrats. Com a compensació en Dave va aconseguir uns maniquins de guix d’artesans en posició de treball que ha disposat recentment entre la seva col•lecció.

Però sense cap mena de dubte la joia de la col•lecció és una gran fulla de pedra, en forma de destral més que de martell. Quan en Dave va començar a disposar els seus martells en aquesta casa, l’edifici estava tot ruïnós. No tenia fonaments i les parets estaven tortes. La casa havia pertangut als edificis del Fort de Haines, però la van traslladar sobre patins fins on és ara als anys quaranta per a estendre el poble. Quan fa tres anys en Dave va excavar el terra per a fonamentar la casa, entre la terra extreta hi va trobar aquesta peça.

-És una maça cerimonial Tlingit –m’explica orgullós-. De vuit-cents anys d’antiguitat. El mànec s’ha perdut, però probablement era de fusta i molt elaborat.

-I per a què servia? -li pregunto encuriosit.

-No se sap del tot. Potser com a arma per a les guerres, però segurament només servia per als sacrificis.

-Sacrificis? De quina mena?

-Abans de construir una nova casa, sacrificaven un o dos esclaus per a enterrar-los sota els pilars principals. Per a portar-los bona sort.

La col•lecció sembla tan completa que es fa difícil imaginar que pugui haver-hi algun altre tipus de martell al món que no sigui ja present al Museu.

-Oh, no! Segur que encara en queden molts. Mira, aquests mateixos que veus aquí -m’ensenya uns sis o set martells sobre una taula- no tinc ni idea de per a què serveixen. Els tinc aquí per a veure si algun dels visitants ho pot saber.

Me’ls miro però sense saber què podien fer. Si no ho sap ell, qui ho pot saber?

-I pel que fa a la quantitat, cada dia en descobreixo de nous. A més, ara amb internet encara és més fàcil. Sóc un gran usuari de l’ebay, i sempre hi trobo coses noves. Mira, avui acabo de posar aquesta altra peça que hi vaig comprar. Ets el primer visitant que la veu.

És un martell de fuster, amb el cap corbat per a poder extreure els claus. El que té d’original és que el mànec es bifurca i en realitat es converteix en dos mànecs en forma de V.

-No ho vaig poder resistir. L’havia de comprar.

Arronsa les espatlles:

-Ei! Si jo no el posés al meu museu, qui més ho faria? -afegeix, i riu sorollosament.

Capacitats per a tot

2008-12-30T18:15:00.000+01:00

Extret d'un article de l'Avui d'avui, per Eloi Redondo.

L'expedició Pol Sud Sense Límits, que patrocina l'Obra Social de La Caixa, la primera a nivell mundial formada per un grup de persones amb discapacitats físiques que sense cap tipus d'ajut extern recorrerà part de l'Antàrtida en condicions extremes, ja s'ha posat en marxa. Els catalans Xavier Valbuena, que fa vuit anys va perdre una cama en un accident de moto, i Eric Villalón, que tan sols té una visió del 5%, a més del madrileny Jesús Noriega, a qui li falta una mà de naixement, van ser acomiadats ahir de forma oficial i avui volen rumb a Punta Arenas (Xile), des d'on es desplaçaran a Patriot Hills (latitud 88º) a l'Antàrtida.

El president de la Generalitat, José Montilla, el director executiu de l'Obra Social La Caixa, Jaume Lanaspa, i el regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, Pere Alcober, van acomiadar en un emotiu acte a Cosmocaixa els expedicionaris, entre els quals hi ha també dos experts en aventures polars, Ramón Larramendi i Ignacio Oficialdegui. Per davant hi ha el repte de recórrer 250 quilòmetres en una de les zones més inhòspites del planeta, arrossegant cadascú un trineu de 60 kg i suportant temperatures de 40 graus sota zero i vents de fins a 300 km/h.

Montilla va lliurar una senyera a l'expedició perquè l'enlairin quan arribin al pol Sud, que es preveu que sigui el 27 de gener. El president de la Generalitat va destacar que, a més del repte esportiu i científic "s'ha d'afegir un valor social extraordinari perquè demostra la sorprenent capacitat humana que tenim al nostre interior. És un missatge de superació: si volem, podem".

Pol Sud Sense Límits és una iniciativa en col·laboració amb l'Àrea d'Integració Social i Medi Ambient de l'Obra Social La Caixa que té com a objectiu mostrar a la societat la capacitat de les persones amb discapacitats. A més del desafiament esportiu, l'aventura té també gran valor científic ja que per primera vegada es prendran mostres per estudiar els nivells contaminants orgànics i inorgànics.

Vegeu un vídeo de la preparació.

Captain Scott's Strong Blend

2008-12-02T22:19:00.001+01:00

Tot i que ni Robert Falcon Scott va aconseguir ser el primer home a arribar al Pol Sud ni Ernest Shackleton va acomplir la travessa de l’Antàrtida, els dos homes són recordats com grans herois de l’exploració polar britànica per les gestes que van dur a terme.

El seu llegat inclou també les bases que van construir a la costa antàrtica a principis del segle XX per a abastir aquestes expedicions. Aquestes construccions, la cabana d’Scott a Cape Evans i la de Shackleton a Cape Royds, han quedat com a museus a l’aire lliure, testimonis oblidats d’aquelles gestes.

Després de més de cent anys patint els embats de la pitjor i més severa climatologia del planeta, aquestes cabanes necessiten reparacions immediates per a mantenir la seva integritat. Sinó, corren el risc imminent de col•lapsar, desapareixent per sempre juntament amb tot el seu contingut. S’ha calculat que dins la cabana d’Scott, Discovery Hut, hi ha ja més de 8000 artefactes de l’època, entre ells els ous de pingüí emperador que l’expedició va recollir als voltants i que relata Apsley Cherry-Garrard al seu llibre El pitjor viatge del món. Entre tota la munió de queviures, combustible, roba, materials d’expedició i altres que omplen la cabana d’Scott, també hi ha encara les caixes de fusta que contenien el te Strong Blend que va proveir l’expedició. Ara aquest mateix te ha de servir per a aportar els diners necessaris per a mantenir i restaurar la cabana d’Scott.

Considerada un dels 100 llocs històrics més amenaçats del món, la seva restauració té un cost estimat de 3,2 milions de lliures esterlines (3,8 milions d’euros). La localització remota, el fred intens i la cura especial que s’ha de tenir per a la seva restauració preveuen una durada de cinc anys per als treballs de manteniment, i tot aquest temps i les dificultats de la logística fan que els costos es disparin. La conservació és a cura de la New Zealand Antarctic Heritage Trust, que té la responsabilitat operacional de les cabanes en aquesta àrea de l’Antàrtida.

El març del 2007, després que personatges cèlebres com Edmund Hillary, David Attenborough, Kenneth Brannagh i Ranulph Fiennes reclamessin un compromís més ferm del govern britànic, aquest va contribuir-hi amb 250.000 ₤ per a la reparació i conservació de la cabana, però aquesta xifra no és suficient, i la resta s’ha hagut de recaptar a base d’ajudes de fundacions (com la Getty Foundation americana) o de campanyes de recaptació d’empreses o individuals.

Una de les més importants ha estat la campanya iniciada per TESCO. La companyia de supermercats, ha posat a la venda la mateixa barreja de te que Scott es va endur a l’Antàrtida el 1910. Amb el nom de Captain Scott’s Strong Blend, les caixes de te recorden l’expedició, i per cadascuna d’elles que Tesco vengui, l’empresa donarà 5 penics a la United Kingdom Antarctica Heritage Trust (http://www.ukaht.org/) per a la preservació de Discovery Hut.

A nivell individual, Gavin Booth i Adam Wilton, dos britànics amants de l’aventura van marxar el mes passat de Londres per a intentar arribar al Pol Sud des d’Hercules Inlet, sense ajuda exterior, arrossegant pulques de 120 kg durant més de 1.130 km. Esperen poder arribar-hi a principis de l’any 2009. Per a seguir la seva expedició i col•laborar-hi, visiteu http://www.britishsouthpole.com/. Els beneficis que obtinguin de la publicitat de l’expedició esperen poder contribuir al manteniment de la cabana del seu predecessor.

Encara fan falta un milió de lliures per a poder acabar els treballs de consolidació i reparació, o sigui que la feina per als qui recapten fons serà més dura que per a la parella d’aventurers.
Des de casa, el que podem fer és fer una donació o, si us agrada el te, prendre una bona tassa de l’Strong Blend a la salut d’Scott i la seva cabana antàrtica.

86 anys del descobriment de Tutankhamon

2008-11-26T21:49:00.001+01:00

-Veieu res?

-Sí, coses meravelloses.

Aquest és el curt diàleg entre Lord Carnarvon i Howard Carter que van intercanviar-se davant un petit forat de la part esquerra i alta del mur que separava l’arqueòleg i el seu patrocinador de la descoberta del segle. Avui fa tot just 86 anys que Howard Carter mirà a l’interior d’aquell forat amb l’ajuda d’una espelma i el que hi va descobrir va ser el tresor més fabulós de l’egiptologia i arqueologia moderna, la tomba del faraó Tutankhamon.

Carter havia descobert l’existència del faraó des de feia temps, però no va ser fins que no va gaudir del patrocini de Lord Carnarvon, un àvid col•leccionista anglès, que no va poder dedicar-se a buscar la tomba del rei egipci a la Vall dels Reis de Luxor.

Després de moltes campanyes infructuoses, finalment Carter va trobar els primers graons de l’escala que conduïa cap al passadís de la tomba el 4 de Novembre de 1922. Mentre Lord Carnarvon i la seva filla feien cap a Egipte, l’arqueòleg es va encarregar de netejar l’accés de runa, i quan el Lord va ser a la tomba van procedir a obrir-la. El que hi van trobar va ser el tresor quasi intacte d’un faraó, distribuït en un total de quatre sales excavades a la roca. Tots els objectes estaven tan encavalcats uns amb els altres en les reduïdes dimensions de les cambres que la feina d’extracció, restauració i catalogació va portar mesos de feina.

S’ha parlat molt de la Maledicció del Faraó que posteriorment va semblar afectar aquells que havien obert la seva tomba, però el fet que Carter (el líder de l’expedició) no morís fins 17 anys més tard, és prou evidència que les morts de Lord Carnarvon i d’altres membres de l’expedició va ser simplement coincidència. De fet, un estudi posterior va demostrar que de les 58 persones que van ser presents quan es va obrir la tomba i el sarcòfag, només vuit van morir durant els dotze anys següents. La maledicció de la tomba del Faraó, doncs, va ser més fruit del sensacionalisme dels diaris de l’època que no pas d’una intencionalitat dels antics egipcis.

Per a aquells que vulgueu reviure els moments del descobriment de la tomba de Tutankhamon ho podeu fer encara al Museu Egipci de Barcelona, on s’hi exposen fotografies de l’època amb la descripció de tots els passos de la descoberta d’un dels tresors més importants de tots els temps.

280 anys del naixement de James Cook

2008-11-07T22:10:00.001+01:00

Avui es compleixen 280 anys del naixement de James Cook, un dels més grans navegants de tots els temps. El meu homenatge és un petit relat sobre la seva relació amb Anchorage, Alaska, que vaig escriure després del viatge que hi vaig fer el 2005:

Quan el 1778, el capità James Cook va arribar a tocar de l’indret on actualment hi ha la ciutat d’Anchorage, ni ell ni la seva tripulació no hi van trobar rastre de cap assentament humà encara que excavacions arqueològiques posteriors prop de Beluga Point han determinat que la zona està habitada des de fa cinc mil anys. Primer hi van viure esquimals, i a partir del segle V d.C., indis Denai’na atapascans. Quan Cook va arribar a l’extrem de l’estret que duu el seu nom, a la zona hi vivien ja uns cinc mil indis. La ciutat que esdevindria Anchorage, però, encara s’havia de crear.

El periple de Cook havia estat llarg. En aquell tercer viatge, després de sortir d’Anglaterra dos anys abans, havia explorat ja les illes de Tahití i havia descobert fortuïtament l’arxipèlag que anomenà Sandwich en honor del seu patró, John Montagu Baró de Sandwich, i que actualment es coneixen amb el nom de Hawaii. Des de l’arxipèlag, Cook va posar proa cap al nord-oest fins a Vancouver Island i Nootka Sound, on va veure un indi amb dues culleres espanyoles de plata penjades al voltant del pit i, seguint la costa, va arribar-se fins a Kayak Island. Després va enfilar cap a Prince William Sound, on va estar un temps fent reparacions als dos vaixells de l’expedició, el Resolution i Discovery. Van acampar al costat de Bligh Reef, després desafortunadament cèlebre pel paper que va jugar l’escull en el naufragi de l’Exxon Valdez.

Cook anava darrera del premi de vint mil lliures que hi havia per al descobridor del Pas del Nord-oest, el pas que havia de permetre als mercants una via ràpida de connexió entre Anglaterra i Xina. Per alguns mapes de l’època, Cook intuïa que el Pas havia de ser cap al nord, i resseguint la costa de la península de Kenai, va enfilar per l’ample estret que més endavant seria batejat per l’Almirallat amb el nom de Cook Inlet i va arribar-se fins al punt on aquest es bifurca en el Knik Arm i Turnagain Arm. Envià una barca per a explorar aquest últim fiord, però en veure que el Pas no era cap aquella direcció van haver de fer mitja volta. D’aquí li ve el seu nom.

Just a l’altra banda de Turnagain Arm, trenta-dos quilòmetres al sud d’Anchorage, el capità Cook va oficialitzar la descoberta d’aquesta zona d’Alaska i en va formalitzar l’acte de possessió en nom del rei Jordi III d’Anglaterra. En una ampolla hi va guardar un manuscrit amb la data i referències de l’expedició i junt amb unes monedes, va enterrar-la al punt que encara avui continua anomenant-se Point Possession. Tot i que la zona va ser excavada per a poder-hi passar un oleoducte subterrani que transporta el cru d’algunes plataformes petrolíferes del centre de l’estret fins a Anchorage, l’ampolla i el document encara no han estat trobats.

Possiblement és per la proximitat al cèlebre lloc de desembarcament que la ciutat d’Anchorage té a Cook com un dels seus herois. Per començar, és la ciutat més gran de l’Estret de Cook, i sent com és una ciutat molt moderna i sense gaire història, qualsevol lligam amb un personatge de la fama de Cook segur que inconscientment ajuda als seus habitants a superar un sentiment de possible desconcert sobre el perquè de l’elecció d’aquest lloc per a viure.

Juntament amb una vintena de jubilats, m’arribo passejant fins a Resolution Park. Els nostres guies són en Wayne Collins i en Robert Ervine de l’Alaska Public Lands Information Center d’Anchorage. Cada dia organitzen diverses sortides per a donar a conèixer la ciutat i avui toca la història del Capità Cook. De la Quarta Avinguda, on hi ha l’Edifici Federal que alberga un petit museu de la Public Lands, fins al parc no hi ha més que cinc cantonades, i recorrent-les a peu, tenim temps de sobra per tal que en Wayne ens expliqui la història del capità i com, des del seu naixement en una família humil de Marton el 1728, va anar escalant els rangs de la marina únicament gràcies a la seva capacitat i habilitat.

Resolution Park és en realitat un tros de terra cobert d’arbres i herba a tocar de l’aigua de Knik Arm. Un balcó de fusta domina el braç d’aigua salada, fangosa i grisa com el plom. Uns quants vaixells de càrrega naveguen amb cura per entre els braços de fang traïdors i arriben fins a la terminal del port d’Anchorage, a uns centenars de metres d’on som. Les coses han canviat molt des dels temps del capità Cook, i on ell només hi va veure arbres i herbes, ara els acolorits contenidors metàl•lics em recorden que el port d’Anchorage rep tres quartes parts de totes les mercaderies que arriben a la zona sud i centre d’Alaska.

Al mig del balcó, en un pedestal de fusta que l’eleva sobre l’estret que duu el seu nom, una estàtua del capità Cook, sostenint un mapa enrotllat amb una de les mans, rememora el moment en què el gran navegant va arribar fins aquí el 1798. L’estàtua, empetitida pels gratacels d’oficines que s’eleven darrera seu, hi va ser erigida el 1976 per a commemorar els dos segles de la independència dels Estats Units i l’inici del tercer viatge de Cook. Al fons, confonent-se amb els núvols, s’aixequen les Tordrillo Mountains i les Talkeetna Mountains.

-En un dia clar -diu en Wayne assenyalant el nord-oest, des d’aquí és possible veure el Denali, aixecant-se entre els núvols.

Tot i que hi ha uns binocles fixos a l’abast del públic, no serveixen per a travessar l’espessa capa de núvols que arriba a cobrir la punta del cim. Fins i tot des d’aquí el Denali continua resistint-se’m. Pel que diuen els llibres d’història, el capità Cook sí que va poder veure el Denali quan va ser aquí, però tot i que sabia que era una muntanya alta, no li va donar nom ni tampoc no en va fer massa cas. Al capdavall, ja havia vist i batejat altres muntanyes des del mar, entre altres els Monts Edgecumbe i Fairweather. En això de posar noms, Cook excel•lia. Tot i que no va ser el descobridor d’Alaska, el capità James Cook sí que va ser el qui la va explorar i mapar amb més cura. Navegant superb i cartògraf metòdic, Cook va utilitzar tant noms anglesos com locals per a nomenar les fites geogràfiques que anava descobrint. Molts dels noms que es poden veure en un mapa d’Alaska fan referència als tripulants de les seves dues naus o a personalitats angleses que el van subvencionar: Cook Inlet, Bligh Island, Gore Point, Billings Glacier, Dixon Entrance, Portlock Harbor i Vancouver Island fan tots referència a navegants d’aquella expedició; Prince William Sound, Cape Prince of Wales, King Island i Montagu Island fan referència a l’aristocràcia i reialesa que el van ajudar.

Curiosament, Cook Inlet, l’estret amb què l’Almirallat va voler honorar el nom del navegant, va desil•lusionar Cook estrepitosament en les seves expectatives de trobar-hi el Pas del Nord-oest. Cook tornà enrere i resseguí aquest cop la costa cap a l’oest. Connectant les illes que, com les perles d’un collaret, formen la cadena de les Aleutianes, va arribar-se fins a Unalaska i d’aquí va entrar cap al nord al mar de Bering. Als 70º 44’ Nord va trobar-se el pas impedit per una muralla de gel de quatre metres d’alçada que avançava a una velocitat de més de dos quilòmetres per hora. Sense poder prosseguir, Cook va haver de tornar enrera i va aprofitar per a explorar la península de Chuckchi a Sibèria. Amb l’hivern a punt d’arribar, va decidir anar-lo a passar a les illes Sandwich, que no havia tingut suficient temps per a explorar. Seria en aquestes illes on Cook trobaria la mort en una batussa amb els indígenes causada per un robatori.

Però això ja és una altra història.

Exposició Àfriques a Barcelona

2008-11-02T18:42:00.001+01:00

Fins al proper 9 de Novembre al Museu d'Arqueologia de Catalunya i fins al 30 d'Abril de l'any vinent al Museu Etnològic de Barcelona es podrà veure l'exposició Àfriques. La decisió d'haver-la repartit entre dos museus respòn no a la disponibilitat de l'espai necessari per a dur-les a terme sinó al mateix esperit de la mostra de voler ensenyar al públic la pluralitat de les comunitats i cultures d'un continent que sempre hem vist des d'occident com un de sol però que en canvi és dels que tenen més diversitat cultural i geogràfica del nostre planeta.

Així, el nom mateix de l'exposició, Àfriques, i no Àfrica en singular, ja pretén començar a donar a conèixer aquesta pluralitat. A través de les dues localitzacions de l'exposició es permet al visitant endinsar-se en el coneixement de la història i l'actualitat d'un continent que ens queda a tocar de casa però que sovint ens sembla massa lluny.

L'exposició del Museu Etnològic, subtitulada "Creuar la riba", ens mostra mitjançant vitrines plenes amb objectes de diferents cultures africanes (marroquina, burkina fasso, mauritana, fang de Guinea Equatorial, senegalesa, etc.), com viuen aquests pobles a casa seva, tant pel que fa a la indumentària, l'alimentació i les creences com fins i tot pel que fa al joc i a les distraccions. Un vídeo molt recomanable explica les experiències d'alguns africans vinguts a casa nostra, amb relats irònics del que creien que trobarien i de la realitat amb què van haver d'enfrontar-se un cop van ser aquí.

A la part de l'exposició ubicada al Museu d'Arqueologia, en canvi, es fa més èmfasi en la realitat històrica d'Àfrica i en com veiem nosaltres el continent. Tal com fa intuir el subtítol de l'exposició, "La mirada d'occident", l'exposició repassa la nostra visió d'Àfrica i la nostra relació amb aquesta terra, des de l'expoli de les primeres expedicions, passant per l'esclavisme i el tràfic d'ivori, fins arribar a l'intercanvi cultural, amb la mescla de ritmes musicals que han provingut d'Àfrica i amb tota la cultura que va aportar aquesta al Carib, Brasil i Estats Units.

Àfriques ens mostra el continent africà com el que és: no com el continent únic i homogeni que significa en suahili la paraula afrika, sinó com el caleidoscopi de cultures i tradicions que és en realitat. Un planeta de mons propis i diferenciats però que encara conserva la primigènia natura de l'home, d'on vam sortir tots els qui ara poblem la terra i on encara es mantenen els veritables vincles que ens han permès arribar on som.

Moltes vegades ens oblidem que el que realment és la cultura humana continua sent la que es viu allà, lluny de la tecnologia i consum energètic de la societat moderna actual. Durant milers i milers d'anys l'home va viure en comunitats no gaire diferents de les que encara viuen a Àfrica, on la unitat de temps més llarga és el dia i el pas de les estacions és l'únic que realment importa, on els homes encara conversen al capvespre a la vora del foc, on lluny de tot estrès poden mantenir encara aquell contacte que ens fa humans.

Tal com diu una expressió africana: Moto Ke Moto Ka Bato. L'home és home perquè hi ha els altres homes.

Aprendre de les Àfriques és aprendre sobre els nostres orígens i sobre nosaltres mateixos. No us la perdeu.

Altar de Muertos mexicà a BCN

2008-10-31T23:15:00.002+01:00

Durant aquests dies en què la celebració de Tots Sants tradicional catalana està cedint davant la pressió d’una alternativa molt més comercial com és el Halloween americà, és bo de veure que sorgeixen noves iniciatives per a apropar-nos a les festes de l’1 de novembre d’altres cultures. En aquest sentit, i per segon any consecutiu, el Museu Barbier-Mueller de Barcelona ha organitzat un Altar de Muertos típic de les celebracions de Tots Sants mexicanes.

Beba Pecanins, escenògrafa i directora d’art mexicano-catalana, ha vingut expressament des de Mèxic per a decorar un cop més l’altar, dedicat aquest any a l’artista dibuixant, pintor i gravador Josep Guinovart, mort el desembre passat a Barcelona als 80 anys. Amb esquelets de paper-maché penjats a les parets, siluetes penjades del sostre, calaveres de sucre amb senefes de colors, penjolls de flors, multitud d’espelmes i una gran creu al terra creada amb testos de flors taronges, i recoberta dels pètals de les flors, l’altar serveix com a recordatori dels difunts que ens han deixat durant l’any anterior. Sota una gran fotografia de Guinovart amb les mans pintades esteses, n’hi ha també d’altres persones anònimes, enviades pels seus familiars per a compartir també el record. En un racó, hi ha les urnes amb les cendres de l’artista i les de la seva esposa, Maria Antònia Pelauzy, portades per la seva filla Maria.

La tradició de l’altar de morts està arrelada en la cultura mexicana des d’èpoques pre-colombines, i a partir de l’arribada de Colom i el catolicisme, les tradicions maies i asteques van acabar fusionant-se amb el simbolisme cristià per acabar generant el que avui en dia és una de les representacions folclòriques més importants de Mèxic. Segons la tradició, l’esperit del difunt retorna del món dels morts per a conviure amb els familiars durant un dia, per a poder estar amb ells, consolar-los i confortar-los de la seva pèrdua. Per tal de facilitar l’arribada de l’ànima del difunt es col•loca una foto o una imatge a l’altar, així com llums per a guiar-lo i fins i tot aliments per a satisfer-lo.

Amb la presència de la pròpia filla de Guinovart, del president de l’Espai Guinovart d’Agramunt, de l’artista Beba Pecanins, del cònsul de Mèxic a Barcelona i de María José Isla, la propietària de la botiga del museu i iniciadora de la celebració, avui s’ha inaugurat l’Altar de Muertos a l’entrada del Palau Nadal, la seu del Museu Barbier-Mueller a Barcelona.

Els amics del Museu i els qui hem estat especialment convidats a l’ocasió hem pogut escoltar el president de l'Espai Guinovart presentar la relació de l’artista català amb Mèxic, iniciada el 1972 amb la visita de l’artista a terres americanes i la posterior exposició a la galeria Pecanins (de les ties de la Beba Pecanins) de pintures influïdes pel que Guinovart va destacar amb les següents paraules:

Nunca he visto un pueblo con ese color, pero es un color extraño. Es como si las cosas estuviesen llegadas. No es un color puesto por si mismo, sino que parece más bien un rojo, un amarillo… No es colorista; es un sentido primario. Son los colores primarios. El rojo tiene una dimensión distinta, extraña. México me ha dado mucho que pensar. Ha sido para mi fundamental.

Algunes de les obres de Guinovart poden veure’s a una de les petites sales del Museu, en l’exposició titulada “Guinovart: Caps i Creus”, una exposició d’allò més adient per a aquests dies i pel simbolisme que la creu i els caps cadavèrics tenen en la connotació de la presència de l’altar. Són només deu obres però totes elles relacionades d’alguna manera o altra amb aquest dia de difunts, ja sigui a través de les dues escultures Creu Guitarra o de les pintures de cranis blancs, deformats i en certa mesura aterridors per la seva cruesa.

Una de les que m’ha cridat més l’atenció ha estat Crani, del 1954, una pintura d’una calavera capgirada, tatuada amb abecedaris repetits, amb grossos cercles oculars i terrossos de sucre per dents. El significat, com en totes aquestes obres, depèn del qui l’observa, i fins i tot de l’estat d’ànim del moment en què s’observa.

Deixo que hi penseu vosaltres mateixos, o si voleu, encara millor, aneu-ho a descobrir mirant l’obra original...

Els tresors del São José

2008-10-28T22:26:00.002+01:00

El 1622, el galeó São José va sortir de Lisboa capitanejant una flota que transportava un tresor del rei Felip III fins a Goa, a l’Oest de l’Índia, la capital de l’Imperi Portuguès d’ultramar. A bord hi anava Francisco da Gama, el besnét del llegendari explorador Vasco da Gama, que havia estat nomenat nou Virrei de l’Índia portuguesa.

Mentre donava la volta a Àfrica, lluny de la protecció de la mare pàtria, la flota es va veure atacada per vaixells de corsaris anglo-holandesos. Els atacs van durar uns quants dies, fins que finalment, el vaixell insígnia de l’expedició, el São José, va ser enfonsat davant la costa de Moçambic.

383 anys més tard, el galeó va ser descobert per l’empresa Arqueonautas Worldwide, una empresa amb base a Madeira especialitzada en la recuperació de jaciments arqueològics marins. En aquest aspecte, Alejandro Mirabal, el Director d'Operacions i arqueòleg principal d’Arqueonautas, deixa clara la posició de l’empresa respecte la sempiterna disputa de què és arqueologia i què és pillatge quan l’excavació és realitzada per la indústria privada: “L’arqueologia és una activitat de recerca un estat mental, una investigació per a entendre millor el nostre passat de manera que puguem planejar millor el futur ”, diu Mirabal. “Mentre aquests principis estiguin entesos, no hi ha cap diferència important si una expedició és finançada pels contribuents públics o per capital privat. El que és important és que el coneixement recollit durant la recerca sigui fet públic per al més gran número possible de gent interessada possible. La resta és política, i jo no sóc un polític”.
Política o no, el cert és que les empreses privades caça-tresors acostumen a ampliar els seus beneficis reduint les activitats que justament no els n’aporta cap, i solen deixar les investigacions arqueològiques de banda per a concentrar-se en l’excavació més ràpida possible dels tresors que estiguin rescatant.

Des que l’any 2007 l’empresa Odyssey Marine Exploration va excavar el vaixell amb nom clau Black Swan en algun punt de l’Atlàntic i en va extreure més de 500.000 monedes antigues (prop de 17 tones), el públic s’ha conscienciat més de la necessitat de regular més aquestes activitats. En especial el públic espanyol, ja que se sospita que el Black Swan d’on provenia totes aquestes riqueses és el Nuestra Señora de las Mercedes, una fragata enfonsada pels britànics prop de Portugal el 1804.

Potser en aquest cas Arqueonautas Worldwide sí que va fer una recerca arqueològica esmerçada, però no deixa de ser una empresa que busca beneficis, i a partir d’aquest Octubre, ha signat un acord amb Odyssey (que té molta més experiència en la distribució final) per a vendre fins a 7.200 monedes trobades al derelicte del São José. Dels més de 24.000 Reales que es van trobar, les que es posen a la venda representen menys que una tercera part del total. La resta, anirà una part al govern de Moçambic i una altra possiblement s’utilitzi per a pagar la fortuna que ha costat rescatar-les o, més probablement, no vulguin vendre-les totes de cop per a poder pujar el preu per cada moneda.

La venda ha de permetre seguir amb les excavacions (es pensa que hi ha més de 39 vaixells enfonsats interessants prop de la costa moçambiquenya), millorar les instal•lacions del museu de Moçambic on s’exposaran part de les troballes i, segons les autoritats del país, fer rendible així un patrimoni que d’altra banda quedaria oblidat per sempre.

Un pot estar d’acord o no amb aquest tipus d’activitat o no. Però el cert és que aproximadament un milió de vaixells reposen al fons del mar, alguns d’ells amb enormes tresors per descobrir. La major part mai no seran descoberts i, o bé quedaran submergits per tones de fang i detritus, o quedaran incrustats en el corall dels esculls on van naufragar. El fet de poder recuperar aquestes riqueses no ha de ser perjudicial si es duen a terme els estudis arqueològics paral•lels adequats. Aconseguir-ho és només possible si els governs i les empreses privades es posen d’acord amb noves legislacions. La investigació pública no pot donar l’abast amb la quantitat de derelictes que hi ha als oceans, i les empreses privades no hi intervindran si no en poden obtenir un benefici econòmic. Al capdavall, amb una estreta col•laboració hi podria guanyar tothom.

De moment, els qui ja hi han guanyat són els col•leccionistes de numismàtica, que podran comprar les monedes amb què sempre havien somiat i que fins ara havien estat reposant al fons del mar.

Le Rayon Vert

2008-10-23T21:52:00.002+02:00

Feia temps que ho tenia pendent, però avui finalment he acabat de veure la tercera part de Pirates del Carib. Ara no m'extendré sobre la seva dubtosa qualitat, o sobre la teoria que mai segones parts van ser bones (i encara menys les terceres), però en tenia ganes de parlar perquè ha coincidit que aquests dies estic ordenant les fotos del viatge que aquest estiu vaig fer a Hawaii.

Ja sé que no tenen gaire cosa a veure la tercera part de Pirates del Carib i Hawaii, però el fet és que per a mi hi ha una relació entre les dues coses: mentre hi era, vaig aconseguir de veure el famós raig verd que té un paper important a la pel·lícula de Disney.

La feina de revisió de les fotos és complicada, perquè sóc de dit fàcil i en vaig fer més de 13.000, però he trobat les que vaig fer el dia que vaig veure el raig. Va ser a la platja de Spencer Beach Park, al costat del Pu'ukohola Heiau, on l'endemà voliar anar a veure un festival de tradicions hawaianes. He recopilat les fotos que vaig fer en seqüència per tal que es pugui veure bé. El granulat és força pronunciat per l'ISO que vaig utilitzar amb la Canon, però permet veure l'efecte força bé. A l'horitzó prop del lloc on es va pondre el sol hi flotava una boia, que permet prendre-la de referència.

Quan he comparat el raig de la pel·lícula amb les fotografies que vaig fer, però, no he pogut evitar de pensar que o jo no vaig veure un raig verd com a tal o que els creadors d'efectes especials de la Disney en van fer un gra massa. No desvelaré aquí la trama de la pel·lícula, però és suficient dir que segons la tradició pirata de la història, el raig verd té una essència llegendària que permet el retorn de les ànimes del més enllà i els protagonistes el fan servir per a retornar de la terra dels esperits on havien estat condemnats. El raig verd de la Disney, però, és una espècie d'explosió maragda que omple tot el cel al moment que es pon el sol. I això sí que és una exageració del departament d'efectes especials. He trobat per internet una foto on es veu millor un autèntic raig verd, i és més semblant al que jo vaig veure que no pas al que surt a la pel·lícula.

En realitat, el raig verd no és més que un fenòmen òptic. És difícil de veure i infreqüent, però més aviat perquè és complicat que es donin les condicions meteorològiques adequades que no pas perquè tingui un contingut místic o fantàstic que el facin escàs.

El rerefons científic del raig verd rau en la refracció de la llum a l'atmosfera: la llum es mou més lentament en les parts més denses de l'aire a les capes inferiors, de manera que els rajos segueixen traces lleugerament corbades, seguint la mateixa corbatura de la Terra. La llum de freqüència més alta (verda i blava) es corba més que la de freqüència més baixa (vermella i taronja), de manera que els rajos verds (i blaus) de la zona superior del disc solar quan el sol es pon, són visibles fins i tot quan els rajos vermells ja han quedat amagats per la corbatura de la Terra. Els rajos blaus, però, queden de seguida més difuminats i són encara més difícils de veure.

Hi ha determinades condicions que faciliten la visió del fenomen del raig verd, com per exemple una inversió atmosfèrica, que augmenta el gradient de densitat a l'atmosfera, i per tant augmenta la refracció. També són més fàcils de veure en aires clars, quan la llum no es difòn tant a l'atmosfera. Per això Hawaii, amb dies clars, aires purs, mar per totes bandes i molta llum és un dels millors llocs del món per a veure el raig verd. Però tot i així és escàs. Vaig poder parlar amb residents que potser amb tota la seva vida només l'havien vist dos o tres cops. D'altres, mai.

Fa uns anys, quan era a l'època en què devorava els llibres de Jules Verne, vaig llegir Le Rayon Vert, escrita el 1882 per l'autor francès, en què descriu els viatges que una jove de Glasgow, Helena Campbell, fa per les illes escoceses per a intentar veure el famós raig verd. Al final l'acaben veient a l'illa d'Staffa, però ni Helena ni l'home del qui finalment s'enamora, Olivier Sinclair, no el veuen, perduts com estaven en la contemplació l'un de l'altre:

En arrière, les falaises de Mull et la cime du Ben More s’empourprèrent d’une touche de feu. Enfin, il n’y eut plus qu’un mince segment de l’arc supérieur à l’affleurement de la mer.

« Le Rayon-Vert ! le Rayon-Vert ! » s’écrièrent d’une commune voix les frères Melvill, Bess et Partridge, dont les regards, pendant un quart de seconde, s’étaient imprégnés de cette incomparable teinte de jade liquide.

Seuls, Olivier et Helena n’avaient rien vu du phénomène, qui venait enfin d’apparaître après tant d’infructueuses observations ! Au moment où le soleil dardait son dernier rayon à travers l’espace, leurs regards se croisaient, ils s’oubliaient tous deux dans la même contemplation ! … Mais Helena avait vu le rayon noir que lançaient les yeux du jeune homme ; Olivier, le rayon bleu échappé des yeux de la jeune fille ! Le soleil avait entièrement disparu : ni Olivier ni Helena n’avaient vu le Rayon-Vert.

Deixant a banda el romanticisme inherent a la visió del raig verd, fins la publicació de la novel·la el fenomen del raig verd era gairebé ignorat per la majoria del públic, i va ser gràcies a l'èxit del llibre de Verne que la ciència no va començar a interessar-se per donar una raó per a l'estrany succés.

Veient les fotos ara realment no sembla gran cosa. Suposo que és d'aquelles coses que s'han de veure en directe per a poder valorar de debò. De fet, més que un raig, a mi em va semblar una espècie de flaix: una lluïssor sobre el mar que va durar poc més d'un segon. Els anglesos l'han definit millor. Li diuen Green Flash.

Ara bé, sigui un raig o un flaix, d'una cosa n'estic segur: era de color verd. D'un potent i definit verd maragda que el van fer completament inconfusible.

Bomb Harvest: desactivant bombes a Laos

2008-10-10T23:29:00.002+02:00

Laos té el tràgic rècord de ser el país del món més bombardejat per habitant. Del 1964 al 1973, prop de 580.000 missions de bombardeigs van ser executades per avions dels Estats Units. Tot i no haver estat mai en guerra amb aquest país, els B52 americans van deixar caure sobre Laos, durant aquest període, la xifra estimada de prop de dos milions de tonelades de bombes, prop de mitja tona per cada home, dona i infant de Laos. Tota la càrrega d’un bombarder cada vuit minuts durant nou anys. Aquella guerra, orquestrada per la CIA en el desconeixement del propi Congrés americà, es coneix com la Guerra Secreta.

Els Estats Units volien així dinamitar els esforços dels moviments comunistas de Laos i impedir a l’exèrcit de Vietnam del Nord apropar-se al Sud aprofitant la carretera de Ho Chi Minh que passa per Laos. Els més perjudicats, com passa sempre amb les guerres, van ser els civils.

La Guerra Secreta és fins avui, la campanya de bombardeig massiu més important de la història, amb un cost estimat de 20.000 milions de dòlars. Les baixes americanes van ser mínimes. A Laos, una tercera part de la població, aproximadament un milió de persones, va morir, va ser ferida o va perdre la casa.

Però la tragèdia no va acabar amb la finalització dels bombadejos. Aproximadament un 30% de les bombes que es van llençar no van explotar. En un terreny de terra estovat pels monsons i les terrasses de cultiu d’arròs, les bombes podien encastar-se al sòl sense explotar. Més de trenta anys després de l’últim bombardeig, aquestes bombes encara tenen tots els mecanismes en funcionament i poden explotar a la mínima. De fet, n’hi ha tantes i per tot arreu que l’agricultura és pràcticament impossible. Un cop d’arada pot volatilitzar un pobre pagès en una “boira rosa” que ja s’ha endut massa víctimes. Encara que els camps es netegin de bombes, uns metres per sota encara poden quedar bombes sense explotar esperant sortir tard o d’hora.

Amb aquestes perspectives, a les famílies pobres de Laos, que són la majoria, només els queda una alternativa, buscar aquestes bombes, no per a desactivar-les, sinó per a vendre-les als comerciants de ferro vietnamites. L’inexperiència i la inconsciència d’adults i sobretot nens obligats per la pobresa a haver de recórrer a aquests extrems, és el causant dels milers de morts anuals que delma la població.

Kim Mordaunt i Sylvia Wilczynski, director i productora, respectivament del documental “Bomb Harvest”, l’han presentat avui a la Casa Àsia de Barcelona. Amb premis rebuts de tot el món, la parella ha mostrat la crua realitat de la vida entre les bombes de Laos en un documental ple de tragèdia però a la vegada d’humor, que segueix els passos d’una colla de nens de Ta Oi (una de les regions de Laos més bombardejades) i d’un grup d’aprenents de desactivadors de bombes i que es concentra en els esforços de Laith Stevens un ex-soldat australià dedicat amb cos i ànima a instruir els Laosians en la manera de desactivar bombes, en un projecte fundat per Mines Advisory Group (MAG). De feina en tenen per anys. Al ritme actual, es calcula que es trigaran 180 anys per a extreure totes les bombes no explotades, però això no treu que el documental tracti amb clau d’esperança la feina del dia a dia dels desactivadors de bombes, fent sobretot èmfasi amb l’humor que dia a dia ha d’acompanyar aquests homes i dones que cada dia posen en risc la seva vida per a salvar-ne d’altres. “És una feina que no admet errors”, diu en Laith Stevens, “perquè si fas un error segur que és l’últim que faràs”.

Amb els nervis a flor de pell a cada moment, només es pot viure amb humor per a poder-los suportar. Una de les escenes més divertides i més significatives és un moment en què després d’haver desenterrat una bomba de 500 quilos al mig d’una carretera, en Laith Stevens s’hi ha d’enfilar un moment per a poder arribar a palpar el fusible que hi ha a la part del davant. Encavalcat sobre la bomba en una imatge que recorda molt a la del Major T. J. Kong volant sobre la bomba a “Teléfono Rojo, ¿volamos hacia Moscú?”, amb el cos estirant-se per a poder arribar a l’extrem de la bomba, el cap torçat per a poder-lo ficar entre la bomba i la paret del forat excavat, quan tota la tensió es concentra en la bomba que pot explotar d’un moment a l’altra, i quan si aquesta explota llençarà enlaire no només el propi Laith Stevens sinó tothom que estigui a un radi d’un quilòmetre, se sent un comentari d’algú del grup dirigit a l’austràlia: “compte amb el cap”.
“Moments com aquests són una joia que no es pot improvisar” comenta en Kim Mordaunt a la petita xerrada que hi ha després del documental. Van estar prop d’un any preparant el viatge a Laos, demanant permisos i posant-se en contacte amb la gent del MAG. Després van passar dos mesos de filmació contínua a Ta Oi, una de les regions més allunyades de Laos, sense cap comoditat i havent de fer servir dos intèrprets per a entendre el dialecte local.

El documental servirà com a campanya per a l’abolició de les bombes “cluster”, grans bombes que en obrir-se a l’aire desprenen quatre-centes petites “bombies” que són com granades de mà. Aquestes bombes encara es fan servir a l’actualitat (per exemple a les guerres de Kosovo, Líban, Afganistan i Irak), tot i que està comprovat que el 98% de les persones que maten són civils, i que tenen una eficàcia de primer moment tan baixa que la majoria queden sense explotar a terra, on són fàcilment confoses amb pilotes o fruites sobretot pels nens. Un lleuger moviment pot reactivar-les i fer-les explotar de nou, i de fet són el causant de la meitat de les morts per bomba a Laos. No són mines, però els resultats són com si ho fossin, amb l’agravant que jungla, praderia i granges n’estan literalment plenes. El Procés d’Oslo iniciat el Febrer del 2007 intenta prohibir la fabricació d’aquest tipus de bomba al món, però els principals fabricants, els Estats Units, Austràlia i Regne Unit, no el signaran o simplement canviaran el nom d’aquestes armes per a no patir la persecució de la premsa.

Potser val la pena de fer alguna pressió per tal que es dugui a terme una prohibició absoluta d’aquestes bombes cluster. El Maig del 2007 Handicap International va tornar a evaluar la xifra de “bombies” desperdigades per Laos. La xifra inicialment calculada de 80 milions es quedava curta. La xifra estimada de bombes cluster que es van llençar sobre Laos, i la majoria de les quals encara no ha explotat, és de 250 milions.

En Laith Stevens i els seus equips de desactivadors de bombes tenen feina per a anys i anys.

Els tresors de Djehuty

2008-09-23T21:43:00.002+02:00

He sentit més d'una vegada aquella famosa exageració que diu que a Egipte si fas un forat al terra segur que trobes una mòmia, un tros de pergamí, uns quants ushebtis i amb una mica de sort alguna joia faraònica. És una exageració, evidentment, però des que vaig assistir a la conferència d'en José Manuel Galán la setmana passada al Museu Egipci de Barcelona, no tinc tan clar que sigui tan exagerat afirmar-ho.

El personal del Museu Egipci ja em va recomenar arribar d'hora a la conferència perquè la fama del Dr. Galán és tan gran que segur que ompliria el local, al soterrani del museu. I no es van equivocar. La sala es va omplir a vessar. Les cadires que havien col.locat per als assistents van quedar aviat plenes, i els qui van arribar últims van haver de seguir les explicacions del més prestigiós egiptòleg d'Espanya drets des del final de la sala, ambientada amb fotografies de la tomba de Tutankhamon i vitrines amb figuretes de l'antic Egipte.

El Dr. Galán, investigador de l'Instituto de Filología del CSIC a Madrid, és el director del Proyecto Djehuty, amb l'objectiu d'excavar, restaurar i publicar les tombes de Djehuty i Hery a Dra Abu el-Naga, una de les necròpolis de la ribera Oest de l'antiga Tebes, a la regió de Luxor.

Després d'una breu introducció per part de Jordi Clos, director de la Fundació Arqueològica Clos, van abaixar la intensitat dels llums i una a una el Dr. Galán va anar desgranant totes les meravelles que les excavacions han desenterrat i portat de nou a la llum des que van començar el 2002.

La tomba principal del recinte que estan descobrint pertanyia a un personatge anomenat Djehuty, que era el supervisor dels sacerdots d'Hermòpolis i supervisor del tresor, encarregat de controlar totes les pedres precioses del temple de Karnak i també de registrar tots els diferents productes que arribaven de les terres estrangeres com a tribut anual. Va viure durant l'època del regnat de la reina Hatshepsut i Tutmosis III, cap a l'any 1500 a.C. Amb l'accés fàcil que tenia Djehuty a les riqueses del tresor faraònic, no és d'estranyar que es fes construir una tomba ricament de

corada.

A diferència de moltes tombes localitzades en una zona superior de la muntanya, la de Djehuty està excavada en roca dura, que permet poder esculpir directament la roca a la pedra en la forma de magnífics relleus que han quedat magníficament conservats en bona part de la tomba gràcies a les muntanyes de terra i pedres que s'hi havien anat acumulant al llarg del temps des que es va començar a fer servir d'abocador.

La tomba està formada per una cambra interior connectada a l'exterior per un llarg passadís al qual s'hi accedeix entrant per una portalada també decorada amb gravats però que el pas del temps i la damnatio memoriae associada amb la reina Hatshepsut i tots els seus servents han deixat força malmesos.

La mateixa tomba va servir durant una època com a santuari dedicat a Toth i s'havia utilitzat com a cementiri per a emmagatzemar ibis momificats. El projecte ja ha excavat tot l'interior de la tomba fins a arribar al pou de la cambra secreta amb el sarcòfag. Hauran d'esperar a aquest hivern per a tornar i continuar l'excavació, esperant d'alguna manera que els saquejadors de tombes no haguessin estat gaire avariciosos i encara en quedi alguna cosa.

De moment no es poden pas queixar, perquè mentre netejaven tot el pati anterior buscant-ne els fonaments, l'equip va descobrir tota una sèrie de meravelles arqueològiques i peces úniques que permeten recular en el temps i conèixer millor la vida diària i els rituals d'enterrament de l'Egipte Antic.

Entre la muntanya de cinc metres de runa que cobria el pati, fruit de l'abandonament, de l'abocament de residus d'altres tombes properes o d'enterraments més senzills directament sota la sorra, el pati de la tomba de Djehuty ha acabat sent un registre arqueològic d'allò més ric i variat, rivalitzant amb importància amb el mateix interior de la tomba que s'estava estudiant.

El Dr. Galán, explica a un públic cada cop més fascinat com, a mesura que anaven obrint cates al terreny per a veure què contenien, descobrien primer un pou d'ofrenes, amb ceràmica que contenia al seu interior rams de flors encara reconeixibles, trossos de tela de lli, un taüt de fusta del 1000 a.C. que van batejar amb el nom de Dama Blanca, una mòmia, un altre taüt d'un guerrer amb fletxes que encara guarden part de les plomes directores i un llarguíssim etcètera, entre els quals s'ha de comptar com a una de les peces més valuoses, una tauleta de fusta estucada, trencada a fragments, on un mestre pintor havia dibuixat la figura d'un faraó perquè l'aprenent en fes una còpia al costat.

La importància de la peça, únic exemplar d'aquest estil que s'ha trobat fins ara, és encara més gran pel fet que per l'estilització de la figura faraònica, han pogut descobrir que es tracta de la reina Hatshepsut.

El que en un principi havia de ser només una neteja del pati exterior de la tomba ha acabat resultant una visita a un museu d'història que abarca des de la dinastia XII (cap al 2000 a.C.) fins a la dinastia XXVI (cap al 600 a.C.).

Però el que és més sorprenent de tot això és que totes aquestes meravelles les han trobades en una petita extensió de no més de 50 metres quadrats.

Ara de debò, continuo pensant que realment a Egipte, si tens una pala i comences a cavar a qualsevol lloc, segur que trobes alguna cosa.

Y'a bon Banania

2008-07-25T21:42:00.001+02:00

Fa un temps que se'm va acabar la Banania que bevia cada dia per esmorzar. Banania pot sonar a nom inventat de república africana, però en realitat és el nom d'una marca francesa molt coneguda de xocolata en pols. A diferència del nostre Cola-Cao, el Banania també incorpora entre els seus ingredients (cacao, ordi, blat, mel, vainilla, sal i sucre), aquell que li dóna el nom: farina de banana.

La recepta del Banania té gairebé cent anys. El periodista francès Pierre Lardet va descobrir-la el 1909 en un viatge a Managua (Nicaragua), i la va dur a París on la va començar a comercialitzar a partir del 1912. Al principi la il·lustració dels seus embalatges era d'una noia de les antilles, però el 1915, començada la Primera Guerra Mundial, es va adonar que podia vendre molt més si canviava la il·lustració per la d'un somrient soldat senegalès, aleshores allistats a les files de l'exèrcit per a ajudar la mare pàtria francesa. Els mateixos soldats colonials prenien aquesta beguda, ja que Lardet es va encarregar de distribuir el seu producte entre les provisions de l'exèrcit, amb l'eslògan: "pour nos soldats la nourriture abondante qui se conserve sous le moindre volume possible".

D'aquesta data també en sorgí el fons groc que s'ha mantingut al llarg de la història de la marca i que ve a representar el groc de la banana de l'ingredient principal, i l'altre slògan, molt més abreujat: "Y'a bon" ("És bo", en argot dels soldats).

Des de la seva primera aparició, la figura de l'ami y'a bon, com es coneix al soldat negre, ha estat vista per una bona part dels consumidors com una mostra ridiculitzadora i racista del salvatge de les colònies que gaudeix amb un somriure estúpid dels productes avançats de la civilització. Fins i tot a l'època s'utilitzava el nom de banania per a referir-se en mofa als soldats de les colònies que lluitaven a les trinxeres europees. De fet, possiblement és a causa d'aquesta mala fama que l'ús d'una il·lustració aparentment racista ha causat que el personatge ha anat evolucionant amb el temps, fins a esdevenir, a hores d'ara, un noi jove, encara de pell fosca i ataviat amb un vermell fez que s'ha mantingut al llarg de la història. La novetat és que ara el negret colonial juga amb dos nens blancs en una integració racial aparentment perfecta.

L'evolució de la il·lustració del Banania recull perfectament l'evolució de la política francesa d'acceptació de la immigració. En comptes de canviar del tot la imatge i posar-hi en canvi per exemple un fons de bananes o qualsevol altra imatge exempta de qualsevol connotació post-colonial, la nova propietària de la marca des del 2003, Nutrimaine, ha decidit mantenir el personatge amb tota la seva polèmica.

Però no ens podem queixar que el mercat francès accepti encara aquestes mostres racistes entre els seus productes. A hores d'ara, el nostre cèlebre Cola-Cao tampoc no ha deixat d'incloure les dues recol·lectores de cacau de les seves il·lustracions. Ens hauríem de plantejar si aquestes imatges han de desaparèixer o si formen part ja tan integrada de la nostra societat de consum que han estat desproveïdes totalment de qualsevol referència racista. Potser poden ajudar a recordar que hi va haver una època en què el món avançat es va aprofitar d'aquelles terres tropicals. Potser pot ser un recordatori del deute que encara tenim envers aquells pobles per tot el que els vam fer passar.

Jo per la meva banda, el proper cop que vagi a França tornaré a comprar Banania. I el primer que faré a casa serà preparar-me'n una bona tassa i brindar pel record de les tropes colonials que provinents dels seus climes càlids i assoleiats van haver de lluitar en els infames camps fangosos, freds i humits de les trinxeres europees per una guerra que ells no havien creat.

Un brindis de Banania per a tots aquells banànies!

Tundra Comic Strips

2008-07-10T23:00:00.001+02:00

L'Anchorage Daily News no és gaire conegut a Catalunya, però és el diari de més tirada a Alaska. És també el diari de referència de l'Estat, i la principal font d'informació per a aquells que volem continuar lligats d'alguna manera amb la vida d'Alaska. Notícies de la Iditarod, comentaris sobre la fauna, reflexions sobre l'economia, però sobretot humor, representat magistralment per les tires còmiques diàries d'en Chad Carpenter. N'ha fet llibres de reculls, samarretes i altre merchandising, i no és fàcil passejar-se pels carrers d'Anchorage sense trobar-hi alguna o altra referència a l'univers de Chad Carpenter. Els seus caràcters han vingut a ser icones de la població d'Alaska, des dels caribús als óssos, passant pels ninots de neu o les clàssiques letrines exteriors...

Sota el suggerent nom de Tundra, aquestes tires d'un humor càustic, irònic i molt sovint amb la dosi diària de surrealisme que tots necessitem per a sentir-nos vius, en Chad Carpenter aconsegueix universalitzar la vida a la tundra i boscos d'Alaska, fent-los tan propers que es podrien importar les tires als diaris nacionals. Moltes de les vinyetes no tenen ni lletra, i l'humor que expressen és tan universal que, per què no?, podrien aparèixer perfectament a les pàgines color salmó de La Vanguardia. No seria gens estrany, al capdavall, de salmons, a Alaska, n'hi ha a cada riu.

Aquí en teniu uns exemples...

El cant de l'ocell lira australià

2008-07-08T22:57:00.002+02:00

És una regla general a la natura que quant més elaborat sigui el plomatge d'un ocell, menys complexe és el seu cant. És com si un ocell no necessités invertir recursos en les dues coses. El plomatge del paó i dels ocells del paradís poden ser impressionants, però els seus cants són simples i bruscos.

Hi ha, però, una excepció que confirma la regla: l'ocell lira australià (Menura novaehollandiae). El mascle posseeix una llarga cua de plomes entrellaçades protegides per dues plomes corbades decorades amb patrons de ratlles marró i crema. Cada mascle posseeix el seu propi terreny d'exhibició als boscos del sud d'Austràlia. Aquí dancen per a les femelles, que trien els mascles que els agraden més. Per a reforçar la seva presència, els mascles aixequen la cua per sobre l'esquena, en un ventall blanc enorme.

Però no es queda només amb l'efecte visual, i executa a la vegada el cant més complex de tot el regne de les aus. Les femelles prefereixen els cants llargs i variats, i això ha portat aquesta espècie a evolucionar amb cants cada cop més complicats. Per a millorar el seu atractiu, els mascles afegeixen als seus cants les cançons d’altres espècies d’ocells, d’una manera tan realista que només els ornitòlegs especialistes poden diferenciar-les de l’original. S’han estudiat mascles que havien agafat més de 20 cants d’altres espècies d’ocells veïnes.

Aquells mascles que viuen en boscos propers a zones habitades per homes, fins i tot han anat més lluny en les seves còpies sonores i afegeixen sons humans a les seves interpretacions: alarmes de cotxes, obturadors i motors de càmeres fotogràfiques o fins i tot una serra mecànica!

El més trist de tot és que és justament l’instrument que produeix aquest so, la serra mecànica, la que fa perillar per la tala dels boscos l’hàbitat on viu i per tant la seva pròpia supervivència. No podem aplicar allò de "Por la boca muere el pez", però gairebé.

El vídeo aquí és imprescindible per a adonar-se’n de les habilitats sonores de l’ocell i de l’omnipresència del molt venerat i venerable sir David Attenborough.

Si no podeu visualitzar el vídeo proveu aquí:
http://es.youtube.com/watch?v=VjE0Kdfos4Y

L'aventura d'una colònia: Davidoff Adventure

2008-06-17T20:12:00.001+02:00

Últimament no paren d'aparèixer anuncis de perfum de gent famosa promocionant una determinada fragància. I el fet és que la majoria d'aquests famosos no tenen cap més relació amb la marca o la línia de producte que el simple fet de posar-hi la cara i parar-hi la mà. Hi ha una excepció a aquesta regla, i es diu Ewan McGregor. Ha sortit ja la nova fragància de Davidoff, Adventure, anunciada per l'actor escocès. Aparentment podria semblar que es tracta simplement d'una cara famosa anunciant una altra marca de colònia, però en realitat si algun dels actors actuals pot prendre el títol d'aventurer és sens dubte Ewan McGregor. I per això el fet de triar l'actor per a ser la cara visible de la nova fragància és un cop d'efecte genial per part de la gent de Davidoff.

El 2004 McGregor i el seu amic el també actor Charley Boorman (conegut per ser el fill del director John Boorman), van emprendre una volta al món en motocicleta. De l'experiència en va sortir una sèrie de televisió, Long Way Round. Seguiria després el 2007 un altre viatge i una altra sèrie: Long Way Down, des de John O'Groats fins a Ciutat del Cap. Amb tanta aventura a les espatlles, el cap de màrqueting de Davidoff va fer una bona elecció en contractar McGregor per a representar l'essència de la nova fragància.

A la presentació de la nova marca, McGregor va emfatitzar la seva visió de l'aventura: "Penso que és important sortir i descobrir quin món més extraordinari que tenim, i la gent que viu en ell, ampliar les nostres ments en comptes d'estrènyer-les... El que és realment important d'un viatge de debò és que s'ha de perdre el control sobre ell. No es pot controlar una aventura. T'has de volcar en acceptar qualsevol experiència que et pugui arribar. I no tens mai ni idea de què podrà ser".

L'anunci, filmat en un Brasil més que apte per a l'aventura, té de fons la magnífica música de Joshua Ralph "Run Along Uncharted Space". Després de veure'l et vénen ganes d'agafar una moto i anar-te-n'hi a rodar per les carreteres.

Possiblement la nova fragància sigui un èxit. Com a mínim la campanya de publicitat ja ho està sent.

I a més, han aconseguit que la colònia faci bona olor i tot.

Viatges sota l'aigua: les millors immersions del món

2008-06-13T23:00:00.001+02:00

-Ja us he de dir, només començar, que tot i que he triat 5 destinacions d'immersió que a mi em semblen meravelloses, no tenen per què ser les millors del món. Per començar no hi ha ni el mar Roig, que per mi és el millor lloc del món pels seus colors i per la seva accessibilitat.

Que ho digui en Jaume Codina, director de la sèrie Bubbles que TVE2 va emetre ara fa uns anys, és garantia de qualitat. Bussejador des de fa anys, la sèrie li ha permès viatjar per tot el món.

-El mar és una de les últimes fronteres que encara queden per explorar -continua-, i a part de ser una meravella per als científics també és un terreny de joc esplèndid per a la resta dels mortals. Gaudir-ne és més fàcil si saps on anar.

Els llums de l'Auditori de la nova Biblioteca Jaume Fuster de la Plaça Lesseps es tanquen i la gran pantalla de projecció s'il·lumina amb les imatges editades dels vídeos de la sèrie de televisió. La xerrada s'emmarca dins la Mostra de Turisme Juvenil de Barcelona que es durà a terme fins a finals de juliol a les diferents biblioteques de la ciutat de Barcelona. La d'avui porta per títol "Viatges sota l'aigua: les millors immersions del món". Mentre a la pantalla van desfilant fabuloses imatges submarines, en Jaume Codina va explicant què es pot trobar, quan anar, com anar i què fer als destins que ell ha considerat més interessants:

1) Roatán, Islas de la Bahía, Honduras

Pur mar Carib: pocs peixos, molt de corall, molta esponja tubular i de barril, grans ventalls. Poques corrents i si és a l'estiu, poca gent, ja que la temporada alta aquí es considera a Gener i Febrer, per l'arribada massiva de Nord-Americans.

Roatán té l'avantatge que compta entre les seves instal·lacions amb un institut de recerca de dofins, i hi ha la possibilitat de fer immersió amb dofins semi-ensinistrats a mar obert. I entre les altres activitats també hi ha la possibilitat de fer immersió amb tauró gris del Carib, tot i que com que no n'hi ha gaires, s'han d'atreure amb el sempre polèmic feeding.

2) Maldives, Oceà Índic

El millor lloc del món per a veure mantes i tauró balena. Requereix més experiència, perquè hi ha corrents fortes. El millor és fer una ruta en vaixell amb vida a bord, que va visitant els diferents atolons. Tot i que el corall va resultar molt afectat pel bleaching del 1999 provocat pel Niño, actualment ja ha recuperat força el color i torna a ser una destinació molt sol·licitada.

La immersió a Rashdhoo, de matinada, és la millor per a veure taurons martell en grans quantitats. També s'hi poden veure taurons de punta blanca d'escull i tauró gris.

Més al sud de l'atoló Ari, entre gener i març, hi ha altíssimes probabilitats de veure taurons balena. A més, respecte altres llocs del món on es poden veure, com al Pacífic, aquí es fa amb snorkel. Amb una zodiac porten els bussejadors davant la trajectòria de la balena, els deixen anar uns metres per davant la balena i els recuperen un cop ha passat. S'enfilen a la zodiac i tornem-hi, i així fins a cinc o sis cops, permetent veure el peix més gran dels mars d'una manera com no es pot veure en cap altre mar.

3) Raja Empat, Indonèsia

S'ha de fer a bord d'un vaixell. És possiblement el mar amb més biodiversitat del món. Les corrents són moderades. Malauradament no hi ha massa taurons perquè han estat caçats, però abunden molt les altres espècies de peixos, coralls, gorgònies, etc. i sobretot, proliferen increïbles quantitats d'invertebrats, en especial nudibranquis com la ballarina espanyola.

4) Isla del Coco, Costa Rica

Immersió al Pacífic. Similar a Malpelo (Colòmbia) o les illes Galápagos (Ecuador). S'ha de fer en vaixell. Es tracta d'immersió de dificultat a causa de les corrents molt fortes. Les mesures de seguretat són molt bones, i fins i tot es proporciona als bussejadors una balisa que poden apretar si fossin enduts pel corrent per tal que el vaixell els pugui anar a buscar.

És un dels millors llocs per a veure taurons martell en bandades.

5) Lanzarote, Illes Canàries
Lloc típic i tòpic, però té l'avantatge de ser barat, ser a prop i poder anar-hi amb família. Segons en Jaume Codina el millor lloc és la Playa del Carmen, o la Playa de la Chica, plenes de meros immensos que han perdut la por als bussejadors.

No són més que cinc possibles destinacions, i segur que n'hi ha d'altres que poden valdre més la pena, però com a mínim poden ser un punt de partida per a començar a pensar en unes vacances diferents.

Turistes al Pol Nord

2008-06-07T13:41:00.001+02:00

Ahir al vespre van emetre per la Cuatro l’últim dels dos episodis de la sèrie Desafío Extremo, protagonitzada per l’aventurer i muntanyenc Jesús Calleja i que relata l’expedició de la cadena de televisió fins el Pol Nord. El que no queda clar al reportatge és que en realitat no es tractava d’una expedició de la Cuatro, sinó una expedició comercial de l’empresa Tierras Polares, dirigida i guiada per l’explorador polar espanyol més important de tota la història, Ramón Larramendi.

Els reportatges, si bé mostren amb força claredat com és la vida d’una expedició al punt geogràfic més al Nord de la Terra, no deixen de ser centrats quasi únicament en la figura de l’ubicu Jesús Calleja, que acapara la càmara en tot moment, gairebé com si es considerés el guia de l’expedició, i que arriba a fer-se pesat.

En realitat el protagonista del reportatge hauria d’haver estat el guia, en Ramón Larramendi. Fa poc el Thalassa li va dedicar un programa sencer, i és que no n’hi ha per menys. Des del 1985 que explora les terres polars. Va participar en les primeres expedicions espanyoles a través de Groenlàndia amb esquís el 1986, el Pol Nord geogràfic i magnètic amb esquís el 1998 i 1999 i va ser el líder de l’Expedición Circumpolar que del 1990 al 1993 va recórrer 14.000 quilòmetres en trineu de gossos i caiac des de Groenlàndia fins a Alaska. Aquesta expedició va ser considerada el viatge d’exploració geogràfica espanyola més important del segle XX. Les seves aportacions a l’exploració polar no es limiten a l’hemisferi Nord, i ha estat l’inventor del Catamarán Polar, un ample trineu impulsat per una espècie de paracaigudes que li serveix de vela i que va permetre al seu equip travessar tota l’antàrtida a l’Expedición Transantártica 2005-06.

Des del 1997 en què va fundar Tierras Polares, és guia de viatges polars per a turistes, i en aquesta categoria hem d’emplaçar els altres tres integrants de l’expedició: María March, l’altra turista, i els dos homes de l’equip de Cuatro, en Jesús Calleja i el càmara Emilio Valdés. Tots tres van pagar la mòdica suma d’uns 18.000 € per a poder participar a l’expedició de l’últim grau al Pol. No és una expedició com les d’abans, en què se sortia de Groenlàndia o el Canadà per a arribar a peu fins al Pol després de recórrer entre 900 i 1.200 quilòmetres d’extensions trencadisses de gel. L’expedició turista, més tranquil·la i menys agosarada, només ha de recórrer l’últim grau fins el Pol, del 89º al 90º, aproximadament uns 100 quilòmetres a fer en uns vuit dies. Poc més de dotze quilòmetres diaris, arrossegant trineus molt menys pesats que els de les expedicions integrals.

Difícilment podríem dir que es tracta d’un “Desafío Extremo”, però tot i així, una expedició al Pol Nord, ja sigui integral, d’últim grau o d’últim mig grau, és complicada i no exempta de perills. S’ha de fer sempre entre març i abril, quan el mar encara està molt glaçat, abans que la calor del sol que comença a elevar-se a l’horitzó no creï massa esquerdes al gel que dificulten l’avanç. En l’expedició d’aquest any, les temperatures eren especialment fredes, no pujant gaire més dels -35ºC, i el grup va trobar poques esquerdes amb aigua. Anaven preparats amb trineus especialment dissenyats pel Ramón, llargs i flotants que permetien posar-se un al costat de l’altre, fixar-se i utilitzar-se com a catamarà per a creuar aquestes amples esquerdes del gel, però només van haver de recórrer a aquesta estratagema en comptades ocasions. I això que segons les previsions més optimistes, d’aquí a quinze anys al Pol Nord ja no s’hi formarà gel a l’estiu. El desglaç del gel del mar àrtic, contràriament a la creença popular, no afectaria al nivell del mar, ja que és un gel format únicament per la pròpia solidificació de l’aigua de mar, però sí que impediria futures expedicions... O potser no. Actualment, als estius àrtics el gel ja té un gruix menor de dos metres, gruix que pot esclafar fàcilment un trencagels nuclear rus que s’encarrega de dur turistes directament fins al mateix Pol Nord. Si les previsions són correctes, d’aquí a quinze anys no caldrà que el vaixell sigui un trencagels, i és possible que els creuers fins al Pol Nord es generalitzin. Les agències de viatges s’hauran d’empescar algun sistema però, per a indicar als turistes on és el Pol. Avui en dia es fa amb una simple bandera que han d’anar traslladant a mesura que el gel on està clavada es mou en la deriva, però en el futur potser haurà de ser una boia...

Per aquells turistes rics que s’ho poden permetre, hi ha altres maneres d’arribar al Pol Nord. Un helicòpter que recorri els últims cent quilòmetres des de la base rusa Borneo és suficient per a portar una vintena d’aquests turistes fins a l’eix del món. Sense cansar-se, abrigats per a unes horetes a -35ºC i equipats amb ampolles de Vodka, llaunes de caviar i una pell d’ós polar per a fer-s’hi fotos, la jet set russa s’està aficionant últimament a aquesta activitat que els permet poder dir més tard que han estat a la cúspide del món.

Segur que un cop a casa, treuen l’àlbum orgullosos i ensenyen les fotos als amics:

-Mireu, aquest sóc jo al Pol Nord!

En el fons, tots els turistes acaben fent el mateix...